Carles Campuzano ha passat per Figueres per a presentar el seu darrer llibre «Reimaginem la independència. Un projecte vàlid per a tothom» (Editorial Los Libros de la Catarata). El seu esperit crític i obert va provocar que quedés fora de les llistes a les anteriors eleccions generals.

Nascut a Barcelona el 1964 però resident a Vilanova i la Geltrú, ha estat regidor, president de la JNC i diputat al Parlament de Cataunya i al Congrés, on va actuar de portaveu del seu partit. Milita al PDeCAT després d'haver-ho fet a CDC.

Com viu la política ara que no exerceix a primera línia?

Em sento alliberat. Han estat molts anys fent de parlamentari. Els darrers anys en una posició de primera línia privilegiada. Ara estic treballant en el sector privat, en l'àmbit social, i em miro la política des de la distància. I molt preocupat pel moment que està vivint el país.

El túnel d'aquest moment sembla llarg i fosc. Té sortida?

Justament, la preocupació és aquesta. Estem enquistats en un conflicte amb el risc que l'enquistament duri molt de temps. El món és ple de conflictes congelats i la societat acaba pagant-ne les conseqüències. Per tant, hem de trobar la manera de trencar el bloqueig en el qual tenim el risc de quedar-nos atrapats.

L'autocrítica, en qualsevol dels bàndols, sembla de difícil aplicació. Falten gestos?

Tots ens hem d'esforçar per trobar la manera de reconèixer i corregir allò que hem fet malament i esforçar-nos per redreçar-ho. A Catalunya hi ha molta gent que ho estem fent. El llibre que acabo de presentar va en aquesta línia, com el que també ha publicat Francesc Marc Alvaro. De la banda de l'Estat, fa falta que aquest esforç de repensar, ser crítics amb nosaltres mateixos, també sigui present.

Vostè parla de reimaginar, buscar nous camins...

El llibre intenta evidenciar quins són els errors que hem comès, des dels meus modestos ulls, que tenen molt a veure amb no reconèixer els límits que havia de tenir en compte el projecte independentista. Els límits de les majories democràtiques, els derivats de la complexitat identitària del país i els que es deriven del respecte a la llei. I en el llibre no en parlo, però hi afegiria els límits d'Europa i els del poder de l'Estat. Quan no es tenen en compte, et fots una gran patacada, que és el que va passar a partir del 27 d'octubre, el 155, les detencions...

La repressió sembla que no en té, de límits.

Per als qui estem convençuts que el conflicte polític només té una sortida negociada, acordada i votada, les actuacions de l'Audiència Nacional i la Guàrdia Civil dels darrers dies poden fer que la nostra posició pugui ser titllada d'ingènua, fins i tot de ridícula. Però, sent veritat que tots els indicis de l'actuació de l'Estat no deixen pas a la política, sabem que els conflictes polítics només es poden resoldre des de la via política. Els catalans hem de persistir, resistir i insistir.

Cap on van les seves reflexions personals de reformulació?

Aquí hi haurà una discusió que interpel·la molt directament a Junts per Catalunya, que és el partit Demòcrata, i a altres actors polítics, que és si Catalunya necessita un sobiranisme pragmàtic amb mentalitat de govern que defensi un determinat model de societat. Estic constatant, mirant-m'ho des de fora, que hi ha molta gent que no renuncia a la independència, però que reclama un sobiranisme pragmàtic, possibilista, seriós i que vulgui superar l'actual statu quo. I que, a més a més, sigui conscient que s'ha de governar molt, i molt bé, amb els instruments que continua tenint la Generalitat, sense obviar totes les seves mancances.