Fa unes setmanes va rebre la notícia que la Generalitat la premiava amb la Medalla al treball President Macià però va guardar el secret perquè «no li podia dir a ningú». Rosa Mendoza González (Juancalillo de Gáldar, 1938) reconeix que, després de molts nervis, el dia que parlem «m'he trobat més bé», el motiu és un titular de premsa: «Rosa Mendoza, de Ksameu, rebrà la Medalla al treball President Macià». «M'encanta», Sor Rosa ha voltat molt al llarg de la seva vida i que se la defineixi com «de Ksameu» ho agraeix molt perquè «és una obra que gratifica molt, es treballa molt però és gratificant».

Sor Rosa és nascuda a Canàries, lloc on va començar la seva il·lusió per ser filla de la caritat. Amb 21 anys combinava aquest treball caritatiu amb els seus estudis de Batxillerat. A finals dels anys 60, va ser destinada a Palma de Mallorca «allà em trobo una escola d'immigració total i comença la meva tasca com educadora», per la germana Mendoza va ser l'inici de la seva carrera com a mestre. La Roca del Vallès, Barbastre, Vilanova i la Geltrú... Sor Rosa va desenvolupant la seva trajectòria per diferents punts de l'Estat fins que arriba a Figueres. Fa dotze anys arriba a la capital alt empordanesa per treballar en la nova etapa de la Fundació Sant Vicenç de Paül però «era la tercera vegada que venia a Figueres», puntualitza. L'alta immigració de la ciutat i la quantitat de gent amb dificultats socioeconòmiques li van fer recordar la situació de quan va començar anys enrere a Palma. Tanmateix, «vaig gaudir molt d'aquella època» -recorda-, «Ksameu és el que ha fet la Fundació tota la vida, que és atendre als més vulnerables».

Ksameu

Jubilada fa més de quinze anys, la germana Rosa Mendoza continua molt activa. Li costa descriure la feina que fa dia a dia dins del projecte de Ksameu, fins al punt de descriure-la com a «recadera». Ella considera que fa «una mica de tot» mentre explica que hi és on se la necessiti, ja sigui ajudant a fer les classes de matemàtiques (la seva especialitat), els tallers de costura, els de l'hort urbà, estar a la porteria rebent a la gent, etc. «M'encanta que la directora em digui 'Rosa necessito que vagis aquí, que pengis això...'. Aquí em diuen, una mica de broma, cap de manteniment», diu rient. I és que Sor Rosa tot el que fa és amb molta alegria «perquè veig que el grup d'educadors treballen molt, amb alegria, i m'encanta ajudar a aquesta gent jove, hi treballo molt a gust». Modestament, explica que dins del Patronat de la Fundació Sant Vicenç de Paül, a més és l'actual Secretària, sense donarli més importància al càrrec.

Medalla

Per anar a recollir la «medalla famosa aquesta», la germana Rosa no va dubtar a fer-ho acompanyada i va omplir una furgoneta amb deu companys i amics. Perquè per ella, la medalla «està molt i molt repartida», tal com explica, «tota la meva feina a les escoles, sense els educadors, jo no hagués fet res». Amb la modèstia que la caracteritza, Sor Rosa reconeix la important tasca que han tingut els mestres i educadors que l'han acompanyat al llarg de la seva vida als diferents centres educatius on ha estat, «gràcies a aquesta gent, les monges tenim un presencial molt bo». La germana Rosa no deixa d'agrair la feina que fan els educadors i voluntaris de Ksameu i senyalar que la seva tasca és fonamental en una ciutat com Figueres, «ho dic sempre, a Figueres fan falta un parell més de Ksameu, perquè hi ha molts nanos que ho necessiten».

Així, quan parlem del futur del projecte, té clar que li queda una llarga vida. «La immigració i la gent sense treball no s'atura, va a més, això és el futur». A la religiosa li preocupen els joves amb dificultats, «hem de mirar pel futur d'aquests nanos, intentar treure tot el que poden fer però hi ha molta desil·lusió, no tenen motivació, ni les famílies, que volen treballar i guanyar diners per viure». Amb tota la feina que queda per fer, tot i la seva disposició a on li proposin continuar, Sor Rosa assegura que «no m'importaria morir a Figueres».