19 de març de 2019
19.03.2019
Necrològica

Mor Joan Berenguer, de 102 anys, un dels últims mecànics d'aviació de la República

Nascut a Alcoi, residia a Empuriabrava i la seva vida va quedar marcada per la Guerra Civil

18.03.2019 | 20:33
Joan Berenguer en l´homenatge del seu centenari.

Joan Berenguer Casasempere, a qui vam dedicar un article en aquest mateix Setmanari amb motiu del seu 100è aniversari («Un dels últims mecànics de la República»), ha mort. Va traspassar dijous passat als 102 anys i ha estat enterrat a Castelló d'Empúries. Ha marxat definitivament un dels últims, possiblement el darrer, mecànic de l'aviació republicana. Amb ell s'ha esfondrat una passarel·la, com la dels pontoners de l'Ebre, fràgil però vital, que ens mantenia en contacte amb els anys trenta, la República, la Guerra Civil, l'Exili... Ha mort un testimoni directe.

Per a nosaltres també ha desaparegut una persona apreciada i admirada a la qual haig d'agrair haver-me explicat els seus records que no eren altra cosa que la seva vida. Per a ell, una vida normal, per a mi, una vida d'heroi, com la de tants homes i dones que varen viure aquell transcendental període.

Hem tingut sort de conèixer-lo, hem gaudit de la seva companyia, li hem pogut dedicar algun article i fins i tot fer-li un petit homenatge a través d'ADAR. Però a parer meu, és que no hem sabut aprofitar prou la sort de tenir a prop nostre aquesta mena de balcó a la història, com tampoc hem sabut fer-li arribar el nostre escalf, el nostre agraïment o, simplement, la nostra companyia.

Els darrers testimonis

Amb aquest escrit de comiat només volem pronunciar un últim adeu a en Joan, recordar-lo i homenatjar-lo, i, de passada, posar sobre la taula que mentre ens omplíem la boca de República, Memòria Històrica, o Exili, a la vegada que omplíem autobusos per travessar la frontera per visitar una maternitat, un camp de refugiats o una tomba, se'ns han anat morint aquells que ens ho podien explicar en primera persona –potser– sense atendre'ls com es mereixien.

En Joan va néixer a Alcoi i, tot i haver marxat per no tornar de la seva terra als 19 anys, va mantenir com a llengua materna, el valencià, amb el seu accent i el seu che, fins al darrer dia. El definiria com una persona menuda, amb caràcter, amb esperit jove i amant del motor que va tenir una vida de pel·lícula. Va veure, de petit, els avions de la Latecoere, va entrar de jove en el món de la mecànica a través de les bicicletes, va fer el salt a la mecànica aeronàutica durant la Guerra Civil, va estar en aeròdroms de primera línia amb els russos i després amb els pilots espanyols, de Múrcia a Catalunya passant per Madrid i l'Aragó. Va viure la Retirada i patir l'Exili, va dormir a la sorra del Rosselló i als barracons de Gurs. Va seguir amb la seva mecànica i els seus torns a França durant la Segona Guerra Mundial –on va rebre en més d'una ocasió la temuda visita de la Gestapo. Finalitzada la conflagració mundial va poder desenvolupar-se amb molt d'èxit gràcies a la seva perícia i habilitat en l'ofici. I moltes altres coses com una casa de somni a prop de París, una segona residència a Empuriabrava, que al final va esdevenir domicili habitual fins al darrer moment, la mort, suposo que prematura i inesperada, de la seva dona...

No va escriure memòries

Ell no va escriure cap mena de memòries, i, de fet, tampoc li agradava parlar gaire del passat, tot i que quan ho feia connectava amb ell i se'l veia engrescat explicant aquella o altra anècdota, o descrivint un episodi concret amb tota classe de detall que feia que el poguessis veure amb els teus propis ulls. Però, tot i això, es mereix que se'l recordi i així ho farem. Intentarem que en Joan, el mecànic de l'aviació republicana, no mori mai en el nostre record.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook