La crisi econòmica que arrosseguem des d'abans del 2008 ens ha mostrat de cares una premissa que provoca el sistema neoliberal: la desigualtat econòmica i social. Això ens porta a la realitat, cada cop hi ha més persones en situacions precàries o de vulnerabilitat, independentment de l'origen, el gènere o l'edat. La crisi ha reformulat, també, el concepte de pobresa, incloent-hi aquella gent que, tot i tenir una renda, no pot cobrir les seves necessitats bàsiques, és a dir, la gent treballadora.

L'Ajuntament de Figueres va realitzar el 2017 una enquesta d'exclusió social i pobresa per fer una Radiografia de la pobresa. D'acord amb els resultats obtinguts, el 42,5% de la ciutadania de Figueres major de 16 anys es troben per sota del llindar de la pobresa de Catalunya (17% més que en tot el territori). Aquest mateix estudi també indica que, al 73,1% de les llars de la ciutat on hi ha almenys un membre a l'atur no es reben ingressos per prestació d'atur. Això suposa que tinguem dades tan alarmants com que un 24,4% del veïnat de Figueres no es pot permetre mantenir l'habitatge a la temperatura adequada o que un 7,9% no pot tenir un àpat de carn, peix o l'equivalent vegetarià a la setmana.

Aquestes dades, sumades a la manca d'accés a un habitatge digne, fan augmentar el nombre de les persones sense llar (sensellarisme) a les nostres ciutats. A Figueres, és difícil obtenir unes dades concretes de quanta població afecta el sensellarisme, perquè no hi ha un llistat conjunt de les diferents entitats i organismes que treballen aquesta problemàtica. Cristina Hernàndez, tècnica del projecte d'Atenció a les persones sense llar de Càritas Alt Empordà Interior, afegeix un altre inconvenient: «Hi ha un munt de persones sense llar que no s'apropen als recursos i, per tant, són molt difícil de detectar». El llistat propi de Càritas indica que, des del juny de 2017 fins avui, han atès 70 persones, de les quals 27 estan en seguiment continu des de llavors.

Que siguin persones sense llar no vol dir que totes elles dormin al carrer. La representant a Espanya de la federació europea d'organitzacions nacionals que treballen amb persones sense llar (FEANTSA, per les sigles en anglès) i la responsable d'incidència del Sant Joan de Déu Serveis Socials de Barcelona, Laura Guijarro, explica com «tradicionalment s'ha considerat que les persones sense llar són només aquelles que veiem dormint al carrer, però la realitat ens diu que hi ha altres formes de sensellarisme». Per poder diferenciar les formes de sensellarisme, derivades de l'exclusió residencial que no veiem al carrer, la FEANTSA va crear la classificació ETHOS. En aquest sentit, segons les dades de Càritas, de les persones que van atendre el 2018 a Figueres: un 61% eren amb habitatge inadequat; un 25% sense sostre; un 12% sense habitatge; i un 17% amb habitatge insegur.

Quan parlem de dones, per exemple, Guijarro indica que si només tenim en compte aquelles que dormen al carrer, «les invisibilitzem molt i acabem amb una visió molt androcèntrica del sensellarisme». «L'evidència empírica -afegeix- demostra que la raó principal que la presència de dones sigui menys visible al carrer és perquè hi ha un sensellarisme que es viu de portes cap endins i que implica formes d'infrahabitatge, de precarietat habitacional extrema i d'abusos».

Els experts coincideixen que la situació de les persones sense llar és una qüestió estructural i que va en augment a totes les ciutats europees. Segons les darreres dades del FEANTSA, s'estima que a Europa hi ha quatre milions de persones sense llar (700.000 dormint al carrer). «Hi ha tants perfils de persones sense llar com persones sense llar», senyala Guijarro. L'experta explica que hi ha tantes històries com persones, «hi ha gent que es queda sense res després d'haver trencat vincles familiars i perdut la feina, o d'haver patit una llarga malaltia, dones que han patit violència de gènere, altres que han vist truncat el seu projecte migratori, etc.». Hernàndez afegeix que «mentre tinguis una xarxa, no passa res, perquè aquesta t'acull. En el moment que, pel motiu que sigui, perds aquesta xarxa, ho perds tot».

Per això, la Xarxa d'Atenció a les Persones Sense Llar (XAPSLL) de l'Ajuntament de Barcelona va trobar l'eslògan adequat per crear empatia amb les persones sense llar: Podries ser tu.

Podries ser tu

Hafid, 36 anys, és un veí de Figueres conegut popularment com «el que viu al carrer Sant Pau». Fa vuit anys treballava al sector de la construcció i vivia amb la seva família. Com a tantes altres famílies, l'explosió de la bombolla immobiliària el va deixar sense feina i van començar a fallar tots els altres aspectes. La seva família se'n va anar a viure a França, però ell va decidir quedar-se a Figueres. Des de llavors, conviu amb alegria entre el carrer Sant Pau i l'entorn de l'Institut Ramon Muntaner. De tant en tant, s'apropa a l'oficina de Càritas i al menjador social, a la plaça Sant Vicenç de Paül, per dinar, dutxar-se i canviar-se de roba.

Carme, 57 anys, tenia un negoci al carrer Nou de Figueres, es considerava una persona que «vivia molt bé», però que va patir una crisi econòmica personal que la va fer perdre el que tenia. A més, un Tribunal Mèdic li va diagnosticar un grau de minusvalidesa. Rep una prestació, però no és suficient per accedir a un habitatge digne. Cada dia dina al menjador social i, des del mes de juny passat, viu en un dels pisos de l'ONG Tallers [pisos que l'Ajuntament de Figueres disposa per a persones sense llar «de forma temporal i amb caràcter d'urgència»]. Aquest recurs municipal està obert de cinc de la tarda a nou del matí i, com si fos un alberg, només garanteix el descans nocturn. Carme agraeix aquesta opció però no és una llar, ha de compartir espai amb quatre persones més desconegudes i aquesta situació la fa estar gairebé tot el dia al carrer.

Mimoun, 48 anys, vivia a Roses en un pis ocupat i es guanyava la vida treballant als estius. Va perdre la seva documentació i això el va obligar a tornar a Figueres amb l'expectativa de trobar oportunitats mentre es regularitza la seva situació. Mal dorm pels carrers de la ciutat, a prop de l'estació. Fa tres mesos que ha engegat els tràmits amb el Consolat del Marroc i encara espera resposta. La falta de documentació legal li impedeix aconseguir una feina estable i un habitatge digne.

Atenció a les persones sense llar

Càritas va engegar el 2017, amb el suport de l'Ajuntament de Figueres, el programa Atenció a les persones sense llar per acompanyar les persones que estan en situació de sensellarisme i gestionar el màxim que es pugui per millorar la seva qualitat de vida. El projecte fa que aquestes persones tinguin un punt de referència i hi vagin quan necessitin res. El pla d'intervenció «és molt personalitzat, està molt enfocat al que necessita cada persona», explica Hernàndez. El pas següent és la creació d'un espai social on les mateixes persones sense llar puguin teixir la seva propia xarxa. Càritas fa el primer contacte des del carrer i després d'una entrevista amb l'educadora social, es valora quines necessitats té la persona i s'intenta gestionar. L'entitat social no té recursos propis i, per tant, depèn d'altres entitats o administracions. Càritas ha de mantenir el contacte directe amb Serveis Socials per poder accedir als recursos públics com el menjador social, les dutxes o el Centre de Distribució d'Aliments (CDA).

Els menús que serveixen diàriament al menjador social pugen fins al centenar, perquè molta gent que en fa ús té una casa, però no els recursos suficients per cuinar i van a recollir-ho. El criteri per accedir-hi ho determina Serveis Socials (cal estar empadronat a la ciutat per poder accedir-hi). «Amb el pressupost que tenim no ens podem passar de les 110 places, però procurem que no hi hagi llista d'espera. Amb el CDA, la demanda es cobreix», explica Dolors Brugat, tècnica de Serveis Socials encarregada de gestionar el menjador social.

Qüestió de drets

Per fer front al sensellarisme s'ha de plantejar com una recuperació de drets. La manca d'accés a un habitatge digne és la principal causa del sensellarisme. L'especulació amb aquest dret, recollit a l'article 47 de la Constitució espanyola i a l'art. 26 de l'Estatut d'autonomia, ha fet que el parc d'habitatges públic es redueixi fins a ser pràcticament inexistent, i el que hi ha sigui considerat una mercaderia pels inversors privats. «La conseqüència és que les solucions que abans existien, com habitacions de lloguer barates o pensions, ja no existeixen. Les habitacions de lloguer tenen preus desorbitats i les pensions s'han convertit en hostals per turistes que les persones sense llar, d'una banda, no es poden permetre i, d'altra, no els deixen entrar», denuncia Guijarro.

Tenir la documentació en regla també és un accés directe a una sèrie de recursos i drets bàsics. En moltes ocasions, la gent que acaba d'arribar al país té dificultats per trobar feina i un lloguer, sumat al racisme que pateixen, fan que acabin en situació de sense llar. L'empadronament és una eina que suposa, a més de tenir un domicili, fer sentir a algú part de la societat. Permet l'accés a l'atenció sanitària de manera regular (no només d'urgències), optar a prestacions i serveis públics, o exercir el dret a vot en unes eleccions.

La situació global fa que resulti difícil trobar una solució al sensellarisme a través dels serveis socials. Guijarro creu que «el que les persones en aquesta situació necessiten és una llar i des de serveis socials no es pot resoldre. El que sí que poden és identificar els grups vulnerables per tal de fer prevenció. El problema és que sovint, quan les persones van a serveis socials, la situació ja és molt difícil de revertir i la prevenció no funciona». Per a Hernàndez, «el que soluciona són polítiques que acompanyin en la pròpia autonomia. Si no hi ha un model que em doni unes necessitats bàsiques cobertes, tampoc podré enfocar la vida cap al benestar o cap a una actitud de cura a mi mateix. Si veig que el futur serà el mateix, quina motivació tinc?».