03 de febrer de 2019
03.02.2019
L'Empordà
80 ANYS DE LA GUERRA CIVIL

Entrevista amb Lluís Pascua, un dels últims supervivents de la Lleva del Biberó

Ara té 98 anys, va participar a la Batalla de l'Ebre i va ser tancat als camps de platja del Rosselló, la Carbonera i la presó de Figueres

03.02.2019 | 08:23
Entrevista amb Lluís Pascua, un dels últims supervivents de la Lleva del Biberó

Quan estem a punt de complir els vuitanta anys de l'ocupació total de Catalunya per part de l'exèrcit sublevat del general Franco, encara queden alguns testimonis vius de la barbàrie d'aquells temps de l'anomenada Guerra Civil espanyola. Un d'ells és Lluís Pascua Segura, nascut el 21 de novembre de 1920 a Colera. Fill de Lorenzo i Amalia, va tenir dos germans, Manuela i Josep. En Lluís viu amb la seva família, a Figueres, on rep sovint la visita dels nets i besnets. Durant l'entrevista, ens acompanyen el seu fill Lluís i la seva jove Rosa. Té el cap despert i els records flueixen a mesura que el periodista pregunta i ell obre el calaix de la memòria. 

Supervivent de la Lleva del Biberó. Va ser cridat per anar a la guerra, amb l'exèrcit republicà, als 17 anys. Va participar en la batalla de l'Ebre, va ser tancar al camp de Sant Cebrià (Saint Cyprien), a la Carbonera i a la presó del carrer Sant Pau de Figueres.

Veig que en el vostre DNI diu que sou nascut a Colera.
Sí, el meu pare era carabiner i el van destinar allà. Vaig tenir dos germans, en Josep, que tenia una botiga de comestibles al carrer Peralada de Figueres, i la Manuela, la gran, que vivia a Puigcerdà. Cap al 1932 van traslladar el pare a aquest municipi, però vam haver de tornar perquè la mare tenia problemes de pulmons i allà feia molt fred. El meu cunyat, l'home de la Manuela, va ser afusellat. Amb catorze anys vaig venir a Figueres i em van donar la primera feina.

Recordeu on vàreu treballar?
I tant, a l'adrogueria Martí de la pujada del Castell. Aleshores es deia avinguda Wilson. Inicialment vivíem a la calçada dels Monjos. A l'adrogueria tenia com a encarregat al pare Berta, que després tingué negoci propi.

Què em podeu explicar d'aquell inici de la guerra civil i dels fets que van passar a Figueres abans de marxar al front?Teniu presents els bombardejos?
Tot era horrible. Dels bombardejos recordo el del Parc, un dia de festa. Abans de cada bombardeig, sentíem la sirena d'avís. Després de la calçada dels Monjos, vam anar a viure al carrer de la Barceloneta. Allà van caure bombes, al trull d'en Pujolar. Jo estava a l'adrogueria i van dir que «una bomba havia caigut al carrer de la Barceloneta»... El meu pare estava fent el dinar, va explotar al costat de casa. També recordo el refugi de la plaça del Gra. La plaça va servir després de dipòsit de material per a la reconstrucció i per fer els búnquers d'en Franco.

Qui va dir-vos que havíeu de marxar cap al front?
Crec recordar que em van cridar a quintes, tenia disset anys només. Vam rebre un avís de l'Ajuntament. Ens van portar en tren. La primera parada va ser Girona. Allà només em van donar uns pantalons. Les botes eren les meves. No hi havia pas abundància...

Un cop arribat a la vostra destinació, què us van fer fer?
Primer de tot van preguntar què sabia fer. Vaig veure que si deia que era aprenent d'adroguer ho tenia fotut. Com que alguna vegada havia fet de manobre, els vaig dir que era paleta, i vaig fer sort. Em van destinar a una companyia de sapadors. Fèiem les trinxeres i els refugis. I en comptes d'un fusell em van donar un pic i una pala.

A quins llocs vàreu estar?
Els noms exactes em costa de recordar-los, però si sé que vaig travessar l'Ebre dues vegades en barca. Una d'elles era l'ofensiva forta dels republicans per fer recular els nacionals. Érem els avançats, perquè havíem de fer les trinxeres per protegir els nostres soldats.

Moments molt durs.
Vaig veure i viure de tot. Morts, crits, trets i canonades. I, al final, tothom fugint. I fred i gana. Abans no arribava la teca... Quan era dins d'una barca va arribar un avió i ens va metrallar i la va foradar. Fugíem i vam anar a parar al refugi d'una estació de tren. Els avions nacionals ens bombardejaven cada dia. La manta que portàvem ens servia per protegir el cap.

Fugir vol dir anar cap al nord, cap a l'exili.
Anàvem marxant. A la carretera, a peu, cantàvem i xiulàvem fins que el capità ens va ordenar escapar. Anàvem en columna. Van matar-ne un de Girona. El van destrossar. Era al seu costat...

Vàreu perdre amics, és clar.
De companys sapadors sí, i d'amics de Figueres en altres fronts. En el front, de nit, solia fer un riu en un arbre, a quinze metres dels altres. Entre un bàndol i l'altre ens xiulàvem. Els oficials no volien converses. Ah, sí: Dormíem amb el matalàs universal!

Perdó?
A terra mirant el cel.

Com va ser la segona travessa de l'Ebre i el camí cap a França?
Una desbandada. No hi podia haver ordre, els altres anaven armats fins a les dents. Vam passar dies i dies sense menjar. Ens vam dirigir cap a Camprodon. El nostre capità tenia tres mules i vaig travessar la muntanya amb una d'elles, fins a arribar a una gran casa de pagès. Era vella, pobreta. La vaig abeurar i allà es va quedar.

Què va passar quan van arribar a territori francès?
Ens van portar cap a la platja de Saint-Cyprien –Sant Cebrià–, al Rosselló. Quan vam arribar no hi havia res, com si no existíssim. Ens guardaven uns soldats senegalesos. Vam estar vuit dies seguits sense menjar res. A la nit, ens ajuntàvem dos amb una manta cadascú. Fèiem un forat a la sorra i posàvem una de les mantes a terra i l'altra per tapar-nos. Tot era fosc, i si algú s'aixecava a prop teu a fer les seves necessitats, ja havies rebut...

Com vàreu poder marxar?
Cada dia venien camions que retornaven gent cap a Espanya. Ens deixaven triar entre això o anar a treballar en la construcció de la línia Maginot. Un dia vaig pujar a un dels camions. Vam arribar a Figueres, davant de la Torre Gorgot, on hi havia el Vista Alegre. Vaig baixar fins a la Rambla. Ningú em va dir res. Tot era ple de soldats moros i oficials. Davant de la ferreteria de can Sunyer, n'hi havia que venien l'or i la plata que havien saquejat. A poc a poc vaig arribar a casa i els vaig trobar dinant...

En una Figueres devastada.
No mirava parets, volia arribar a casa.

No tot va ser tan fàcil...
Al final em van tancar a la Carbonera del carrer Progrés. Hi havia filferros per evitar que fugíssim. El meu pare em va venir a buscar amb una carta del meu antic amo, en Josep Martí Puigvert, de l'adrogueria Damià Martí, en la qual venia a dir que era un bon noi. Encara la conservo! És del 29 de maig de 1939.

I com va ser que vàreu acabar a la presó del carrer Sant Pau?
Un dia d'estiu vaig preguntar a un policia si podia tenir un salconduit per anar-me a banyar a Colera. Es va emprenyar amb mi i em va fer tancar. Estava plena com un ou. Ens feien cantar el Cara al sol a totes hores. La meva mare em portava menjar.

I, després, la mili obligatòria.
Tinc la cartilla: «Alistado el febrero de 1941». Primer a Barcelona, a Ingenieros. I, després, a Sant Sebastià. Era Rojo, potser ho portava escrit a l'esquena. A la mili hi havia plat calent cada dia. Em van llicenciar el desembre de 1945. En tornar, vaig treballar en la construcció de l'Hospital. Em vaig casar amb Lola Sánchez i vaig treballar quaranta anys a l'Activa Exprés de la família Raurich. Vam tenir dos fills, la Dolors i en Lluís.

A part de papers, heu guardat algun record més de la guerra?
... Gana!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
anteriorsegüent