Eren les set del matí quan, des de l'altaveu de l'escenari muntat al mig del carril de l'AP7 al Pertús, un noi donava el bon dia a tots els que havien passat la nit dormint allà. Grups de joves, i no tan joves, se situaven al voltant de fogueres fetes dins de bidons de llauna. Barricades fetes amb els guarda-raïls de la mateixa autopista, cons, ferralla i rocs delimitaven la zona denominada com el "tall" del Tsunami Democràtic. Enmig, desenes de cotxes i tendes d'acampada situades a raser d'aquests.

La nit havia sigut freda, i amb una forta tramuntana. A poc a poc la gent s'anava despertant, i anava fent una cua. «Què espereu?», els pregunto, «L'esmorzar!». Centenars de persones acabades de llevar esperaven pacientment el cafè i les galetes. Una taula a l'alçada de l'escenari, s'anava omplint de menjar per alimentar als supervivents d'una nit gèlida. «Com podeu plantejar-vos estar tres dies aquí?», els pregunto. «Sóc autònom, i és la causa», «Jo m'he demanat festa a la feina», «Ahir vam veure la concentració, i ens vam sentir obligats moralment a venir». «I vostè, d'on és?», «De les Terres de l'Ebre» em diu. Li quedava un xic lluny. «Jo tinc vaques, i ahir vaig venir a veure un ramat aquí dalt, i em vaig quedar atrapat». Però aquesta no era la veritat. L'home era un dels primers que havia parat el seu vehicle enmig de l'AP-7, amb un cartell del Tsunami Democràtic. «No sabreu mai com n'estem d'organitzats. Tot està pensat, planificat. Això és molt gros» em deia.

Es respirava un ambient festiu, tranquil i pacífic. Tot i que no va durar massa. A les 8.00 h les veus s'alçaven avisant de l'arribada dels furgons policials dels Mossos d'Esquadra per la banda sud. Un centenar de persones s'acostaven a fer front als agents i a reforçar les barricades amb nous elements. Poca estona després, un Mosso de rang superior, s'acostava per a demanar qui era el portaveu de la manifestació. Silenci. «Ho som tots». Silenci. L'agent els demanava desallotjar la via, i que si no ho feien voluntàriament, ho farien ells. Això sí, comunicant prèviament cada acció als concentrats. No es pot dir que no ho fessin «Primer enretirarem els cotxes, i després, la gent». La percepció era que no volien carregar. Després, vam saber que el president Torra havia confessat a la ràdio que no hi hauria càrregues.

Continuava l'ambient tens. Els policies es posaven el casc, s'equipaven amb la porra i es posaven en fila. S'havia acabat la festa. Pas endavant de la filera d'agents. Crits, càntics, gralles de resposta. Ni un pas enrere dels manifestants. Pas endavant dels agents. Reforç a les barricades.

S'acostaren dos interlocutors de la policia per avisar que començarien a retirar els cotxes. Tenien una hora per desallotjar.

Poc després, crits d'alerta per la presència de la Gendarmeria a la banda nord de la concentració. Tots a l'expectativa. Corredisses cap a la zona francesa per defensar l'espai del tall, mentre el flanc sud quedava amb poc més d'un centenar de persones. En aquell moment, ens van començar a picar els ulls. La gola també. Havien llençat un gas que ens estava deixant a tots sense capacitat visual, ni verbal. A tots, als periodistes també. Potser algú no va pensar que fent tramuntana, el gas aniria més enllà del que tenien previst. «El gas dels francesos és de més bona qualitat que el dels Mossos. Els hauran de passar el proveïdor» se'n burlava un manifestant. Encara hi havia humor per fer bromes.

Un altaveu d'un dels furgons dels Mossos avisava: aquells que tinguessin el cotxe a la via, l'haurien de treure o bé, assumir la sanció econòmica i el cost de la grua. Començarien a retirar vehicles. Els conductors s'anaven acostant en comptagotes per treure'ls, quan no hi havia més remei, tot i que la grua difícilment hi hagués pogut arribar en aquells moments. La retenció de l'AP-7 era molt important. La retirada de vehicles, l'avançament pas a pas dels policies pel nord i pel sud va fer que a poc a poc els concentrats quedessin encaixonats en un petit tros de l'AP-7. Alguns van pensar que una bona sortida seria enfilar-se a la muntanya. Els agents no van trigar a descobrir-ho i també van ocupar la banda est de la zona. «Els catalans hem perdut la Catalunya nord, perquè molt hàbilment la policia ha carregat a les 8.00?h i, senyor, aquesta era l'hora d'esmorzar, teníem 1500 persones fent cua pel cafè gratis i sentint Els Pets» lamentava.

L'altaveu tornava a sonar: qui volgués sortir ho havia de fer pel lateral en direcció al nucli del Portús, pel costat de l'hospital de campanya. «No val la pena rebre, marxem, ens criden a un altre lloc» em deia una noia mentre marxava de davant el cordó policial. En aquell moment, un manifestant saltava, literalment, sobre un agent. Increïble, però cert. Òbviament, l'agent, amb un parell de cops de porra, el va reduir.

Cap a les 11 del matí quedaven ja poques persones i molta premsa. Decidirem marxar. Passant per davant l'hospital de campanya ens informaren :«res de gravetat», un braç trencat i un desmai. De camí al petit camí de terra, de pendent exageradament pronunciada, el meu company, carregat amb una càmera, i jo amb micro i motxilla, ens anarem conscienciant que hauríem de baixar amb el cul a terra. Però quan arribàrem allà, una filera de gent ens ajudà a descendir pel difícil caminet. Doncs sí, la sensació que ens quedà és que estan molt ben organitzats i actuen igual com ballen les bandades d'estornells.

La tornada es veia interrompuda per una nova manifestació a l'N-II. El cotxe de davant, soci del Tsunami Democràtic, havia parat conscientment allà i ajudava a col·locar tanques a la calçada amb aquells que esperaven a un lateral. Tornava a començar un nou tall. Per sort, som Empordanesos, i ens sabem alguns camins! El què no ens vam estalviar va ser veure la Nacional II convertida en un aparcament improvisat de camions.

GMv2_fin|pTipoComp=videos&pIdGaleria=5dcae6a6fab46c7c2e77d64a|GMv2_fin