Els joves del Viatge en Xarxa tenen les maletes a punt. El dia quatre d'octubre al matí, es trobaran tots, carregats d'il·lusió, per anar cap a l'aeroport i iniciar així l'experiència del Viatge en Xarxa 2019.

Aquest projecte arriba ja a la seva setena edició, i coincidint amb el desè aniversari de la Xarxa de Convivència de Roses, s'ha organitzat una nova experiència plena de novetats.

Cent vint han sigut els i les joves que han volgut inscriure's en aquesta experiència única que ofereix la Xarxa, però, enguany, només vint han sigut els escollits. Mohamed El Amrani, creador de l'entitat, explica que cada vegada són més les persones que s'apunten, i augmenta el nombre de no rosincs que volen optar a fer el viatge. «Això és bo, perquè no només és compartir el viatge al Marroc amb la gent de l'Empordà, sinó que, a més, s'hi afegeix un component de diferència cultural extra». A cada viatge es reserven un 10% de places per a aquests inscrits, que poden ser d'arreu de Catalunya i Espanya. A l'hora de seleccionar la resta dels participants, però, no resulta fàcil. «El primer criteri és que siguin de Roses o comarca. Al final tots es coneixen. També tenim en compte les respostes al qüestionari». El Amrani confessa que, per exemple, en el qüestionari se'ls pregunta: «Tu què aportes?» i alguns diuen: «Un somriure cada matí», però altres «t'expliquen experiències que han viscut i que creuen que pot ser positiu aportar-la en algun moment del viatge».

L'experiència del viatge

L'impulsor del projecte ha viscut gairebé tots els viatges, i admet que «tots els grups són diferents, però les experiències són molts semblants, es repeteixen patrons». Afegeix que sol haver-hi una part prèvia de molta incertesa, tant dels participants com de les famílies, moltes ho viuen amb preocupació. «Volem que entenguin que és un viatge segur, programat».

A les reunions, es troben tots els participants i a tots els joves els «desborda la il·lusió alhora que s'intercanvien mirades d' on m'he posat». I és que per a molts és la primera vegada que viatgen, o que viatgen al Marroc, i altres pot ser que mai hagin saludat algú marroquí, o no entenen moltes coses de la seva cultura. «Hi ha molts marroquins que fa anys que no tornen, per temes econòmics o fins i tot per desafecció amb la cultura». Sí, hi ha marroquins que no volen ser marroquins. Per a ells, l'origen els genera un sentiment de culpa, i volen renegar-ne dient «soc 100% català» malgrat que el nom, els costums i el físic els delaten. «Aquesta situació és a causa de certs comentaris quotidians, com: 'Que bé que parles, no sembles marroquí' o 'et portes molt bé per ser marroquí'», per a ells, aquest viatge significa reconciliar-se amb les seves arrels.

Però també hi ha casos com la Fàtima Chourak, que admet que «fa molt temps que espero aquest viatge, i la veritat és que vull passar-m'ho molt bé i conèixer més la cultura del Marroc. Vull veure coses que encara no he vist del meu propi país, perquè aquesta ruta no la podria fer amb la meva família».

A la darrera reunió prèvia, en Mohamed els fa un exercici que acabarà quan tornin del viatge. Els reparteix papers de dos colors. En un, han d'escriure allò que els fa por del viatge. «Gairebé tots parlen de la por a trobar-se malament, que no els agradi el menjar, o prejudicis i tòpics lligats a les informacions dels mitjans i les xarxes». A l'altre paper, què esperen obtenir de l'experiència. Quan tornen els llegeixen de nou i «s'adonen que allò que havien escrit no té sentit». La reflexió l'han fet sols. Ningú els diu què han de fer, què han de reflexionar. Ho fan per si mateixos. Durant el viatge han pogut experimentar i pensar de manera autònoma i lliure, traient les seves pròpies conclusions. «Crec que és molt important que les famílies deixin anar els joves, que obrin les ales i marxin del niu. És la manera perquè triomfin i puguin incidir en la societat». En el transcurs del viatge, els joves tenen la sensació «d'aventura, de conèixer coses noves, perdre la noció del temps, i tot això els estimula, de manera que quan tornen són capaços d'afegir la capacitat de deixar-se anar sense por».

En qualsevol cas, participar en aquest viatge ha de tenir quelcom màgic, perquè tothom recorda l'experiència d'una manera molt especial.