Durant la retirada republicana de l'hivern de 1939, dies després dels fets del Collell descrits a la novel·la Soldados de Salamina, l'Empordà va viure el 7 de febrer, avui fa vuitanta anys, un episodi semblant i no menys important: l'execució sumària d'uns presoners provinents de Terol i Guadalajara per part d'un escamot extremista republicà al barranc de can Tretze de Pont de Molins.
Reculem, però, un any abans, en un moment àlgid de la Guerra Civil. L'exèrcit franquista assetjava Madrid i el general Rojo, cap de l'Estat Major Republicà, decideix atacar Terol per desviar l'atenció. Després de dies de setge, el coronel Rey d'Harcourt, el 8 de gener de 1938, evacua la població i es rendeix a l'autoritat militar republicana. Al final de l'ocupació, el coronel, el bisbe Anselmo Polanco i diversos clergues i militars, foren empresonats i traslladats a València. El govern de Juan Negrín va presentar aquesta victòria com un gran èxit, que va durar molt poc.
Al cap de pocs dies, Franco suspèn l'Operación Guadalajara per recuperar la ciutat aragonesa. Organitza un atac massiu per terra i aire amb més de 100.000 homes, combinat amb temperatures gèlides. La petita ciutat pateix una forta destrucció fins a la total ocupació per part dels nacionals, amb un tràgic balanç de baixes entre els dos bàndols.
El camí dels presoners
Els presoners de Terol en mans dels republicans, entre ells el bisbe Polanco i el coronel Rey d'Harcourt, van ingressar al penal de València durant deu dies. Després passaren quasi un any a Barcelona, uns a Montjuïc i uns altres en un convent. El gener de 1939, l'exèrcit franquista s'apropa a Barcelona. La matinada del 25 de gener els traslladen a Santa Perpètua de la Mogoda per fer-los pujar en un tren que anirà a Ripoll. Durant el trasllat, 13 presoners saltaren del tren en marxa. A Ripoll, els ajuntaren amb un grup d'oficials italians empresonats durant la batalla de Guadalajara. Van ser allotjats al cinema de Campdevànol, el qual, el dia 26, mentre servien el ranxo, fou bombardejat per l'aviació colpista.
Són dies en què les línies de retirada Girona-Figueres i Vic-Ripoll reberen nombrosos bombardejos amb conseqüències dramàtiques. Tot seguit, la comitiva de presos i vigilats republicans es desplaçaren a peu fins a Sant Joan de les Abadesses sota una forta pluja. A Ripoll va haver-hi una tria; els majors de cinquanta anys seguiren el viatge cap a Figueres (i tot seguit fins a la masia de Can Buach, a Pont de Molins). Els joves romangueren a Ripoll per fer tasques de contenció.
El grup del coronel Rey d'Harcourt i el bisbe Polanco passaren quatre nits a Pont de Molins custodiats per soldats de les Brigades Líster. El matí del 7 de febrer de 1939, uns trenta combatents republicans arribaren en camió al nucli de Molins. Desobeint les ordres del general Rojo de no executar presoners i lliurar el bisbe a l'autoritat franquista, després d'una discussió amb els soldats que els custodiaven, els van traslladar a peu, lligats de dos en dos, caminant per la llera de la Muga fins al barranc de Can Tretze. Allà foren afusellats i cremats. Hi havia 3 eclesiàstics, 17 oficials, 21 militars italians i 1 aviador alemany.
El monument de Can Tretze va ser construït amb treballsr forçats de presoners republicans
Els cadàvers van ser trobats al cap d'uns dies pel pastor de Can Salelles. Van ser enterrats provisionalment al cementiri de Molins. Qui eren els 30 combatents republicans que van dur a terme l'afusellament? D'on venien? Cap on van anar? I qui va donar les ordres? Les incògnites persisteixen.
Monument inaugurat el 1940
En plena execució de la Causa General i una forta repressió, en el lloc on van passar els fets es va aixecar un monument commemoratiu, construït per part de presoners republicans represaliats, que ha arribat fins als nostres dies no sense haver estat epicentre d'actes reivindicatius de tota mena. El monument, amb altar i escut franquista, fou inaugurat el 22 de novembre de 1940 en presència del capità general de Catalunya, Luis Orgaz; el bisbe de Girona, Josep Cartañà, i els cònsols d'Itàlia i Alemanya.
Grup de capellans i civils en un acte de la post-guerra
La denominació «Mártires de Teruel» va fer fortuna en el bàndol franquista per recordar els morts de Pont de Molins. Amb aquesta denominació també es va retolar el carrer Ample de Figueres i altres localitats de l'Espanya franquista. En el barranc encara s'hi fan homenatges de tant en tant.
El coronel va ser jutjat pels dos bàndols i el bisbe Polanco beatificat
Paradoxalment, el coronel nacional Domingo Rey d'Harcourt va ser jutjat dues vegades pels mateixos fets. Primer «in pectore», com a rebel per part d'un tribunal republicà i, un cop mort, un tribunal franquista el va declarar «fugitiu» (com la resta d'oficials que es van rendir a la batalla de Terol) i el condemnà a desterrament «por impericia y flaqueza» titllant-lo de covard i traïdor.
Una creu recorda alguns dels militars afusellats a Pont de Molins
Terol va ser l'única capital que Franco va perdre militarment i Rey d'Harcourt l'únic militar franquista en signar una rendició. El seu cos romangué enterrat al cementiri de Pont de Molins fins al 1972, quan uns familiars se'l van endur d'amagat dins el maleter d'un cotxe cap a Logroño.
L'oficial Eugenio de Azcárraga va ser un dels que va saltar del tren prop de Ripoll i va fugir a França. Erròniament se'l va donar per mort i el seu nom encara figura a les parets d'El Valle de los Caídos. Ho va saber el 1959 després de la inauguració del monument.
A causa del bombardeig del cinema de Campdevànol, el coronel Francisco Barba resultà ferit i el van abandonar juntament amb els morts, això li salvà la vida, ja que no va ser traslladat a Molins.
El bisbe Anselmo Polanco i el vicari Felipe Ripoll van ser enterrats a la catedral de Terol juntament amb altres religiosos, i van ser beatificats el 1995 a Roma pel papa Joan Pau II.
