En Popeye, un Labrador Retriever adoptat d'una protectora d'animals, i en Nemo, un Pastor Belga Malinois, són dos gossos detectors de drogues de l'empresa d'ensinistrament caní Lladruc que participen en dispositius policials amb la Guàrdia Urbana de Figueres.

Roser Feliu, directora i ensinistradora de Lladruc, ha sigut qui ha entrenat aquests dos gossos per a què puguin detectar fins a set tipus de drogues, entre les quals hi ha la marihuana, haixix, cocaïna, heroïna, drogues sintètiques o la burundanga. Feliu no només ha entrenat aquests dos gossos, porta una llarga llista d'alumnes de quatre potes. Ofereix cursos de guia caní per a vigilants de seguretat privada, habilitats pel Ministeri de l'Interior i cursos de guia caní policial enfocats a tasques de detecció de narcòtics o dual purpose; és a dir, gossos detectors amb ensinistrament específic com a gos de patrulla.

El món dels gossos detectors, però, és molt ampli. No només n'hi ha que olorin i indiquin la presència de drogues, sinó que n'hi ha que es dediquen a la biodetecció, a la d'acelerants de foc, d'explosius o de cadàvers. En Nemo i en Popeye, en concret, estan especialitzats únicament en la detecció d'estupefaents, ja que és «incompatible» que un ca pugui detectar drogues i explosius alhora. Feliu explica que «correríem el risc que quan el gos ens marqués un lloc, no sabríem què ens indica: si una bomba o una droga», i es posarien en perill ells i els agents.

De fet, quan s'activa la detecció per part dels gossos, ho fan acompanyats del seu guia, i solen realitzar sempre la mateixa operació per a la detecció. Per exemple, en el cas del registre de vehicles els cans executen la sistemàtica de recerca protocolaritzada: des de l'exterior fins a l'interior del vehicle, seguint les indicacions del guia, i sense passar-se per alt cap detall. Quan el ca detecta un dels narcòtics pels quals ha estat entrenat ho marca de manera passiva, és a dir, col·loca el morro indicant la localització de la droga i s'hi asseu al davant. Transcorreguts uns segons, el gos rep el seu premi, «normalment el joc amb una pilota o amb un mossegador». Feliu destaca que «per tal que els cans siguin operatius en qualsevol situació possible els seus entrenaments són rigorosos i molt variats: se'ls ensenya a treballar en diferents tipus de vehicles, magatzems, locals, cases particulars, persones, davant d'altres d'animals, en espais limitats o superfícies inestables».

L'entrenament

Per entrenar els gossos no s'els administra droga. I cal dir-ho alt i clar perquè avui en dia encara corre el fals mite que per ensinistrar-los se'ls ha de provocar una dependència física cap a la substància, el que s'enten com el mono. Segons les males llengües, quan el gos es troba en aquest estat, busca la droga. Aquest rumor és totalment fals. En general, els exercicis d'entrenament són molt exigents i complets, ja que no es tracta només de buscar la substància o el narcòtic, sinó que el gos l'ha de saber distingir d'altres milers d'olors que detecta i indicar-ho al seu guia amb la marcació passiva. És poc probable, doncs, que un gos drogat pogués mantenir el nivell d'atenció i d'energia necessaris que requereix. A més, els gossos detectors d'estupefaents i amb experiència tenen un preu que ronda els deu mil euros. La selecció i entrenament d'aquests animals requereix molt temps, coneixements i dedicació per part del professional, per això aquests cans són tractats amb molta cura i amb la voluntat que tinguin una llarga vida.

Mètodes de reforç positiu

Des de l'empresa d'ensinistrament caní remarquen que el mètode que utilitzen sempre és l'anomenat «reforç en positiu», és a dir, «sempre procurem que el gos gaudeixi treballant i tingui una altíssima motivació per buscar» assenyala Feliu. L'ensinistradora explica que els gossos «volen jugar amb el seu guia, i saben que si troben la substància tindran la recompensa», en cap cas es maltracten ni es pressionen perquè treballin.