Joscy de la Torre va trepitjar per primer cop Figueres al pic de l'hivern, el 16 de gener del 2019. Aquell dia la temperatura mínima va ser de dos graus sota zero. Quan va baixar del tren a l'estació, l'esperaven dues amigues amb una jaqueta gruixuda perquè s'abrigués. Era la fi d'un llarg viatge que va començar a Mérida, ciutat situada entre les valls dels Andes de Veneçuela, i la va portar a la capital altempordanesa fugint de la crisi política, econòmica i humanitària en la qual es troba immers el seu país. Aquell mateix 16 de gener a Mérida els termòmetres van registrar una temperatura màxima de 34 graus. Joscy de la Torre, que fins llavors havia viscut una vida tropical, va sentir l'impacte: «Feia molt fred».

Un cop va baixar del tren les seves amigues la varen avisar: «Hi ha un problema per treballar. Tu ets immigrant, tu no ets d'aquí. No tens el NIE i a tot arreu te'l demanaran». Després de comprovar-ho demanant feina a botigues i bars de Figueres sense èxit, va anar definint-se davant seu una de les poques sortides laborals que tenen reservades les dones migrants en situació irregular: cuidadora de la llar.

Joscy de la Torre relata la seva primera oferta de feina: «M'oferien ser interna, cuidant una dona en un poble a prop de la Jonquera durant 24 hores al dia. M'oferien 600 euros i només podia sortir un dia a la setmana. Quan vaig arribar a la casa no hi havia menjar i em varen dir que jo em comprés el meu. D'allà només podia sortir en taxi perquè no hi havia autobusos. Fent els comptes, entre el menjar i el taxi només em quedarien 200 euros per a mi. Jo els vaig dir que era molt poc i em van respondre que això era el que em podien oferir perquè jo estava més necessitada que ells».

Tot i estar temptada, Joscy de la Torre va rebutjar l'oferta. Durant aquests mesos ha sobreviscut amb treballs puntuals. Ha netejat cases, ha transportat roba a mercadets i, actualment, està cuidant un home gran durant un mes.

Càritas és una de les poques organitzacions de l'Alt Empordà que atenen els immigrants, tinguin o no papers. Especialment concebut per a les dones indocumentades, Càritas Empordà ofereix el Curs per cuidadors i cuidadores no professionals de persones grans i dependents amb l'objectiu de formar tècnicament els participants i, sobretot, posar en contacte els migrants entre si.

Joscy de la Torre ha realitzat el curs i des del primer dia es va intercanviar el telèfon amb totes les seves companyes. Una de les grans dificultats dels migrants quan arriben és la manca de contactes socials en la terra d'acollida. «En aquest curset totes volíem saber, entendre com funcionen les coses aquí; com aconseguir els papers, on trobar feina. Ens vàrem donar els números per avisar-nos d'ofertes de treball i ajudar-nos mútuament».

Laberint administratiu

El procés per regularitzar la situació dels migrants és llarg i ple de requisits. La llei d'estrangeria estableix com a primera condició demostrar un mínim de tres anys d'estada al país. El document que posa en marxa el comptador temporal és l'empadronament. La seva tramitació és competència dels ajuntaments.

La primera preocupació dels migrants que arriben és aconseguir algú que els empadroni. Com que la seva situació legal no els permet llogar directament cap habitatge, viuen en habitacions o pisos sotsarrendats. En aquesta situació, necessiten la declaració del propietari de l'habitatge o del titular del contracte de lloguer que certifiqui que viuen allà. Joscy de la Torre va aconseguir que un amic de la seva companya d'habitació l'empadronés a casa seva.

A Figueres, per aconseguir aquest document, els migrants van a les oficines d'atenció al ciutadà. Allà els funcionaris també els deriven cap al Servei de Primera Acollida, dirigit per la coordinadora del servei d'immigració i diversitat de l'Ajuntament de Figueres, Carme Noguera: «Quan arriba un immigrant sense la documentació en regla li expliquem els passos a seguir perquè puguin regularitzar la seva situació».

A més de certificar que fa més de tres anys que estan vivint aquí, els immigrants no han de tenir antecedents penals ni aquí ni al país d'origen. També han d'aconseguir un contracte laboral d'un any i 40 hores setmanals. I, finalment, han d'aconseguir l'informe d'arrelament social.

Aquest informe el tramita el mateix ajuntament. Per aconseguir-lo els immigrants han de completar una sèrie de cursets de coneixement de la societat catalana i el marc jurídic, de coneixements en dret laboral i de les competències bàsiques en llengua castellana i catalana.

Dins de l'univers pedagògic entorn de la llengua catalana hi ha Yolanda Alcalá, que dirigeix els clubs de lectura per a immigrants de la Biblioteca de Figueres: «Aquí els introduïm al català. A partir de lectures senzilles comencen a formular els seus primers diàlegs. A més, molts d'ells, arran d'aquestes activitats descobreixen el que els ofereix la resta de l'edifici. La Biblioteca de Figueres ofereix molt més que llibres; és un espai amb voluntat integradora i esperit comunitari».

L'espiral del treball precari

Durant aquests tres anys, si volen sobreviure, les dones immigrants han de treballar sense contracte. Si després d'aquest lapse temporal volen aspirar a regularitzar la seva situació, necessiten presentar a estrangeria un document que els prometi un any de contracte a raó de 40 hores setmanals.

«És molt difícil que l'aconsegueixin», diu Elisenda López, advocada figuerenca especialitzada en processos de regularització d'immigrants. «Amb els temps que corren, ja és difícil que una persona d'aquí aconsegueixi un contracte amb aquestes condicions, així que imagina per a una persona immigrant», argumenta.

Mentrestant, fins que passen els tres anys que marca la Llei d'Estrangeria, els immigrants estan empesos a treballar sense contracte.

Eneida González va arribar d'Hondures fa dos anys, fugint de la violència de les maras, grups mafiosos que controlen àmplies zones del seu país mitjançant el terror i l'extorsió. D'ençà que va arribar, ha encadenat diversos treballs relacionats amb les atencions de la llar i de les persones.

«He treballat d'interna cuidant un nen, 24 hores al dia, per 120 euros a la setmana», explica Eneida González, i continua: «També he treballat durant tres setmanes cuidant altres nens i no m'han pagat. Després vaig cuidar un bebè de 8 mesos de 8 del matí a 5 de la tarda durant un mes i només em varen pagar la meitat del que vàrem convenir: 200 euros».

En aquestes situacions d'explotació laboral convergeixen el desconeixement que els immigrants tenen dels seus drets laborals i l'aprofitament d'aquesta conjuntura per part dels empleadors. Ho explica la mateixa Eneida González: «La gent s'aprofitava de la meva condició de sense papers, de la meva ignorància de les lleis i de la meva necessitat econòmica».

L'emancipació és complicada

L'advocada Elisenda López complementa l'explicació: «Moltes tenen por de denunciar. Pensen que per treballar en negre no tenen cap mena de dret i ho assumeixen així. Hi ha casos en què l'explotació és tal que es podrien considerar com a esclavitud moderna».

Per tal d'evitar aquestes situacions, tant l'Ajuntament de Figueres com Càritas Alt Empordà fan pedagogia dels drets laborals entre els immigrants que accedeixen als seus serveis. Elisenda López és l'encarregada de fer aquests cursets. Eneida González el va fer fa dos mesos: «Ara sé que podria haver denunciat a comissaria totes aquestes situacions d'explotació laboral amb les quals m'he trobat».

La millora dels drets laborals entre el col·lectiu d'immigrants durant els, com a mínim, tres anys sense els documents en regla, passa per un procés d'aprenentatge a través de les pròpies experiències i pel contacte amb organismes que els adverteixen dels seus drets.

Actualment, Eneida González treballa com a assistent personal de dues dones amb discapacitat física. Sumant els sous cobra 1.060 euros, xifra que supera el salari mínim que exigeix el Conveni especial dels treballadors de la llar. Eneida González, però, no gaudeix de les altres proteccions que ofereix el conveni, ja que no cotitza a la seguretat social.