19 de novembre de 2019
19.11.2019
Terrades

Pilar Bara: «Hem evolucionat paral·lelament a com ho ha fet la malaltia»

Després d'onze anys treballant al centre de Terrades, acompanyant i donant suport als malalts amb VIH, la germana comparteix la seva professionalitat i experičncia vital

18.11.2019 | 19:52
La germana Pilar Bara

Pilar Bara (Osca,1942) té 76 anys, i en fa onze que dona servei des del centre de Terrades. Va entrar al noviciat amb 21 anys, atreta per la idea d'anar a les missions. En madurar la seva fe religiosa, finalment va optar per estudiar Medicina a l'Hospital Clínic de Barcelona. Després de 25 anys a la secció de ginecologia i obstetrícia de la Clínica del Pilar de Barcelona, el centre tanca i a ella l'envien al Centre Sociosanitari de la Mare de Déu de la Salut, a l'Alt Empordà.

- Quins són els requisits per ser pacient del centre?
- Tenir VIH i venir derivats d'algun tipus de servei social. En algun moment de la seva vida, algun d'ells ha viscut al carrer, han estat addictes a algun tipus de droga o han patit les conseqüències de viure sense recursos.

- Els «nois» són independents?
- Sí, tant per entrar com per sortir. Hi ha qui ha demanat les altes voluntàries, tot i que saben que el seu destí és el carrer o un caixer. Tot i això, la majoria es queden, perquè aquest és un lloc que convida a curar-se.

- Com encaixen el sentiment religiós que es respira?
- Molt bé. Els pacients són plenament conscients que entren en un centre portat per una comunitat religiosa. És la nostra identitat, el nostre segell i estil, i tothom s'ho pren amb molt de respecte. Nosaltres som creients, i cada dia tenim una missa diària a les nou a la sagristia. Hi ha pacients que baixen, i altres que es queden a les habitacions. Tot i això, tothom és lliure, en qüestió religiosa. Hem tingut musulmans, budistes i cristians, i sempre els hi hem donat facilitats perquè practiquin la seva religió.

- Com se subvenciona el servei?
- La principal subvenció és del Departament de Treball, Afers Socials i Família de la Generalitat de Catalunya. A banda d'això, els usuaris aporten el 70% dels seus ingressos, tot i que molt pocs (si és que en tenen). També rebem donacions del Banc d'Aliments i de persones del territori que fan donatius.

- Quina és la seva tasca, al centre?
- Vaig començar atenent qüestions mèdiques. Ara, però, ja em veig una mica gran i el que faig és donar suport a la infermera: reparteixo medicines, atenc urgències o ajudo les tres auxiliars d'infermeria en tot allò que faci falta. Els pacients amb VIH estan en una situació de debilitat que els fa susceptibles a tenir moltes altres afectacions. Ara, els serveis mèdics dels pacients els porta la doctora del poble o bé el servei de medicina interna de l'Hospital de Figueres, amb qui tenim una relació excel·lent. Són molt bons professionals, i tenen una qualitat humana excepcional.

- Com ha evolucionat la malaltia?
- Quan el centre va néixer, ara fa vint anys, la sida era ràpidament mortal. De fet, el centre es va obrir per cobrir la necessitat social que hi havia, i és que la gent moria pels carrers a causa d'aquesta malaltia. Ara, la malaltia es cronifica, i el centre ha anat evolucionant de la mateixa manera que ha evolucionat la malaltia. Això vol dir que ara, les estades cada vegada són més llargues. El que no ha canviat és l'estigma que segueix produint la sida, tot i que la realitat és que al centre no se'n parla gaire, d'aquesta malaltia.

- Què cal tenir en compte a l'hora de treballar amb ells?
- La clau és saber adaptar-se a cada situació. Cada persona és un món. Aquí hi ha gent que té família, però també hi ha algun que no ha rebut cap visita en els deu anys que fa que està amb nosaltres. Cal conèixer cada persona i cada història. El que està clar és que són persones molt fàcils de cuidar i estimar. Tot i això, sempre hem tingut algun perfil més complicat...

- Per què ha decidit dedicar la seva vida a l'ajuda als altres?
- Jo penso que a través dels anys creixes en allò que és important, i en el meu cas és la fe. Jo els ajudo perquè són els meus germans. Déu és el nostre pare, i això significa que tots som germans, i ens hem d'estimar i cuidar-nos, sense creure'ns millor que ningú.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
anteriorsegüent