Vuitanta anys després de la Guerra Civil i l'exili, els records són encara vius

La Guerra Civil passa per l'Empordà amb una forta càrrega de violència en ambdós bàndols. A l'estiu del 36, la comarca notava els efectes revolucionaris del conflicte.

A mesura que avançava la contesa s'anaven notant els efectes derivats de la guerra. Un d'aquests efectes van ser els bombardejos. A l'octubre del 36, van iniciar els primers, des del mar i cap al golf de Roses, protagonitzat pel creuer Canarias. A partir del 37 i durant tot el 38, s'inicia el gruix de bombardejos provinents de l'aviació italiana i alemanya. A l'Alt Empordà, aquests episodis es van centrar sobre la ciutat de Figueres, el pont de Colera i Portbou, ja que l'enemic sabia que aquest últim era un important punt d'entrada d'armes provinents de la Unió Soviètica. També van patir atacs altres poblacions, com l'Escala i el Port de la Selva. Els russos van ser els únics que van donar suport tècnic a les tropes republicanes, davant de la política que exercien Gran Bretanya i França, que també donaven suport als republicans però tenien una postura de no-intervenció. A l'altre costat, en canvi, el bàndol franquista tenia el suport directe de la Itàlia feixista, l'Alemanya nazi, i els portuguesos de la dictadura de Salazar.

Aquest desequilibri en qüestió d'ajudes internacionals va acabar restant força a l'exèrcit republicà, només ajudat per les Brigades Internacionals de voluntaris. El novembre del 1938, les tropes republicanes són derrotades a la batalla de l'Ebre, i l'avenç de l'exèrcit franquista ja és imparable. Després, cau Tarragona, i el 26 de gener del 39, Barcelona, sense presentar resistència.

Emergència humanitària

Abans de la caiguda de Barcelona, grups de gent gran, infants, dones i ferits ja emprenien el camí cap al Pertús, el pas principal d'entrada a França. L'acumulació de gent a la frontera comença a crear una situació d'emergència humanitària. Finalment, el 27 de gener del 39, França decideix obrir la frontera per acollir els refugiats. Les 150.000 persones que entren en la primera onada es concentren al Voló i, des d'allà, són repartides en trens per totes les regions de França excepte París. Abans d'aquesta primera onada, però, ja n'hi havia hagut de precedents: l'agost del 36 des de Guipúscoa; el juny i juliol del 37, des d'Euskadi; la tardor del 37, des de tota la cornisa cantàbrica; i l'abril del 38, en trencar-se el front d'Aragó. Aquests refugiats es desplaçaven amb vaixell cap a França, majoritàriament, però també cap a Bèlgica i Anglaterra.

Es calcula que, entre finals de gener i principis de febrer del 39, per l'Alt Empordà hi van passar entre 465.000 i 470.000 refugiat que fugien cap a França. La gent que estava en desacord amb les idees polítiques franquistes, i en especial el col·lectiu de militants, sindicalistes, gent de la cultura i el periodisme, i professors -considerats instigadors de corrents «innovadors» que perverteixen l'essència espanyola- fugen per por de la repressió. Els civils temen represàlies, empresonaments, judicis sumaríssims o processos «de purificació» com afusellaments. Aquells que van decidir quedar-se, van patir «la política de la por», en què es van viure afusellaments, com les més de 500 persones afusellades al cementiri de Girona, o les més de 100.000 enterrades en fosses comunes.

El 4 de febrer cau Girona. La guerra era molt a prop. Els civils s'acumulen a la ciutat de Figueres, on se celebra l'última cort republicana l'1 de febrer. A principis de febrer s'intensifiquen els bombardejos a la capital altempordanesa, on es provoquen fins a 300 víctimes. Paral·lelament a això, es produeix un dels moments més representatius de la història de la Guer­ra Civil: la retirada. Entre el 27 de gener i el 10 de febrer, l'exèrcit republicà resguarda els civils que van desplaçant-se cap a la frontera. L'epicentre de l'operació va ser el 5 febrer, quan l'exèrcit republicà passa a França. Un cop en mans del govern francès, els militars van a un camp a la intempèrie, a la platja del Barcarès, Sant Cebrià i Argelers.

Els actes del MUME

• DISSABTE 2 DE FEBRER :Presentació del llibre Vermell. La sangre de la vida, d'Ariel Germán Vila. 12 h.
• DISSABTE 9 DE FEBRER : Actes amb motiu del Dia Nacional de l'Exili i la Deportació, que commemora el 80è aniversari de la fi de la guerra i l'inici de l'exili republicà. Entre altres actes rellevants, destaca la inauguració, a les deu del matí, de l'exposició A nation in retreat. Les agències fotogràfiques internacionals i la Retirada. Tot el dia.
• DIUMENGE 10 DE FEBRER : Sortides familiars a Argelers i Cotlliure: Les indésirables. Internament, exclusió i control polític. De 10 a 14 h.
• DILLUNS 11 DE FEBRER :Acte commemoratiu de l'exili republicà amb més de 500 alumnes dels INS de la comarca de l'Alt Empordà - 2019. De 9 a 15 h.
• DISSABTE 16 DE FEBRER : Cicle de sortides Els camins de l'exili, edició 2019. 80 aniversari de la fi de la Guer­ra Civil i l'exili republicà. Les altres sortides del cicle seran els dies 2 de març i 13 d'abril. De 8 a 20 h.
• DIJOUS 21 DE FEBRER : Dins els actes commemoratius de Camins, caminos, chemins de la Retirada 2019, que s'allarguen fins al dia 24, es presenta la bandera original de l'Exèrcit republicà (100 BM, XI Divisió), i concert de Joan Isaac Cançons de les revoltes del 68, acompanyat d'Antoni Olaf, Sílvia Comes, Olden i Miquel Pujadó. 20 h.
• DIUMENGE 10 DE MARÇ : Sortida familiar Les fortificacions de Franco. Coneix el MUME i els búnquers de la Jonquera. De 10 a 14 h.
• DISSABTE 23 DE MARÇ : Conferències i debat Tarradellas i el final de l'exili, a càrrec dels historiadors Joan Esculies i Enric Pujol. D'11 a 13 h.
• DISSABTE 30 DE MARÇ : Presentació del llibre Quan calmin els mals vents, tornaré, de Pilar Francès. 11 h.

L'Escala, Garriguella i Perpinyà commemoren el final de la guerra

Diversos municipis de l'Alt Empordà com ara l'Escala i Garriguella organitzen actes en commemoració al 80è aniversari del final de la Guerra Civil. A l'Escala, el passat dissabte 26 de gener van inaugurar una escultura de Pia Crozet al cementiri mariner. Amb aquest acte, el municipi va voler recordar els seixanta-tres escalencs que van perdre la vida durant la Guerra Civil. A les dotze del migdia es va inaugurar oficialment la nova escultura, que està feta amb marbre blanc i representa una estela funerària amb un colom buit que simbolitza l'ànima dels absents. La inauguració d'aquesta obra coincideix amb el procés de reforma i restauració del cementiri mariner, un lloc clau per a la memòria històrica local.

A Garriguella, també han organitzat un acte commemoratiu. El diumenge 10 de febrer, a les onze del matí, s'ha programat una taula rodona que porta el nom «Garriguella, 06/02/1939: Falcó i els messers» al Celler Mas Llunes. En l'acte es parlarà del darrer combat aeri sobre Catalunya, i prendran el torn de paraula diverses personalitats com ara Roberto Pla, coronel de l'EA i estudiós de l'aviació; J. A. Chicharro, aviador veterà; els garriguellencs ­Playà i Soler, i els historiadors Gesalí i Íniguez. L'acte és coordinat per David Garcia Algilaga i moderar per J. M. Soldevilla.

La Casa de la Generalitat de Perpinyà també ha volgut celebrar un cicle commemoratiu dels 80 anys de la Retirada, que s'allargarà diversos mesos. El primer acte serà el 7 de febrer, amb la inauguració de l'exposició pictòrica i literària Exilis, fronteres, desarrelaments, a càrrec de Carles Vergés i Víctor Sunyol.

Jordi Font: «El MUME és un dels pocs que treballa en polítiques públiques de memòria»

ENTREVISTA A JORDI FONT, director del Mume, el Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera.

Jordi Font (1964), nascut a Sant Miquel de Fluvià i resident a Ba­nyoles, és historiador i sempre ha estat relacionat amb la gestió cultural. Des del gener del 2008 és el director del MUME, el Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera.

- Actualment, quina és la realitat del MUME?

- Després d'onze anys de recor­regut, i de passar èpoques de crisi i manca de recursos, el museu s'ha consolidat com un referent català en polítiques públiques de memòria. A l'estat espanyol no hi ha hagut polítiques de memòria clara, i el MUME és un dels pocs que ha treballat per preservar la memòria i la història de la Guerra Civil i l'exili republicà.

- En qui recau la gestió?

- El Museu va néixer de la mà de l'Ajuntament de la Jonquera, però a finals del 2008 es va crear un consorci que es fa càrrec de la seva gestió. El soci majoritari és la Generalitat, ja que el MUME encaixa amb el seu interès de dissenyar polítiques públiques de memòria democràtica. El consorci també està integrat per l'Ajuntament de la Jonquera, la Universitat de Girona i el Consell Comarcal de l'Alt Empordà, unes entitats que donen estabilitat a l'equipament.

- Quina és la xifra i el perfil dels visitants?

- El MUME rep entre 15.000 i 16.000 visitants l'any. Són xifres que ens agradaria doblar, però també s'ha de tenir en compte que estem a la perifèria. Hi ha diferents tipus de visitants, i la majoria venen de Catalunya i del Sud de França. Per una banda, hi ha les persones vinculades directament amb la història que s'explica. Poden ser afectats directes, o segones i terceres generacions de testimonis de la Guerra Civil. Per altra banda, també venen persones atretes per l'interès històric, patrimonial i cultural. Un altre gruix important de visitants són alumnes d'ESO i Batxillerat, ja que en rebem entre 7.000 i 7.500 l'any.

- En què es basa el Servei Educatiu del MUME?

- Des de la seva creació, vam tenir molt clar que el museu havia de ser un lloc molt dinàmic. Havia de tenir exposicions i activitats temporals, i prioritzar el vessant pedagògic. Conjuntament amb la UdG, i en especial amb els professors emèrits Salomó Marquès i Anna Maria García, organitzem la Càtedra Walter Benjamin, Memòria i Exili, a través de la qual organitzen anualment el Col·loqui Internacional Walter Benjamin. També fem rutes per a estudiants universitaris, visites a l'exposició permanent o la possibilitat de fer tallers de caràcter pedagògic, per exemple, per tal que els estudiants reflexionin sobre l'exili i puguin viure la història d'una manera experiencial, més enllà de l'aula.

- Hi ha bona relació transfronterera?

- Sí. Per al MUME és molt important preservar aquesta relació. Amb la Catalunya Nord organitzem col·loquis, ponències o activitats conjuntes de caràcter cultural, memorialístic o commemoratiu. Tenim especial relació amb l'Associació memorialística FREE, Fils et Filles de Républicains Espagnols et Enfants de l'Exode; i també amb els ajuntaments de la zona; o l'espai memorialístic de Ribesaltes.

- S'està treballant bé la preservació de la memòria històrica, a l'Alt Empordà?

- En relació amb altres territoris, sí. A l'Alt Empordà hi ha el MUME, que és referent en preservació de memòria històrica. També hi ha un projecte de senyalització de 30 punts relacionats amb la retirada i l'exili republicà, que permeten fer itineraris. Pel que fa als «vestigis oblidats» de la Guerra Civil, també s'està treballant per recuperar-los i perquè puguin servir per complementar i materialitzar el discurs històric. Aquest seria el cas dels búnquers de la línia de defensa a l'àrea fronterera, uns elements que ja formen part del paisatge, o bé les restes dels aeròdroms de Cabanes, o els refugis antiaeris de Figueres i Roses.

- S'ha estat diligent amb els testimonis directes de la Guerra?

- Al MUME, sí. A les instal·lacions, precisament tenim una sala dedicada als testimonis de la guerra on es pot escoltar la seva experiència.

- Es qüestiona el relat del museu?

- En general no, però sempre pot haver-hi algú que no hi estigui d'acord. Estar d'acord amb els relats històrics o memorials és pràcticament impossible. La història és viva i canviant, perquè s'hi bar­regen sentiments i records. La nostra feina és justament arribar perquè la memòria i la història siguin complementàries.

- Va durar molt el tabú de parlar de la Guerra Civil?

- Es va mantenir durant molt de temps. Durant una època, tot el que tenia relació amb el bàndol republicà era catalogat com a perillós. Creava por, desconfiança i, per tant, silenci.