Il·lusionats, expectants i perduts a parts iguals. Aquestes eren les sensacions que envaïen Miquel Arrabal (1997), un jove figuerenc de 22 anys, i el seu company de pis, Luis Rodríguez. Estudiants de quart d'enginyeria electrònica i de física i matemàtiques de la Universitat de Barcelona, respectivament, han viatjat al desert del Marroc per participar en l'Uniraid, un ral·li solidari per a estudiants.

El primer contacte que van tenir amb aquest projecte va ser al mes de març de l'any passat gràcies a uns amics, que els van explicar la seva experiència. Per casualitat, als dos estudiants se'ls va presentar una oportunitat única que no podien desaprofitar: l'àvia d'un company volia dur el seu Seat Ibiza de 21 anys i 50.000 quilòmetres a desballestar. Van decidir quedar-se'l, i començar a moure fils per poder participar en aquesta aventura.

El primer pas va ser adaptar la mecànica del vehicle a les especificitats del desert. «Va ser la part més complicada perquè no hi entenem», reconeix el figuerenc. Deixant-se assessorar per entesos, al Seat li van posar rodes especials per circular per sorra, un protector de càrter -planxa de ferro que evita que les pedres facin malbé la part de sota del cotxe- i van treure els seients del darrere.

Un conduïa i l'altre guiava

El dijous 21 de febrer van sortir en direcció Algesires. Un cop allà, van agafar un ferri fins a Tànger, des d'on s'iniciava el recorregut. El ral·li consistia en sis dies de recorregut en què s'havien de cobrir sis etapes, una d'elles en horari nocturn, i una en mode «marató». Pel que fa a les dinàmiques internes, a l'equip d'enginyers, cada un tenia el seu rol. En Luis feia de conductor. «Encara que fos una conducció exigent, ho va gaudir moltíssim», explica el seu company. Mentrestant, en Miquel ocupava el lloc del copilot i se centrava en les tasques de navegació per tal de seguir el full de ruta que els havien marcat.

Durant la ruta, van formar un grup amb tres cotxes més de companys que van conèixer allà. Arrabal reconeix que, al llarg del viatge, es van perdre dues o tres vegades. «Has de ser dinàmic, i saber resoldre imprevistos, però tot això forma part de l'experiència», diu.

A la part posterior del cotxe, hi van col·locar elements de supervivència bàsics. El que era més voluminós, però, eren els vuitanta quilos de material solidari amb els quals van viatjar fins al Marroc.

Gràcies al suport de les Escolàpies de Figueres, Correus, Port de Tarragona i un munt d'empreses més, van aconseguir reunir muntanyes de roba i material escolar com colors, retoladors i llibretes, per als nens i nenes més desafavorits. «Anar a l'Uniraid va suposar crear un projecte comercial per aconseguir patrocinadors. Per sort, totes les empreses es van implicar de seguida perquè els motivava el projecte», diu. Un cop al Marroc, 70 quilos els van descarregar a l'inici del ral·li. Els altres deu quilos els van anar repartint ells mateixos. «Solíem repartir el material en zones més remotes, on vèiem que realment el material feia falta», diu.

Una realitat no tan llunyana

Un cop a casa i mirant enrere, Arrabal reviu la seva experiència vital. «Anar al Marroc em va fer adonar que vivim en una bombolla. Existeix una realitat paral·lela a la nostra que tampoc està tan lluny», explica. De cara al futur, els companys d'equip es plantegen tornar al Marroc, però aquesta vegada amb un projecte diferent i més ambiciós. «Repartir colors està molt bé, i s'ha de seguir fent, però tenen data de caducitat», diu. Per això, quan hi tornin volen implantar sistemes elèctrics o de plantacions en algun poble remot. «Cal crear alguna cosa que es quedi allà, i que els ajudi a subsistir», conclou.