El pas del temps i la modernitat aboca les cases antigues a l’obsolescència, l’oblit i, en alguns casos, la ruïna total. Per sort, alguns d’aquest immobles amb història, com la Torre d’en Reig a Vilabertran, la Casagran de Llers o Can Garida de Figueres, s’han pogut reciclar per donar-los nous usos mentre d’altres romanen en una espera incerta com les cases Fages del carrer Monturiol o la casa Nouvilas del carrer Nou de Figueres.
La situació es complica quan es tracta de masos, sovint aïllats del nucli urbà. Aportem tres exemples de l’oblit en què han caigut de tres espais emblemàtics amb històries humanes que visqueren altres temps gloriosos.
Parlem de la masia de l’astrònom Antoni Ribas de Conill, ubicada a Cabanes i que allotjava un dels observatoris més rellevants del país. També recordem la història de la ballarina Àurea de Sarrà i el seu malaguanyat casal d’Arenys d’Empordà i, finalment, el famós Molí de la Torre del Far d’Empordà, referent per a la família Pichot i els inicis del pintor Salvador Dalí.
Són tres casos evidents d’un patrimoni privat que ha caigut en desgràcia, quan no en estat ruïnós, pels efectes del pas del temps i espolis constants.
L’Observatori de la Muga
Antoni Ribas de Conill (Cabanes 1880-1935) va néixer a Can Ribas, un mas d’origen medieval situat en una zona fèrtil propera a la Muga. Fugint de la família va viatjar a Mèxic el 1903. Durant una dècada va treballar i viatjar per tot el continent americà fent valer els seu do de gent. A Mèxic es va entusiasmar per l’astronomia i diuen que va entrar en contacte amb la maçoneria. El 1919, ja tornat a Cabanes, va construir un observatori astronòmic al mateix mas, amb cúpula giratòria i telescopi. Els seus estudis amb dibuixos de Mart i la Lluna van aparèixer durant anys en revistes i llibres especialitzats fins a la seva mort.
Va ser un difusor de l’astronomia. Eren habituals les visites de científics al seu mas, com també dels nens de les escoles de la comarca. Als anys 20 va intentar recollir fons per fer un observatori públic al Parc Bosc de Figueres, sense èxit. Des de la Diputació de Girona, Carles Rahola i Llorens va fer gestions infructuoses per tal de garantir la continuïtat de l’observatori i la seva funció divulgativa. Amic dels astrònoms Josep Comas Solà i Camille Flammarion, va ser soci fundador de la Sociedad Astronomica de España y América amb seu a Barcelona, i membre de les de França i de Bèlgica.
Personatge propi de novel·la, anava sempre en cavall i encara avui se n’expliquen nombroses anècdotes tal com el repte a duel de pistola amb el seu cunyat militar. En no acudir aquest a la cita, el mateix Ribas el va empaitar al Casino Sport de Figueres tractant-lo de covard davant els companys de partida de pòquer.
D’Amèrica va portar l’addicció a la morfina, a més d’una vida molt alternativa. El seu matrimoni amb Salvadora de Ros, sense fills ni hereus, els va portar a gaudir d’una vida de viatges i luxes. El 1929 va fer nombroses conferències en un congrés científic de la Exposició Universal de Barcelona.
Tot i l’abandó, encara es poden veure l’estructura de pedra medieval del mas i les restes de l’observatori astronòmic. El telescopi va ser venut a Barcelona en acabar la guerra civil, i avui es manté restaurat a l’Agrupació Astronòmica de Sabadell, junt amb bona part de la seva biblioteca. El mas està enrunat, molt allunyat de la història pletòrica que protagonitzar.
L'espai d’inspiració de Salvador Dalí
El Molí de la Torre és un casal neoclàssic majestuós, bastit l’any 1853. Va ser un molí fariner i es va generar la pròpia electricitat fins al 1950. Al llarg del temps ha tingut diversos propietaris, la més notòria va ser la mezzosoprano Maria Pichot i Gironès (Barcelona 1879 - New York 1943), coneguda internacionalment com a Maria Gay.
En els seus estudis a l’Ateneu Barcelonès va conèixer el seu primer marit, Joan Gay Planella, de qui va adoptar el nom artístic en casar-s’hi. Entre 1902 i 1908 actuaria com a solista a La Monnaie de Brussel·les, l’Opera Comique de Paris, l’Scala de Milà, el Teatro Real de Madrid, al Teatro Nacional de l’Havana, la Royal Opera House de Londres, el Teatro Colón de Buenos Aires i el Palau de la Música de Barcelona. El 1908 fixaria la seva residencia a Nova York, on actuaria assíduament a la Metropolitan Opera House. El 1913 es casaria amb el seu segon marit, l’empresari i tenor Giovanni Zenatello. Aquell mateix any va actuar en la inauguració del Festival Arena de Verona, organitzat pel mateix Zenatello, en el recinte de l’amfiteatre romà. Encara avui, és l’òpera a l’aire lliure més prestigiosa del mon.
Maria Gay va ser la propietària del Molí de la Torre entre 1906 i 1926, tot i que pel seu èxit internacional hi va viure molt poc. De la cura del mas se’n va ocupar el seu germà Pepito Pichot, conegut botànic i creador de jardins (junt amb Joaquim Cusí i Marià Pujolar van ser els promotors del Parc Bosc). Les parets del Molí guarden el record del pas del petit Salvador Dalí Domènech, que va ser font de la seva inspiració, segons ell mateix.
Aquest mas ha viscut diversos projectes, com el del Museu d’Art Naïf, fins portar-lo a l’estat actual. Amb el canvi de propietat sembla que s’albira un bri d’esperança malgrat el seu estat d’abandonament.
El niu d’amor de la gran dansarina noucentista i el crític d’art madrileny
Àurea de Sarrà, (Barcelona, 1889 - Arenys d'Empordà, 1974) fou una dansarina i coreògrafa d’estil hel·lènic de fama mundial. La seva estètica de dona alta i rossa, junt amb la vestimenta amb corona d’espigues, túnica i peus descalços, van contribuir a l’enaltiment d’aquesta imatge de deessa clàssica símbol del noucentisme.
La seva curta carrera comença a Madrid el 1920 passant després per París, Buenos Aires, i amb actuacions davant les cases reials de Grècia i Egipte, i també davant Mussolini. Cap al final de la seva carrera, el 1928, rebé l’homenatge dels noucentistes catalans encapçalats per Carles Rahola. Però també va ser ridiculitzada en el Manifest groc, un comunicat sarcàstic i destructiu destinat a enfonsar el noucentisme signat per Lluís Muntanyà, Sebastià Gasch i un jove Salvador Dalí i Domènech. Va fer la seva última actuació el 1930, al Teatre Grec de Barcelona, i inicià una llarga i silenciosa retirada no faltada de penúries econòmiques.
Ja retirada, es traslladaria a viure a a un casalot d’Arenys d’Empordà -nucli que pertany al municipi de Garrigàs-, construït el 1877 i d’herència familiar, envoltat de jardins i estanys, construït en un lloc bucòlic entre el Fluvià i el castell del mateix poble.
Àurea de Sarrà i José Francés es van conèixer després d’una actuació d’aquesta al Liceu, i no se separarien mai més. Malgrat que la dictadura anul·laria el divorci anterior de Francés, no es pogueren casar fins al 1950, un cop traspassada la primera esposa d’aquest. Francés va ser un conegut escriptor, traductor, novel·lista i sobretot crític d’art madrileny, molt ben relacionat amb el món de la pintura. Membre de la Real Academia de San Fernando. Publicava en la revista de la seva propietat La Esfera.
Ocupat per Lister el 1939
Un parèntesi al final de la Guerra Civil el va provocar la retirada republicana, el febrer de 1939, quan al casalot d’Arenys d’Empordà s’hi va hostatjar Enrique Lister i el seu seguici i hi va provocar nombroses destrosses. Mentrestant, la parella s’havia refugiat a l’ambaixada de Romania a Madrid, tot lluitant per mantenir les propietats heretades tant a Barcelona com a Cuba.
Durant la postguerra aquest mas va ser bressol d’intel·lectuals com Ramon Reig i Manuel Brunet. La parella va viure al mas fins a la seva mort. Els costums d’alta societat els van portar a la misèria i la pèrdua total del llegat.
El fill de la parella va ser propietari del casalot d’Arenys d’Empordà fins l’abandó en què el veiem avui, tot i el seu valor artístic, arquitectònic i històric.
Recordant una frase memorable de Manuel Brunet
L’abandó en què malviuen aquests tres masos recorda la frase de Manuel Brunet «A l’Empordà tot fuig». Desgraciadament en aquestes tres històries, els masos fan honor a la frase, tot i que la memòria dels personatges i els esdeveniments mereixerien un altre tracte.
