Per damunt dels nostres ajuntaments, hi ha quatre administracions supramunicipals que gestionen moltes de les coses que afecten el dia a dia del territori. Amb motiu del 40è aniversari de les primeres eleccions municipals democràtiques de 1979 després del franquisme, hem escollit l'emblemàtic Celler de ca la Teta de l'Hotel Duran de Figueres, indret històric de reunions polítiques i socials a la comarca, per a reunir els quatre representants d'aquestes administracions: Sònia Martínez, presidenta del Consell Comarcal de l'Alt Empordà i alcaldessa de la Jonquera; Pere Vila, delegat del Govern de la Generalitat a Girona i exalcalde de Llançà; Miquel Noguer, president de la Diputació de Girona i alcalde de Banyoles, i Albert Bramon, subdelegat del Govern de l'Estat i exregidor d'Olot.

Tots ells tenen una àmplia experiència en el món municipal. A l'hora de valorar la importància dels ajuntaments durant aquests darrers quaranta anys, Miquel Noguer considera que han tingut «un paper fonamental. Des de fa 32 anys he estat regidor i alcalde. M'he pogut adonar que la vertebració del país i la cohesió social no haurien existit sense ells. És l'administració més propera, la primera en la qual pensa el ciutadà i allà on va quan té un problema, sigui quin sigui».

«És des dels ajuntaments on més es veu la millora del país. Si mirem els pobles i ciutats de fa 40 anys amb els d'ara, no tenen res a veure: clavegueram, xarxes d'aigua potable, enllumenat públic, equipaments per a tots els sectors, serveis de tota mena. Han canviat totes les administracions, però els ajuntaments són els que més», afirma amb rotunditat.

Albert Bramon va ser regidor d'Olot durant setze anys: «Recordo que quan vaig entrar al Govern d'Olot com a primera tinent d'alcalde, hi havia cua al Firalet per venir-nos a veure. Realment, viure l'Ajuntament és atractivíssim, pel contacte directe amb la gent, però també és molt esgotador». «Ara, com a subdelegat del Govern de l'Estat -afegeix-, m'he adonat, en passejar-me i anar a visitar pobles, que només de veure com és cada municipi pots entendre quina mena de gestió de govern s'hi fa. L'Ajuntament marca tendència de com és un poble. Veus que hi ha un equip que treballa amb visió de futur o en veus d'altres que exerceixen molt d'estar per casa».

Bramon emfatitza «l'exemple recent d'Olot. Que l'Ajuntament es vegi capaç de voler apujar un 14% els impostos i la gent es regiri i es planti davant del ple per capgirar la situació, això només passa als ajuntaments. I ho dic com a virtut».

«Som l'administració més propera i, de ben segur, la que millor pot saber quines són les necessitats i preocupacions dels ciutadans», explica Sònia Martínez. «Estic d'acord que durant quaranta anys hem treballat molt per cobrir mancances i dotar, de tot, els nostres pobles, però crec que la feina feta en cohesió social, com diu el president de la Diputació, és també molt important, encara que tenim molt camí per recórrer. Hem assumit un nivell d'immigració molt alt que ens obliga a fer molts esforços des de l'àmbit local». L'alcaldessa de la Jonquera destaca que «sovint oblidem el personal, l'equip humà que treballa en els ajuntaments i que fan una feina amagada que no hem d'oblidar».

«No em puc imaginar que en els pobles i viles no hi hagués ajuntaments» diu Pere Vila. «Viuríem, segurament, en l'anarquia i, per tant, hi ha d'haver algú que ho gestioni i els ajuntaments han assolit aquest rol en democràcia. Però, a diferència del que passava quan hi havia dictadura -també hi havia ajuntaments, encara que tothom estava posat a dit-, ara és el poble qui pot decidir qui el representa i treure'l al cap de quatre anys, si no ho fa prou bé».

Sònia Martínes, Albert Bramon i Miquel Noguer durant la conversa ANDREA BOLCATO

Durant la conversa sobre aquests quaranta anys d'ajuntaments democràtics, Sònia Martínez opina sobre el fet que «una de les evolucions positives d'aquests darrers anys ha estat el de la participació ciutadana en les decisions municipals. El tema dels pressupostos participatius fa que els veïns s'integrin més en la gestió diària».

Noguer ho matisa: «Cert, però, si ho mirem bé, les quantitats que els ajuntaments inverteixen en aquests processos són relativament petites. Si et presentes amb un programa i la gent et fa confiança per governar, ho has de fer seguint allò que t'has compromès a fer. Aquest és el principal procés participatiu que hi ha cada quatre anys. Però, cal complir».

De fer la viu-viu a la bonança del Pla Zapatero i els límits de l'ARSAL

La realitat del nostre petit país ens mostra pobles ben gestionats i municipis sobredimensionats amb infraestructures poc assumibles, construïdes en èpoques de bonança. Sònia Martínez considera que en el balanç d'aquests quaranta anys «hi ha escletxes. La més important és el finançament. Durant els anys del Pla Zapatero es va fer molta obra nova sense reflexionar en les conseqüències d'aspectes tan bàsics com el manteniment. Moltes coses, sobretot entre pobles petits, s'haurien d'haver mancomunat des del primer moment: piscines, pavellons, etc. Hi ha infraestructures parades per insostenibles en pressupostos locals petits».

El delegat del Govern, Pere Vila, ho confirma: «Sí, és un dels problemes, però fa sis anys, més o menys, que els ajuntaments pateixen una involució. Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l'Administració Local de l'Estat (ARSAL) no ha ajudat. Els ajuntaments tenien una tendència de tenir cada vegada més competències, cada vegada engrandir més la seva feina, cada vegada ser més protagonistes, i l'ARSAL ho va aturar en sec. No et deixen fer contractació, no et deixen fer segons quina classe de despesa, i això ha limitat molt la feina municipal».

Per a Albert Bramon, «el gran hàndicap és que arribes a una competició entre municipis, en pavellons, polígons industrials, equipaments culturals€ costa molt que hi hagi una veritable col·laboració que racionalitzi les coses en la seva justa mesura».

«Partíem de la base, el 1979, d'unes mancances totals en tots els sentits. Quaranta anys després, el balanç general ha de ser positiu, la gran majoria d'ajuntaments han pogut posar les seves necessitats al dia», relata Miquel Noguer, per afegir que «també és cert que, en algun moment, l'economia local ha permès fer algun projecte reinvidicat per la ciutadania. Construir, aixecar un equipament, és el que costa menys, si hi ha recursos en aquell moment, però el manteniment és la mare dels ous. Alguns pobles tenen infraestructures adormides perquè no es poden permetre tenir-les obertes. Abans de fer res, s'ha de reflexionar i pensar més».

Noguer té clar que «avui, el Pla Zapatero no es faria, perquè eren 15.000 milions de la guardiola de la Seguretat Social. Va semblar que era un estímul per treure gent de l'atur. Potser va servir, però el balanç és el que és. També va passar amb alguns Plans Únics d'Obres i serveis». Aquesta és una afirmació compartida per tots els convidats.

«Amb el nou Pla d'Obres espero que puguem complir els anhels de tots»

Pere Vila compleix la múltiple experiència d'haver estat regidor, alcalde, diputat i president de la Diputació. Ara és el delegat del Govern de la Generalitat a Girona. Un dels grans reptes que ha assumit és «visitar tots i cadascun dels 221 municipis de la demarcació». I ho està fent. Escolta alcaldesses i alcaldes de tots els colors: «Tothom parla del nou Pla d'Obres, és una evidència i esperem que puguem donar resposta als anhels que tots han tingut després de molts anys de no haver-n'hi. Tothom parla de les problemàtiques que poden haver-hi pel que fa a la seguretat, amb això ja ens hi anem trobant i tothom parla de fets puntuals amb diferents departaments que també ens hi anem trobant perquè coincideixen. Incidències amb l'ACA (Agència Catalana de l'Aigua), problemes de benestar social, de salut... amb tot el ventall que abastem des del Govern». «Tothom demana i fan molt bé la seva feina i és normal. Els anys que vaig ser alcalde de Llançà, a la Generalitat li vaig exigir i molt, i ara el que ens toca és donar resposta a totes les demandes, però hi ha d'haver pressupost».

Pere Vila és el Delegat del Govern de la Generalitat a Girona ANDREA BOLCATO

I si parlem de diners i de la magnitud municipal de tot Girona, el president Miquel Noguer creu que «toca destacar que dels 221 ajuntaments de la nostra demarcació, la immensa majoria tenen l'endeutament controlat. Comptaríem amb els dits de la mà els pocs que hi ha que se surten de mare. L'any passat, en una reunió de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies, es va anunciar que els ajuntaments tenien estalviats en els bancs uns 18.000 milions d'euros i que ara ja hem arribat als 25.000 MEUR. L'encotillament de l'ARSAL ha derivat en això, en ajuntaments que tenen romanents que no poden gastar. I ha contribuït enormement en què el Govern de l'estat pugui incrementar el deute del 60 al 100% del PIB. Els ajuntaments fan de molla per amortir la realitat econòmica de l'Estat. Els ajuntaments han fet els deures. Diguem-ho clar».

Albert Bramon rebla el clau del tema: «Segurament també haurem de tenir molt en compte, en aquest aspecte, les dinàmiques internes dels mateixos ajuntaments, hi han hagut esforços per racionalitzar despeses, per molts motius».