El psicòleg, escriptor i periodista Jaume Funes s'ha convertit en expert en adolescència i, ja sigui en conferències o a través de llibres, busca la forma que els adults entenguin aquesta etapa de la vida. «Estima'm quan menys ho mereixi... perquè és quan més ho necessito: Una guia per a pares i mares d'adolescents» és el títol del seu nou llibre, un títol llarg, però sintetitza tot allò que vol transmetre a pares i mares insegurs davant l'adolescència dels fills.

El seu últim llibre s'està convertint en un èxit de vendes.

Ha estat un boom estrany en el món de l'educació. Ve a dir que hi ha pares i mares que tenen, com a mínim, ganes d'aturar-se a pensar com s'eduquen els adolescents d'avui.

Sobre l'educació dels adolescents, què els aconsella a les mares i els pares?

Fa quaranta anys que explico el mateix, des que m'he dedicat als adolescents. Els adolescents necessiten una altra mirada; ser vistos i viscuts com a adolescents, no com a problemes; necessiten els adults per bellugar-los la cadira, per fer-los preguntes impertinents i per posar-los en crisi. Hi ha pares i mares que necessiten una geometria variable per saber com fer sentir el fill que és estimat, però contenint l'angoixa d'assumir que s'arrisquen, reconeixent que el seu món és molt diferent al que havien viscut fins a aquell moment.

Quin paper juga el sistema educatiu?

L'escola, en aquests moments, és un gran problema per als adolescents. La distància entre el que proposem a la Secundària i les vides dels nois i de les noies és enorme. Els adolescents han d'aprendre a gestionar la seva responsabilitat en una societat en què hi ha riscos, han de descobrir com bellugar-se en aquesta societat complexa. Cal discutir que no existeix una adolescència, sinó moltes adolescències. No té sentit que la recerca que fan els pares i mares d'una escola de secundària per als fills es basi en el fet que no tinguin males companyies, en lloc d'assumir que la bona adolescència conviu amb adolescències diferents.

Han d'aprendre sols a bellugar-se per la vida?

No els podem deixar sols davant d'aquest món que canvia, necessiten arguments, necessiten saber per què sí i per què no, si existeix l'ètica o no, si hi ha valors o si és només el mercat qui decideix què és la felicitat.

Felicitat és la paraula clau?

Els adults encara no sabem per què serveix l'adolescència. A l'adolescència l'escolaritzem i punt. Però ells i elles ja fa temps que diuen que l'adolescència és una etapa per ser feliç. Aquesta és la màxima més habitual repetida pels adolescents. Viuen en una societat obsesionada per consumir, per viure, per ser feliç, però, bé, on és el problema?

Què seria, doncs, la felicitat?

Hi ha una part del llibre en què intento explicar què és la felicitat. Com s'entén? Estàs aprenent a gestionar la teva relació amb l'alcohol, mentre jo t'estic dient que és una droga dura, però alhora t'estan posant un anunci de l'estiu en què la felicitat és una posta de sol on surten uns tius estupendus i una música celestial i la cervesa corresponent. Hi ha una expressió molt habitual dels pares: «No sé què li passa però el veig feliç». Vol dir que està trobant sentit a la seva vida, que està descobrint amics i amigues amb els quals conviure, que possiblement la balança entre allò que el mosqueja i allò que li dona satisfacció es va equilibrant.

La felicitat ideal dels pares seria que es compleixin les expectatives de tenir un fill bon estudiant, responsable i amb les millors companyies?

Aquesta és una idea falsa de felicitat. Primer de tot, molts pares i mares han fet el que han volgut amb els fills fins que ha arribat el moment en què és el fill el que fa allò que vol ell. En l'imaginari normal, un bon adolescent és un bon estudiant; que treu bones notes; que no dona gaire problemes; que protesta, però no en excés; que es diverteix, però no ens complica la vida, però aquest adolescent pràcticament no existeix. Als pares els costa assumir que el seu fill ja no és aquell nen maco que era, sinó una altra cosa, i de cop i volta entren en crisi i comencen a preguntar-se si és que l'han educat malament.

Però aleshores, què han de fer els pares i les mares?

Han d'assumir que, a partir d'ara, és el fill qui ha de firmar la seva vida, qui ha d'anar decidint, experimentant, trobant... La feina dels pares i les mares és estar al seu costat perquè aprengui d'allò que està vivint, però ja no poden decidir per ell, no poden seguir dient-li que l'única manera de ser bona persona és la que ells havien imaginat. Al final el fill serà algú molt similar al pare o la mare, però de moment els posa en estat de crisi. Un fill no és un projecte nostre, és una vida autònoma a la qual nosaltres ajudem a créixer, perquè acabi sent ell o ella. Si intentes controlar-lo, tutelar-lo, protegir-lo... acabaràs tenint molts més problemes que els que en realitat tens.

Existeix una vareta màgica per educar els adolescents?

El verb bàsic en l'educació de l'adolescència és «depèn». Allò que ara té sentit, d'aquí a mitja hora no en tindrà, però més tard potser sí. No hi ha un meteoròleg capaç de preveure què pot passar. Però sí que sabem que la regla és aguantar al costat de l'adolescent, durant un cert temps, durant el procés de caminar, de tornar enrere, cal proveir-se de dosis de paciència, de no perdre l'esperança, aplicant criteris de sentit comú. Fem una mica de memòria, tots els pares han estat adolescents. Que no recordes quantes canes vas fer sortir al teu pare quan tenies l'edat dels teus fills? I, fixa't, has acabat sent una mare raonable.

** La publicació del nou llibre, editat per Columna, va ser un dels motius que va portar fa uns dies Jaume Funes a Figueres, a fer una conferència a La Salle. Un teatre de l'escola amb més de dues-centes persones de públic va deixar palès l'interès que desperta l'expert quan parla sobre les conductes dels joves.

FOTO: EDUARD MARTÍ