29 de març de 2019
29.03.2019
Perfil

M. Antonia Pérez: «S'ha d'aprendre a viure respirant d'una altra manera»

En quatre anys ha hagut de superar dos càncers, avui col·labora amb dues ONG i projectes solidaris

29.03.2019 | 16:51
Un Tribunal Mèdic l'obliga a deixar la feina habitual.

Maria Antonia (Calonge, 1963) era funcionària des dels 23 anys, portava un restaurant amb el seu marit, té dues filles i fins i tot va arribar a obrir una botiga de roba al centre de Figueres, aquesta multitasca la mantenia ocupada totes les hores del dia sense plantejar-se res més, «sempre pensant què s'ha de fer, una vida super estructurada», resumeix. L'any que celebra la meitat de segle rep una notícia que li canviarà la vida, li diagnostiquen un càncer de mama. «Comences a sentir una por diferent de la que havies sentit altres vegades», però el primer que li va dir al seu marit va ser «què ha passat els últims deu anys». Amb aquesta sensació d'haver deixat passar el temps, M. Antonia comença a plantejar-se si té la vida que vol tenir. Decideix unir-se al Grup Iris on troba un espai on ella veu que «parlen el mateix idioma» i això l'ajuda «moltíssim», sobretot «amb la por que no aconsegueixes controlar perquè és desconeguda».

Dos anys lluitant contra un càncer que es torna complicat per les intervencions quirúrgiques, a una d'elles li toquen el tendó glenohumeral (connecta l'espatlla amb el braç) i ha de fer rehabilitació per poder recuperar la mobilitat. En aquest procés, un Tribunal Mèdic li diu que no està capacitada per poder tornar a treballar i li donen la «baixa total per a la professió habitual», allò va resultar ser molt més dur que el propi càncer. Va parlar amb diversos metges perquè impugnessin aquesta decisió, «jo em veia capaç». No ho va aconseguir i això la va enfonsar durant tres mesos a «un bucle de tristesa que mai havia sentit» i és que res de la vida quotidiana li feia sentir alegria.

Ser capaç

La mirada trista de la seva filla petita, Laura, és el que la fa reaccionar i l'aixeca del sofà, «després de dos anys de lluitar amb mi no els hi podia continuar fent això». M. Antonia mai ha rebut ajuda psicològica però un dels seus suports principals és precisament del sector, la seva germana Cristina. Ella la va introduir a un nou món que faria que es tornés a sentir viva una altra vegada i amb ganes de tirar endavant. Antonia va començar a fer de voluntària a la ONG de la que forma part Cristina, ADCAM, amb tasques administratives i de suport. Així comença a treballar a poc a poc i a plantejar-se «qui era jo», a partir de llavors s'obliga cada dia a fer coses i recuperar vells desitjos. Com estudiar anglès, que s'apunta a l'Escola Oficial d'Idiomes (EOI) i reprèn una de les seves passions.

Pérez mai s'hagués imaginat el que va passar a continuació. Uns deures de l'EOI li tornarien a sacsejar la vida. El llibre que va triar per fer un treball era l'autobiografia d'Amin Sheik, un noi de Bombai que amb la seva història volia ajudar altres nens de l'orfenat d'on ell provenia construint una cafeteria. Antonia va demanar un llibre per col·laborar amb la sorpresa que el va respondre el mateix autor, agraint-li l'ajuda i pensant que es tractava d'un moment màgic, «al mateix temps que jo presentava el treball, a ell li entregaven les claus de la cafeteria». Sheik no tenia experiència en hostaleria. Tres mesos després, Antonia i el seu marit viatgen a Bombai a ajudar a Amin a fer realitat el seu somni, «era la primera vegada que em deixava portar pel cor».

Un segon cop

Amb l'energia i la felicitat «pels núvols» després d'aquesta experiència, una de les revisions surt malament i reapareix el càncer, aquest cop al sistema limfàtic. El seu caràcter lluitador la fa superar tres mesos «duríssims» d'una quimioteràpia setmanal i és quan es planteja de veritat que «s'ha de viure el dia a dia». En aquell moment, a través del seu cosí, comença a col·laborar també amb l'ONG Pure Hearts in Action (Katmandú) i no s'atura, entre consulta i consulta viatja i aprofita per fer el que la fa feliç.

Els últims mesos li sorgeix l'oportunitat de col·laborar amb l'agència de viatges Tourist Club 65 per acompanyar els turistes a Kenia, a visitar l'escola i el campament solidari d'ADCAM. Aquesta feina li permet «ensenyar llocs que tenen cor», i la fa feliç. No pot dir que és gràcies al càncer però la malaltia li ha permès fer un viatge interior que l'ha donat la felicitat, «he après, i m'ha costat molt, a veure que jo sóc la important».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
anteriorsegüent