Narcís Prat (Girona,1954), de família d'advocats, ha sigut metge de poble gràcies als estius compartits amb l'oncle, també metge, de Caldes de Malavella.

Metge de família a la Seguretat Social: A Figueres, atenent la població gitana, juntament amb el doctor Oros i el doctor Isern. Metge de poble a Garrigàs, Pontós, Palau de Santa Eulàlia, l'Armentera, Ventalló i Viladamat. Es jubila després de vint anys a l'Escala, però manté la seva consulta.

Què significa ser metge de poble?

És molt bonic. La relació amb la gent és molt més directa. Ara s'ha perdut molt la visita a domicili, i estem molt informatitzats, potser fem medicina de més qualitat, però ens costa molt més mirar-nos el pacient i escoltar-lo. Estem limitats de temps, i amb deu minuts difícilment pots preguntar a la persona què li passa. Moltes vegades t'expliquen la clau quan surten per la porta. Sent metge de poble coneixes la família, les seves relacions, saps els ets i uts de cada casa, i és més fàcil trobar els problemes. Et poden venir amb un mal de panxa i no tenir res a veure amb la panxa.

Fent domicili és més fàcil?

Sí, és una manera de veure com viu el pacient. També fas cursos com el gas dels cremadors o pots detectar una falta d'higiene de la casa.

No és només fer de metge.

És fer una assistència global a la persona. A vegades passa que et diuen mossèn.

Per què?

Perquè poden parlar, t'expliquen la seva vida, es venen a confessar en el sentit d'explicar-te coses que els hi preocupen, encara que no tenen res a veure amb la medicina, però que esperen que algú els aconselli.

Avui dia no ens imaginem anar a la consulta a explicar la nostra vida.

S'ha perdut l'assistència global. Això a la consulta privada no passa, perquè si una persona necessita més temps, se li dedica.

I li fan consultes pel carrer?

Això ja ho vaig arreglar un dia!

Com?

Una senyora em va parar a mercat, i em diu: «Miri, és que tinc molta tos, què haig de fer?», i li vaig respondre: «Primer, despullar-se». La dona va quedar parada. «Aquí al mig vol que em despulli?», i li vaig contestar: «Si no es pot despullar, no és el lloc de fer la consulta». Com que en un poble la gent s'explica les coses, vam acabar de pressa!

Continuarà treballant?

Ara ho faig per gust, amb la gent que em té confiança i és molt més agradable. Però cal llegir contínuament, estar actualitzat i al dia de temes mèdics. Treballant en equip, amb gent més jove, t'obliga a estar al dia, però alhora els pots consultar temes, estàs molt més tranquil. De tota manera, arriba un moment que veus que han canviat tant les coses que has de plegar.

Però vostè té molta experiència, pot detectar més ràpidament si algú està malalt.

Amb els pacients que coneixes sí, veus els canvis i ho saps. Els que no coneixes, també, però depèn de com no ho dius. L'altre dia, dinant, tenia un cas clar d'anorèxia al costat. No saps si els pares ho saben o no, i veus la relació conflictiva.

A això em refereixo, és l'ull clínic!

És que l'anorèxia ha existit sempre. Santa Teresa de Jesús ho era, però ho transformava com a sacrifici per a Déu. La primera anorèxia que vaig visitar va ser un nen. Els seus pares no ho entenien, jo els hi explicava però no s'ho acabaven de creure, deien que el nen tenia manies. No us vull explicar el final.

N'ha vist de tots colors.

Sempre intentes fer tot el possible. Un company em va dir: «Intento poder anar a dormir cada dia amb la consciència i les coronàries tranquil·les». Per sort, ara ho tenim relativament fàcil, perquè si veus que és una cosa greu o no estàs segur, el pots derivar a l'hospital. Però abans era més dur.

Quaranta anys es diuen ràpidament.

Tota una vida

Hauria fet una altra cosa?

No, m'ho he passat molt bé. Si no, hauria sigut advocat! Però no m'agradava discutir. A vegades els pacients et discuteixen la dieta, però sempre els dic que per discussions han de demanar hora, perquè en aquell moment tenen hora de visita mèdica.

Vostè els dona possibles solucions.

Han d'entendre que la responsabilitat és seva. Jo explico que té sucre, que s'ha de medicar, que ha de fer dieta, i em diuen: «Jo no ho faré pas això», i els dic: «Doncs jo m'ho apunto aquí a l'ordinador: li he explicat tot això i que vostè diu que no ho farà». Això fa que la responsabilitat recaigui sobre el pacient, i entenguin que jo la feina ja l'he fet.

Hem arribat a un punt que tot el que passa és culpa dels altres.

La societat en general està acostumada a buscar responsabilitats a l'altre en lloc de si mateix. Tothom va al metge perquè li digui què ha de fer. La transmissió de coneixements mèdics de generació en generació s'ha perdut. Per exemple, les mares ja saben veure si un nen està greu o està amb un constipat, però han d'anar al metge perquè els digui que té un refredat. Tens mal de panxa? Doncs menja arròs bullit, vigila, i si no passa després d'un dia, vas al metge.

Fem un abús de les visites mèdiques?

Totalment. Si haguéssim de pagar 5 euros per cada visita, la meitat no hi anirien. Al CAP de l'Escala, un dia de mal temps a l'estiu, tothom va al metge! No saben què fer. Si fa sol van a la platja! Això és molt i molt trist. Es tractaria de posar d'una tarifa dissuasòria, perquè ara la sanitat ja no dona abast i cal posar-hi solució.