Dilluns de la setmana passada vam anar a dormir amb un homicidi comès a la Rambla de Figueres. Els diaris s'emplenaven amb notícies d'última hora sobre els motius i l'autoria del crim. Hores després, es va publicar que l'autor del crim ja havia estat declarat culpable d'un altre homicidi a la propietària del pis on vivia a la Marca de l'Ham i va ser condemnat a 14 anys d'internament psiquiàtric perquè se li va diagnosticar esquizofrènia paranoide que provoca una manca de consciència de la realitat.

Per què no era a la presó?

Abans de respondre la pregunta, cal dir que l'art. 25 CE estableix que les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat estan orientades cap a la reeducació i reinserció social. El resum de la proclama constitucional és que les penes no s'imposen com a càstig, sinó per a aïllar les persones que els cometen fins que no són un perill per a la societat, per això la nostra tradició jurídica rebutja frontalment la pena de mort o la perpètua com passa a la majoria de països llatins o a alemanya, al contrari dels anglosaxons, on les penes són una mera retribució pels fets comesos.

La resposta és senzilla: si el Tribunal entén que la presó no serveix per a reeducar, no se'l pot fer ingressar.

Per aquest motiu, amb l'ajuda de psicòlegs, psiquiatres i altres professionals, el Tribunal va entendre que la mesura més adequada era l'internament psiquiàtric, perquè el penat es reeduqués i entengués la gravetat dels fets comesos.

Com és que estava en llibertat?

No és ben bé així. Els psiquiatres i psicòlegs fan una avaluació continuada dels interns, i si aquests entenen que hi ha hagut una millora, cal (en virtut de l'esperit reeducador i reinserador que ens diu la Constitució) que s'apliqui una mesura menys onerosa -en presos, estaríem parlant de graus penitenciaris-. El motiu final és que la persona ja no és una amenaça per a la societat.

És per aquest motiu que el Tribunal, vistos els informes aportats pels professionals que intervenen en l'execució de la pena i la seva recomanació, el juliol del 2018 va entendre que podria tenir una vida en semillibertat, havent d'anar periòdicament i de manera ambulatòria al centre per fer el tractament psiquiàtric.

Ara, esbrinar els motius i les circumstàncies de l'homicidi queden en mans de la Justícia que novament haurà de determinar si va actuar afectat per la malaltia o si era conscient dels seus actes.

Mentre la Constitució i el Codi Penal no es reformin, els Tribunals actuaran com ho han fet, cal pensar si convé canviar-ho, i això és a la mà dels ciutadans elegint els diputats i diputades que aproven les lleis, els advocats, fiscals i tribunals només les apliquen.

No puc deixar d'escriure aquestes línies sense expressar el condol a la família d'en Juan Luis Fornieles Belmonte.