Anna Maria Arnau fa més de trenta anys que treballa a la Policia Local de Castelló d'Empúries. Quan va deixar les tasques de patrullatge per una lesió a l'esquena, ara fa un temps que és a l'àrea de prefectura i administració. A més d'això, també és monitora de cursos d'educació viària a les escoles, i és la impulsora i responsable d'un grup de suport femení anomenat «Dones que ens descobrim».

- Quina és l'espurna que fa néixer aquest grup?

- Neix una mica de la meva frustració. Jo atenia dones que venien a la Policia demanant solucions a problemes personals. Jo l'únic que els podia dir és que presentessin una denúncia o anessin als serveis socials. M'adonava que les carregava d'un tipus d'informació que elles no estaven preparades per assumir. En aquell moment, estaven vivint una situació traumàtica, i no se'ls oferia cap lloc d'acollida per tirar endavant. Calia donar respostes i solucions.

- I en adonar-se d'aquesta decisió, què va decidir fer?

- Fa vuit anys vaig decidir estudiar sobre el tema, i em vaig treure uns estudis de teràpia gestal. En acabar-los, vaig posar fil a l'agulla i vaig proposar al cap de la policia i al regidor crear un grup de suport per a dones a les dependències de la Policia Local que portés per nom «Dones que ens descobrim». De seguida van dir que sí, i al mes d'abril del 2014 ja vam celebrar la primera sessió.

- Qui assistia en aquelles primeres sessions?

- Van assistir algunes dones que havien vingut prèviament a demanar informació i assistència, i altres que havia conegut en alguns tallers. El que vaig tenir clar des del primer moment era que no s'havia d'estigmatitzar-lo com un grup de dones maltractades. És cert que n'hi ha que ho han patit, però també hi ha dones amb altres perfils.

- Quins?

- Normalment les que travessen la porta són dones que arriben amb ganes de fer un treballar interior amb elles mateixes. Són persones conscients que estan passant per un moment de canvi i necessiten suport, o bé dones que necessiten una xarxa per trobar-se i sentir el suport d'un grup. Avui seguim en aquesta mateixa línia.

- Quan us reuniu?

- Ens solem trobar els dimecres al matí, en unes sessions d'una hora o una hora i mitja. A més, val a dir que el grup està obert a tothom que ho vulgui i ho necessiti, sigui o no del municipi.

- En què consisteixen les sessions de teràpia?

- La veritat és que no tenim res massa establert. La part més important de la sessió és el torn de paraula, un moment en què cada dona pot expressar els seus sentiments, emocions i inquietuds. En cap cas limitem el temps d'intervenció de les participants. Si alguna d'elles vol explicar una cosa durant 40 minuts, ho pot fer, i té la certesa que tothom la respectarà. En general es comenten qüestions que les afecten en el seu dia a dia com ara malalties pròpies, familiars malalts, processos de separació, la mort d'alguna persona propera, etc. També hi ha dies en què treballem aspectes interns que volen canviar, qüestions com ara la respiració i la relaxació, o la necessitat de recuperar les necessitats d'una mateixa. A part d'això, fem dinàmiques de grup, mandales, treballs de línies de vida, i tantíssimes altres coses!

- Quantes assistents sol haver-hi, a les sessions?

- Ara mateix som un grup de nou persones. La veritat és que mai ens ha fet falta promocionar el grup perquè s'ha anat fent gran pel sistema boca-orella. És curiós constatar que hi ha dones fidels al grup que han seguit venint des que el vam aixecar. Els agrada tant venir que fins i tot he proposat de fer uns dies de vacances i no han volgut!

- Per què són tan importants, per a elles, aquestes sessions?

- Perquè aquí es tracten problemes que aquestes dones no els poden explicar enlloc més. Moltes senten que, si els ho expliquen a fills o família, seria donar-los una càrrega que no els fa falta. El grup és un espai confidencial i segur on poden expressar-se, i se'ls dona eines perquè passin etapes de canvis importants a la seva vida.

- Detecta una evolució positiva de les participants?

- Sí, moltíssim. Al llarg de les sessions veus dones que entren destrossades, i acaben aixecant el cap, i denunciant els fets que els han passat. Entre elles es donen suport mútuament, i fins i tot alguna vegada s'han acompanyat a judicis. Venir els ajuda moltíssim perquè senten que no estan soles davant del problema que les preocupa. Una d'elles fins i tot em va dir que assistir a les sessions li havia salvat la vida.

- Com viu el paper de formadora?

- Ho visc com una experiència increïble. Soc conscient que en teràpies individuals és més fàcil deixar-se anar. Ara bé, obrir-se davant de desconegudes i explicar les vivències més intimes, punyents i traumàtiques ja és una altra cosa. I elles ho fan. Això només es pot fer en el marc d'un grup segur. I nosaltres ho som. Al final de cada sessió els agraeixo que hagin confiat en mi per expressar-se.

- El marc de la Policia Local és curiós per aixecar un grup de teràpia, no?

- Sí i no. Tenir aquest grup és necessari. Ja no només per la tasca que hi fem, sinó també per mostrar a la gent que la policia no és només un cos repressor, sinó que també tenim una important tasca assistencial. Cada dia donem suport a persones grans que han caigut a terra, regulem el trànsit a les entrades i sortides de les escoles, etc. És cert que posem denúncies i detenim a gent, però també ajudem els nostres veïns i veïnes. És necessari visibilitzar aquesta part del servei.Tinc constància que la de Castelló d'Empúries va ser la primera Policia Local en crear un grup terapèutic, i no sé si actualment hi ha algun altre que en tingui.

- Caldria exportar aquest model a altres policies locals?

- Tant de bo totes les policies locals poguessin tenir aquest servei que nosaltres oferim. El gran problema és que, per aixecar-lo, calen recursos i, sobretot, més personal. Als cossos de les policies locals seria ideal destinar una persona exclusivament a aquestes tasques.