28 de desembre de 2019
28.12.2019
40 ANYS AJUNTAMENTS DEMOCRÀTICS

El testimoni de Maria Dolors Godoy, primera alcaldessa alt empordanesa de la història

Nascuda a Figueres el 1929, va presidir el plenari de Cassà de la Selva la primavera de 1979

28.12.2019 | 16:44

Nascuda a Figueres el 5 de gener de 1929, Maria Dolors Godoy Rotllens va ser pionera en moltes coses, entre elles com a primera alcaldessa de la història de la comarca de l'Alt Empordà, encara que el càrrec el va ocupar a Cassà de la Selva, el poble on vivia des de 1954. Dona amb fortes conviccions ètiques i religioses, impulsora de l'esperanto, animadora de l'escoltisme, primera dona professora d'autoescola a tot Girona i amb una agenda d'activitats que no la fan estar quieta ni un moment. Ha estat a punt de llicenciar-se en Teologia amb noranta anys. Maria Dolors considera que «les diferències polítiques es vivien de manera més autèntica en aquell 1979».

Fa quaranta anys, vostè era l'alcaldessa de Cassà de la Selva. Com ho va viure?
Quaranta anys... Considero que les diferències ideològiques, polítiques, es vivien d'una manera molt autèntica. En canvi ara es barallen públicament, i després se'n van junts a fer el vermut, a dinar, a fer el cafè, com si no hagués passat res. S'abracen i tan amics. Abans no, si no eres amic, no eres amic. I en el meu cas va ser una cosa molt curiosa, potser tinc l'autoestima massa alta, però considero que en aquell moment vaig ser molt valenta, perquè jo era casada amb en Jordi Vilahur, que era d'una família d'aquelles tan tradicional, tan tot, amb cinc fills i atrevir-me a fer aquell pas,... El meu marit sempre em va dir: «Fes el que vulguis». Jo reconec que vaig necessitar valor.

Com va ser que l'escollissin a vostè per encapçalar la llista de CiU del 1979?
L'alcalde que hi havia abans nostre va deixar una sèrie de coses penjades i era molt autoritari, no era una persona afable amb la gent. Ell era de manar, manar i manar. I quan es va començar a parlar que hi hauria eleccions, aquí a Cassà es va decidir fer un grup de seguiment del que feia l'Ajuntament, per veure què hi trobaríem. I vam decidir fer un grup per anar als plens, i assabentar-nos de tot el que estava passant. Jo, com que sempre he estat posada en totes les coses que hi ha hagut socials, de seguida em van venir a buscar a veure si volia ser d'aquest grup. Aleshores tenia el carnet d'Unió Democràtica i van voler que encapçalés la llista catalanista. I em vaig trobar que em varen proposar per segon de llista un xicot que era del partit comunista, i jo els vaig dir: «Mireu, no comencem malament. Jo no em puc presentar de cap de llista, perquè la gent que em votarà a mi sap com soc, i quines són les meves idees i no els puc imposar una persona que està a l'altra banda de les meves idees. Després ja vam començar a tenir problemes amb el grup dels socialistes, ells anaven en contra meu, no era buscar un «ja ens avindrem»...

Recorda aquell 3 d'abril?
El recordaré sempre, perquè érem aquí a casa, esperant els resultats. A Cassà hi havia d'haver tretze regidors. Nosaltres vam sumar-ne cinc, els d'UDC dos i els socialistes sis. I clar, els socialistes contents perquè van tenir més vots. Però immediatament a la nit, em truquen que els dos d'UDC em donen el vot perquè poguéssim fer govern nosaltres. I això el grup dels socialistes no m'ho va perdonar. Vaig patir una moció de censura, però la vam guanyar. Vaig ser alcaldessa quatre anys.
Franco va morir el 1975 però van passar quatre anys abans de les primeres municipals.
Saps què passava? Que no teníem l'accés a la informació com la tenim ara, i no sabíem el que passava en els altres llocs. I aquí el principal problema el teníem en l'àmbit personal amb l'ajuntament que hi havia abans.

Quatre anys d'alcaldessa i prou. Per quin motiu?
El fet que una dona, mare de família, es posés aquí no va agradar massa. En Quintana, advocat de Girona, em va dir: «Mira, si et tornes a presentar, saps qui et farà perdre? Les dones, perquè moltes dones no perdonen que una dona estigui manant els seus homes». Així mateix, m'ho va dir.

En aquell moment va ser una cosa extraordinària que hi hagués dones alcaldesses.
Sí, en aquell any 1979 vam ser disset a tot Catalunya. Ens vam trobar un dia a Caldes Montbui, totes amb les nostres ideologies diferents, però amb el mateix tarannà i entusiasme.

Creu que, al cap de quatre dècades, la dona ha fet camí?
Encara queda molt per fer. Sí que, gràcies a Déu, s'ha fet molt, però s'ha de seguir reivindicant i treballant. Ara mateix, en els camps de la ciència, de la investigació, encara estan una mica marginades.

Tornem al 1979. Imagino que hi havia molta manca de tot.
A mi m'agrada molt explicar que no vaig cobrar mai ni un duro. Recordo que el dia que vaig anar a prendre possessió del càrrec vaig dir al secretari «i ara què?», no ens havíem preparat res. No ens havíem ni plantejat «quan entris a l'alcaldia hauràs de fer això o allò». Arribaves i deies «i ara què haig de fer?», doncs signar... Era molt important la feina del secretari, però vam tenir molts problemes. I faltava de tot per tot arreu, sí. L'únic vehicle que hi havia a l'ajuntament era un Ford dels municipals. Amb ell vaig fer el primer desplaçament a Barcelona.

Sense sou, per vocació total a la vida pública local.
Sí, vaig haver de deixar la feina de l'autoescola, perquè en entrar a l'Ajuntament jo vaig pensar que seria feina d'una estona al dia, anar a signar papers i alguna cosa més i ja està, però mai de la vida m'hauria imaginat que hauria d'estar a punt les 24 hores del dia.

Durant el seu mandat també li va tocar el cop d'Estat del 23-F de 1981. Com es va viure en aquell moment?
Amb molta angoxia. Recordo que tenia un company que m'ajudava molt. Era regidor a Girona. Va haver d'anar a França per una qüestió, i va estar molts dies sense gosar tornar perquè tots teníem por.

Com viu ara el tema del procés català?
L'hem viscut molt intensament, perquè precisament aquí a casa els meus fills són molt d'ERC, però en l'àmbit familiar, quan en parlem, hi ha com una sensació de desencís. No estem units com hauríem d'estar i que també sobreposem els interessos de grup pels interessos del conjunt del que hauria de ser l'independentisme.

Se sent empordanesa?
Del tot. Empordanesa i figuerenca. Quan arribo a Borrassà i veig la plana se m'eixampla el cor!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
anteriorsegüent