18 de març de 2019
18.03.2019
Figueres / Torrelavit

Les penúries d'una mestra figuerenca perseguida per negar la mà a un cacic

Dolors Purcallas va treballar en l'escola d'un petit poble del Penedès, que ha volgut reconèixer la seva vàlua com a docent

18.03.2019 | 07:49
La mestra Dolors Purcallas amb un grup d´alumnes a Torrelavit.

L'escola de Torrelavit ha fet un reconeixement públic a una mestra figuerenca que va ser repudiada, castigada i apartada de la seva professió perquè no va acceptar que l'obliguessin a casar-se amb el fill d'un cacic del Penedès. La història de Dolors Purcallas Sierra (Figueres, 1910 - el Masnou, 1994) hauria caigut en l'oblit si no hagués estat perquè, quan va morir, sola i en la més absoluta misèria, un home va trobar, llançats en un contenidor, documents, fotografies i unes petites memòries que va deixar escrites sobre la desgràcia que li va caure a sobre quan els Olivé es van creuar en la seva vida.

Com que no va tenir descendència i al final de la seva vida no constaven familiars directes, els responsables de netejar el pis del Masnou en què residia la dona van abocar totes les seves pertinences a les deixalles. La troballa casual d'aquell home que passava per allà va arribar a mans d'un veí del Masnou que és historiador, Joan Muray, i ell s'ha ocupat de fer-ne difusió.
                                                
El manuscrit testimonial ha estat fotocopiat i, de mica en mica, va arribant a més persones, interessades a treure a la llum la història d'aquesta figuerenca. Són records biogràfics d'una mestra de la República que va plantar cara al caciquisme, alhora que va deixar un llegat molt valuós a l'escola en la qual va poder exercir durant un curt període de temps.

El SETMANARI DE L'ALT EMPORDÀ ha tingut accés a les memòries de Dolors Purcallas, que Joan Muray ha recuperat amb el títol El calvari d'una mestra, i que comencen amb aquestes paraules: «Quien no ha tenido en clase algún chiquillo que lloriquea todo el día con el afán de impedir que trabajen los demás. Les gusta fastidiar a sus compañeros. [...] Para el profesor es una tarea agotadora. Son seres egoístas y enfermizos que envidian la felicidad de los demás, por eso se comportan como pequeños dictadores, y lo triste del caso es que la mayoría actuan así toda su vida [...]. Cuando se tuercen sus deseos, toman decisiones extremas y no aceptan negativas. Recién terminada la carrera del Magisterio, en mi primera plaza en propiedad, conocí a dos seres iguales a los descritos entre el padre y el hijo que a través de su amabilidad forzada se traslucía el 'ordeno y mando'».

L'Escola Joan i Jaume Ràfols de Torrelavit es troba en un edifici modernista. Aquest va ser el destí que va triar Dolors Purcallas quan va acabar els estudis de mestra a la Residència Internacional de Senyoretes Estudiants de Barcelona.

Tot i que un inspector de la junta provincial d'ensenyament li va aconsellar que escollís la vacant de Montcada i Reixac, ella, després de meditar-ho molt, va optar pel petit poble del Penedès, amb aquest argument: «La localitat era molt petita, només de 1.277 habitants, hi havia dues vacants, pàrvuls i unitària de nenes, en un magnífic grup escolar. En qualsevol de les places em sentia amb ànim de convertir-la en modèlica, perquè la base, l'edifici, ho era, i amb un bon material valia la pensa esforçar-se a treballar».

La seva trajectòria docent, però, va ser molt curta, del 1934 al 1939, si bé la seva aportació es recorda per ser innovadora i per haver aplicat el mètode d'aprenentatge de la pedagoga Maria Montessori. La seva formació com a mestra es va basar en metodologies d'aprenentatge on la figura de l'alumne tenia un protagonisme inusitat. Dolors Purcallas es desvivia per la seva feina i, fins i tot, va destinar bona part del seu sou a materials per a l'escola.

Els pares de Dolors Purcallas regentaven la sabateria Gran Bazar de Calzado, al carrer Portella de Figueres, però es van haver de vendre el negoci per estar al costat de la seva filla, en uns moments en què els Olivé i la gent del seu entorn, li estaven fent la vida impossible. Tot plegat, perquè el cacic, que era propietari d'una fàbrica de paper, s'havia entestat que la noia havia de contraure matrimoni amb el seu fill i no estava acostumat a rebre negatives.

Hi va haver persones molt influents del poble que van advertir Dolors Purcallas que no podia contradir els desitjos del senyor Olivé, però moltes altres van fer-li costat en considerar injust el calvari que li estaven fent passar. Els seus pares sempre van confiar en la seva valentia i la pena imposada a la seva filla també va recaure sobre ells.

Molts veïns de Torrelavit s'han preocupat perquè Dolors Purcallas rebi un homenatge al poble. Entre ells, hi ha l'actual directora de l'escola, Lola Fernández, que ha mogut tots els fils per donar a conèixer a tothom la vàlua de Dolors Purcallas i la petjada com a mestra que va deixar a Torrelavit. «Va ser una dona castigada i assetjada. Va patir una brutal persecució i va pagar un preu molt alt. Calia fer-li un reconeixement per exculpar-la d'aquesta taca que la va perseguir», explica Lola Fernández.


A la seva escola, s'ha descobert una escultura de ferro feta pel manyà del poble en record a la mestra figuerenca que va ser inhabilitada per condemna d'un Tribunal Militar de Depuració.


La culpaven per haver comès aquests tres delictes: «Per ser poc religiosa, per haver cosit roba d'abrigar per a l'exèrcit i per ser simpàtica», però tothom sap que el motiu va ser haver dit a un home ric i al seu fill: «Soy libre e independiente. Mis padres tienen lo suyo y no me necesitan pero igual que ellos solo me uniré en matrimonio por AMOR y eso no se tasa, no tiene precio. Lo siento, señores, creanme que lo siento».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook