03 de desembre de 2019
03.12.2019
Figueres

El metge Martí Sabà prioritza el diàleg abans de la medicació

Segons el doctor, la professió ha fet un gir de 180 graus, des de no trobar feina quan era jove a no trobar metges per la consulta quan es jubila

03.12.2019 | 09:55
Sabà, amb 66 anys, encara atén els pacients a la seva consulta de Figueres, tot i que té personal per poder-se jubilar.

Martí Sabà (Maçanet de Cabrenys, 1953) volia ser enginyer aeronàutic. De fet, va fer el primer curs d'una enginyeria, però per una sèrie de circumstàncies va acabar fent medicina.
 Metge general.  Molts el coneixen per la seva llarga trajectòria professional a la capital de l'Alt Empordà.


Vostè volia ser enginyer. Per què va acabar estudiant medicina?

Bé, tenia reserva al col·legi major a Madrid, però quan va ser l'hora, com que no érem del districte universitari de Madrid i no érem de l'ambient franquista, ens van dir que ens matriculéssim a Barcelona – però ja era tard. Vam acabar matriculats a Terrassa, en una enginyeria tèxtil que, a mi, em resultava extremadament avorrit. Vaig fer el primer curs, però vaig plegar i vaig fer la selectivitat –tot i que no l'havia de fer perquè en tenia prou amb un trasllat d'expedient.

I llavors va decidir ser metge?

Vaig estar pensant molt, perquè volia trobar alguna professió on no em manessin. I hi ha dues car­reres lliberals: advocacia o medicina. Sempre m'havia cridat l'atenció la medicina, però no havia fet biologia. Vaig seguir bé els dos primers cursos. Després ja vam anar a Bellaterra, i d'allà a Sant Pau. A partir de tercer havies de triar destinació d'hospital. Vam escollir la Vall d'Hebron, després vam veure que hi havia un ambient molt competitiu entre els estudiants, era molt exigent, però això em va obligar a estudiar molt més del que hauria estudiat en un altre lloc.

I surt com a metge general.

Sí, com 40.000 metges més. No hi havia feina. Fins i tot vaig estar un any i mig o dos fent guàrdies, sense cobrar.

I com podia viure?

Vivia de la meva dona. Ella treballava. També fèiem revisions mèdiques a les escoles, i ens pagaven unes 25 pessetes per nen que revisaves, havies de tenir un cotxe, portar la infermera i l'auxiliar. Però va durar poc, un any, el servei el van donar a una empresa a través d'un concurs. Ja no teníem res a fer. Però em va servir perquè, em tocava anar a la mili, i era una manera de demostrar que sostenia la família i així em vaig exonerar.

Moments difícils i complicats.

No hi havia plaça enlloc, vaig mirar pràcticament tot el territori espanyol! Llavors vivíem a Barcelona, i no hi havia manera de trobar feina. Fins i tot va arribar el punt de dir que plegava i buscava una altra cosa per poder viure. Però va resultar que la Glòria Compte em va dir que hi havia una plaça a Figueres, d'ajudant d'otorrino, amb en Benages. Al principi em va dir que no, que havia donat la plaça a un altre noi, però quan li vaig dir que havia estudiat a la Vall d'Hebron, sembla que va canviar d'opinió. Ell també hi havia estudiat. L'endemà em va agafar, i vaig estar cap a nou anys.

I van venir a viure a Figueres.

No. La meva dona tenia feina fixa a Sant Joan de Déu i ens vèiem un parell de cops per setmana. Un any després, el mateix metge em va proposar entrar com a ajudant de cirurgia a la Clínica Catalunya. Quan se'm va acabar la plaça, vaig muntar la consulta l'any 1989. I fins ara!

Té una llarga trajectòria, i malgrat que podria estar jubilat, segueix al peu del canó!

M'ho passo bé treballant, però crec que treballo massa. Hi ha molta gent i pocs metges, i costa molt trobar-ne. Ara venen d'altres països i els que ensenyem nosaltres marxen a l'estranger.

Ha canviat.

Moltíssim. A més, els que havien de planificar la sanitat no la van planificar bé. Ara hi ha manca de metges perquè en surten pocs, no els paguen bé i acaben marxant. És una llàstima, perquè val molts diners formar un bon professional, i els estem perdent. Els pròxims 4 o 5 anys serà dramàtic veure que ningú vol pujar a Figueres.

I com es podria revertir la situació?

Si fóssim independents, milloraria. Serien molts milions d'euros que podrien dedicar-se a benestar social i a una sanitat més ben pagada. Ara per ara, l'estan enfonsant. Si no hi posen remei, d'aquí 5 o 10 anys s'acabarà.

S'hi suma un envelliment de la població i, per tant, una pressió més elevada al sistema sanitari?

El problema rau en el fet que no es pareix prou per mantenir l'statu quo. A més, el sistema ha canviat, el metge de capçalera que et coneix, s'està acabant. El metge general va a hores, i a hores d'aquí a 3 setmanes. Sinó, has d'anar a urgències i allà no et coneixen i és més difícil de solucionar els problemes.

I per què funciona així?
La planifiquen metges de paper, que tenen el títol, són gestors sanitaris, però no han treballat al carrer. A més, en el moment en què es posen economistes, amb caràcter intervencionista, enfonsen la sanitat. Està molt coartada la llibertat de prescripció. S'han de complir uns objectius, és massa estricte. Si poguéssim dedicar més temps per a conèixer el malalt, s'estalviarien molta prescripció farmacològica.

Cal més comunicació entre pacient i doctor.

Moltes vegades la gent necessita que li diguis que no es preocupi, que és psicosomàtic. I marxa content i sense medicina. El metge cura molt més amb paraules que amb medicaments. S'està perdent la part humana de la medicina. Surten molt preparats, però els falta proximitat amb el pacient.

Però el coneixement no és contrari a la proximitat.

La medicina va a modes, com la llei del pèndol. Ara està molt tecnificada, i com que a la gent això no els soluciona, llavors van a l'altre extrem, amb curanderos.

Però n'hi ha que van bé. O no?

N'hi ha que van bé. En Joan de Vilamalla et posava a lloc. Però n'hi ha altres que fan de falsos metges, on recepten medicaments francesos. Aquesta gent pot fer mal perquè no té preparació.

I l'homeopatia?

L'homeopatia té mal nom, però si a una persona li dónes tres anissos d'aigua amb sucre i allò li va bé, alabat sigui Déu! El que no es pot fer és receptar això a una persona que té un càncer.

Quin record en té del seu pas per la medicina?

La felicitat que m'ha aportat fer de metge. No esperes res, però a vegades trobes gent al cap del temps, i et fa sentir bé. Fa un temps em vaig trobar una dona a la qual li vaig detectar un aneurisma cerebral, i llavors no hi havia cap cura, però vaig trobar un lloc a Nancy, i allà li van fer unes intervencions.

Ha de ser bonic saber que ha salvat vides.

Hi ha vegades que no pots fer-hi res. Per desgràcia hi ha vegades que és inevitable. En tot cas, com a metge sempre intentes primer, no fer mal; segon, intentar curar; tercer, pal·liar la malaltia, i quart, buscar una alternativa que el pugui ajudar. Tot i que, en general la medicina està molt avançada, en sabem molt poc del cos humà.

Del cervell també en sabem molt poc.

Molt poc. S'avança, però mai arribarem a saber-ne prou. Igual que amb la genètica o el secret de l'envelliment de les cèl·lules.

S'arribarà a descobrir alguna d'aquestes coses?

L'home s'haurà autodestruït abans de saber-ho. De la manera com tractem el planeta durarem poc! La natura posarà remei, amb una pandèmia. Igual com va passar a l'edat mitjana.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook