Laia Ming Gironès, vilafantenca de 18 anys, no amaga la satisfacció que li produeix haver aprovat l'examen teòric del carnet de conduir a la primera. Molt probablement, si no s'hagués assabentat que, pel fet de ser dislèxica, es podia beneficiar d'una prova adaptada, hauria comès algunes errades que va aconseguir resoldre amb efectivitat.

«La Direcció General de Trànsit permet que les persones amb dislèxia puguin demanar més temps en l'examen teòric», explica la jove, la qual narra com va ser la seva experiència: «La prova dura trenta minuts, però jo vaig poder disposar de deu minuts més. En trenta minuts ja l'havia acabada i gràcies als deu minuts de més vaig poder repassar i descobrir que m'havia confós en algunes respostes».

El més curiós és que va ser a través de l'Associació Catalana de Dislèxia de la Província de Girona que va tenir coneixement de l'existència d'aquesta adaptació. Perquè, de fet, segons la Laia, a l'autoescola no estaven al cas que les persones dislèxiques poguessin demanar més temps. «Ara ja ho saben i ho podran explicar a altres persones amb dislèxia que vagin a fer la prova», anota.

La Laia va descobrir la seva dificultat cognitiva tan bon punt va entrar a fer primer d'ESO a l'Institut de Vilafant, als 12 anys. Explica que, mentre feia Primària, li van dir molts cops que no prestava atenció, que no se centrava en allò que li explicaven a classe i que no entenia les lliçons. «Em sentia inútil», assenteix. Però, al mateix temps, ella mateixa, sense saber què li passava exactament, diu que ja s'adonava que els seus sobreesforços per estudiar i aprendre no donaven els fruits esperats.

«La dislèxia encara no es té suficientment en compte als centres educatius. Penso que a les escoles i els instituts falten més recursos i que els mestres i els professors haurien d'estar més ben formats en aquest àmbit», reflexiona la jove, la qual admet que no li ha resultat gens fàcil arribar on es troba ara mateix: fent estudis artístics de grau superior a l'Escola de Dansa i Comèdia Musical de Coco Comin, a Barcelona.

«Quan vaig acabar quart d'ESO em van desaconsellar rotundament estudiar Batxillerat perquè em deien que no m'aniria bé, que m'aniria més bé fer algun cicle més manipulatiu, com perruqueria o estètica. Jo tenia molt clar que, si volia fer dansa i comèdia musical, havia de passar pel Batxillerat Artístic i la meva família em va donar el seu suport en tot moment. No vaig escoltar aquells consells que em donaven alguns professors i vaig matricular-me a l'Institut Alexandre Deulofeu de Figueres», relata l'estudiant vilafantenca, que reconeix que tant l'ESO com el Batxillerat han estat processos no exempts de dificultats. Per sort, alguns professors van facilitar-li acollir-se al programa individualitzat (PI) previst per a persones amb dislèxia.

«Sempre he hagut d'esforçar-me molt. He estudiat llegint en veu alta, la meva mare m'ha gravat perquè llavors ho pogués escoltar, i, malgrat inventar moltes estratègies per aprendre el temari bé, arribava a l'examen i em quedava en blanc. Més d'una vegada vaig voler llançar la tovallola, però treia forces per aixecar-me i no vaig defallir», assegura, i remarca aquestes paraules: «Per a una persona amb dislèxia la lluita és constant. En el meu cas, m'hi he deixat la pell».

La Laia ha aconseguit fites que ni s'imaginava que assoliria i, per això, vol compartir la seva experiència. «Potser hi ha nens o adolescents que tenen dislèxia i no ho saben. És important prestar atenció a dificultats com invertir els números; confondre el 6 i el 9; confondre l'ordre de lletres i paraules... Ser dislèxic és una dificultat que sempre tindràs i no pots evitar. Els pares s'han d'implicar i informar-se a través d'alguna associació, els mestres han d'estar més atents i, al mateix temps, tu mateix has de normalitzar la teva situació, encara que a vegades no t'ho posin gaire fàcil», recomana la jove.

Ben capacitats i amb una manera diferent d'aprendre

L’Associació Catalana de Dislèxia de la Província de Girona volen sensibilitzar les escoles i els instituts que els alumnes amb dislèxia tenen una manera diferent d'aprendre. «La majoria de les persones dislèxiques estan prou capacitades per accedir a qualsevol nivell d'ensenyament, però massa sovint el sistema educatiu barra el pas als dislèxics abocant-los al fracàs escolar o bé oferint-los sortides per a les quals no estan gens motivats i que són l'origen de profundes frustracions personals», lamenten.