30 de març de 2019
30.03.2019
Roses / Figueres

Antonio Santiago: «Si tornés a néixer, tornaria a ser bomber»

Els companys del sergent cap de parc dels Bombers de la Generalitat li han fet un homenatge al Parc de Roses amb motiu de la seva jubilació

30.03.2019 | 18:18
Antonio Santiago s'ha jubilat de bomber sent el cap de Roses.

El sergent cap de parc dels Bombers de la Generalitat Antonio Santiago Blanco va néixer en un petit poble de Zamora, Abelón de Sayago, a la frontera amb Portugal, i quan tenia 6 anys, la seva família es va traslladar a viure a l'Empordà, primer a Capmany i després a Figueres. Va ser en aquesta ciutat, l'any 1980, quan en tenia 22, que va descobrir la seva gran passió.

Ha passat pràcticament la seva vida al parc de Bombers de Figueres, des del 1980 fins al 2013. Els últims cinc anys, però, ha estat el màxim responsable del parc de Roses, on acaben de sorprendre'l amb una festa de comiat perquè s'ha jubilat, amb 60 anys.

D'on li ve la vena de bomber?

Vaig entrar-hi de rebot. No se m'havia passat mai pel cap. A casa sempre ens havíem dedicat a les càrniques i era una feina molt dura. Començava a les 6 del matí a treballar i plegava a les 7 de la tarda. Acabava de fer la mili i vaig saber per un veí que als Bombers buscaven xofers. Jo tenia el carnet de primera i podia portar camió. El veí em va animar a anar a l'Ajuntament. Vaig fer una entrevista amb Pedro Aldámiz Chavarría, que era el segon de Girona, després d'Antoni Güell. Em va dir: «Demà mateix pots començar». Vaig esperar-me quinze dies per deixar la meva empresa i ja em van donar la roba de bomber.

Ara, no seria tan fàcil entrar al cos de Bombers.

Era una altra època. Jo, a partir d'aleshores, vaig fer molta formació, perquè és el més important per ser bomber. La formació i l'equipament són fonamentals en aquesta professió. Qualsevol del carrer pot ser capaç de fer qualsevol cosa, però al final allò que importa és que sàpigues molt bé el que fas i com ho has de fer.

Va ser pràctic per a vostè el canvi de feina?

De seguida vaig descobrir que allò seria la meva vida. De tota manera, igual com jo, van entrar d'altres, però alguns van anar plegant al cap d'una setmana. T'havia d'agradar molt aquesta feina perquè, per exemple, jo al matadero cobrava 67.000 pessetes al mes, en canvi com a bomber me'n donaven 37.000. Jo tenia 22 anys, vivia amb els meus pares i crec que aquest pas ha estat el més important de la meva vida, perquè tinc condicions bomberils.

Què vol dir amb condicions bomberils?

El bomber pot estar esmorzant, dinant, dormint i depèn d'un telèfon. Això és agraït i desagraït a la vegada. Per a mi, és una de les millors feines del món. Mai no saps què passarà ni què faràs. Saps quan entres i no saps quan surts. Pots estar salvant un gat o agafant una serp al mig d'un car­rer, en un accident de trànsit, en una inundació, en un foc, el ventall és tan gran...

Què significa per a vostè aquesta professió?

Si tornés a néixer, tornaria a ser bomber. No sé com explicar-ho. Ficar-te en un lloc sense saber què trobaràs et fa pujar l'adrenalina, és al·lucinant, la sensació és molt bona.

En 38 anys, 2 mesos i 15 dies de carrera, deu tenir experiències per escriure un llibre.

Ja ho he pensat. Sempre he estat a l'operativa. Recordo molt bé les actuacions.

De tots colors?

Hi ha de tot. Un fet que em va sobtar gratament em va passar un dia per fires de la Santa Creu. Jo estava a la Caseta d'Andalusia i se'm va acostar una noia de Vilafant i em va demanar si em podia fer un petó. Hi vaig accedir. Jo no la recordava, però havia tingut un accident, va picar el cotxe contra un camió. No recordo les cares, però sí recordo els fets. Recordo que estava inconscient, que no respirava. La vam tirar enrere, li vam posar el collaret i li vam obrir la via aèria. Aleshores, va començar a respirar.

Què vol dir que no recorda les cares però que recorda els fets?

Tinc una forma de treballar que evito fixar-me en les cares, vaig per feina. Suposo que ho faig així per curar-me de moltes coses que veiem, com una cuirassa que em protegeix de les emocions.

Ha aconseguit sempre, protegir-se de les emocions?

No sempre. Coses negatives que m'han tocat emocionalment també n'hi ha. Un 3 de desembre que estava de guàrdia vam anar a un accident a la carretera de Borrassà i en el cotxe hi havia la meva cu­nyada, que havia mort, i la meva neboda, ferida amb lesions bastant greus. Sempre dic el mateix: Com et cures d'aquestes coses?

De quina pasta estan fets els bombers?

Hi ha de tot. No som supermans, som persones. N'hi ha que tenen molta empenta i més visceres que d'altres.

Hi ha alguna anècdota curiosa que recordi especialment?

Moltíssimes. Un dels casos que recordo especialment va passar en un foc en un pis de Figueres, al car­rer Torres i Bages. Vaig posar la bomba, vaig agafar l'equip d'aire i cap a dins amb un company que venia darrere. Hi havia una mare amb dos fills petits, un amb quatre anys i l'altre crec que en tenia un o dos anys. Al gran l'estava ba­nyant i l'altre estava en un bressol. No se sap per què havia explotat el televisor. Era un foc molt gros. Les flames sortien per les finestres. La mare va sortir amb el nen que estava banyant per demanar ajuda, però quan va voler entrar per agafar l'altre fill ja no es podia. Encara recordo com era el pis, no es veia res, hi havia tres habitacions. Vaig tenir la sort que vaig entrar primer a l'habitació on hi havia el nen, inconscient. Vaig sortir com vaig poder, d'esquenes per protegir-lo millor i posant-li la meva màscara perquè no li faltés l'aire. Un cop fora, li vam donar un cop d'aire i va reaccionar. El policia local Joaquín el va portar en cotxe a l'Hospital. Vaig passar un mes com flotant, amb la sensació de satisfacció d'haver salvat la vida d'aquell nen.



La seva etapa al GRAF


Antonio Santiago té les seves pròpies ferides de guerra, cremades per tot el cos. Diu que és d'aquelles persones que no diu que vol fer coses, sinó que les fa sense pensar-s'ho dos cops. Tot i que es diu Antonio, tothom el coneix com a «Santiago» i, per a ell, cada dia ha estat un nou aprenentatge. Una de les etapes de la seva carrera, una dècada concretament, la va passar formant part del GRAF (Grup d'Actuació Forestal), un temps en què fins i tot va tenir l'oportunitat d'anar als Estats Units, a formar-se en cremes forestals en grans extensions de Portland, a Oregon. Té un sentit de la protecció envers els seus companys. Està casat i té tres fills.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
anteriorsegüent