29 de desembre de 2018
29.12.2018
Roses

Mohamed El Amrani: «Cal fer el pas de coexistir a conviure»

El president de la Xarxa de Conviència de Roses és un referent en l'àmbit de l'ordre social, molt present en esdeveniments a escala nacional i internacional

29.12.2018 | 10:23
El president de la Xarxa de Convivència, Mohamed El Amrani.

El rosinc Mohamed El Amrani (Mar­roc, 1992) ha estat present en les pàgines del Setmanari de l'Alt Empordà com a autor de textos d'opinió i també en titulars com a protagonista dels seus projectes. És un referent en l'àmbit de l'ordre social, molt present en esdeveniments a escala nacional i internacional. L'entrevistem per al suplement especial dedicat al 40è aniversari del Setmanari de l'Alt Empordà.

President de la Xarxa de Convivència, una de les seves accions socials ha merescut que un Airbus A320 de Vueling porti el seu nom. Premi Fundació Príncep de Girona Social 2014, el govern dels Estats Units l'ha arribat a incloure en un projecte de treball comunitari.

El nom que va donar a l'associació que va fundar és Xarxa de Convivència. Què és per a vostè la convivència?

Per a mi, el concepte convivència ha canviat al llarg del temps. Quan tenia 17 anys, en tenia una idea molt utòpica. Per a mi la convivència significava que tothom s'havia d'acceptar, viure en pau i de forma cohesionada. Amb el temps, però, t'adones que conviure és difícil en un pis, en una comunitat de veïns, en un carrer. Al final, la convivència és ser capaços d'entendre les persones, els seus interessos, les seves dificultats i els seus anhels.

El concepte immigració també ha canviat al llarg dels anys?

Han cavalcat dos fenòmens. Abans havíem d'acceptar la diferència i la diversitat. Ara hem d'acceptar que no hi ha immigrants de procedència. Els fills dels immigrants han de lluitar contra un món que els posa una etiqueta amb la qual sovint no se senten identificats.

Ho ha viscut en la pròpia pell?

Jo puc creure que soc empordanès cent per cent, però sempre hi haurà algú que, en una conversa, em preguntarà d'on soc. Quan dic que soc de Roses, la següent pregunta és: «D'on ets de veritat?». Una altra cosa que em passa és que m'aturen pel car­rer per preguntar-me on es pot menjar cuscús. Surts de casa amb la teva identitat, catalana, empordanesa i de cop el món t'atura per dir-te que ets diferent.

És frustrant?

Hem de treballar l'acceptació de la diferència. Si ens veuen diferents, no ens podem frustrar, estem en un moment de canvi i cal que acceptem la diversitat. Alhora, hem de ser capaços de detectar què és desconeixement o ignorància i què és racisme. Les actituds racistes s'han d'afrontar amb el pes de la llei i amb els drets que tenim com a societat.

Hi ha un grup de nois senegalesos, que cada cop freqüenten més els pobles de costa i que practiquen una activitat il·lícita que és el top manta. Som conscients de les realitats d'aquests nois?

Primer hem d'entendre que estem davant d'un fenomen global, amb una problemàtica molt transversal, una arrel que se'ns escapa de les mans. Hi ha coses que podem fer des de la nostra societat per tal que aquests fenòmens més globals es puguin adaptar al nostre país sense un rebuig, pensant com podem incloure aquestes persones.

Què creu que cal fer?

La Llei d'estrangeria no ho facilita. Per poder tenir papers, et demanen un contracte de feina. Aquestes persones tenen moltes dificultats per trobar una feina, imagina't, perquè les contractin durant un any per poder tenir papers. Entrem dins d'una roda que no permet a aquestes persones tenir accés al sistema.

Un panorama desolador.

Jo he parlat amb molts dels nois que es dediquen al top manta i tots diuen: «Si tingués feina, si tingués papers, no em dedicaria a vendre». Hem de treballar per impedir que aquestes persones estiguin sotmeses a màfies i a entorns de criminalització. Per això, cal arribar a l'arrel del problema i parlar de tu a tu amb aquestes persones. I és per això que des de l'àmbit local s'escapa la possibilitat de trobar una solució, perquè estem parlant de moviments migratoris globals, de Llei d'estrangeria.

Com veu la nostra comarca en aquest context de diversitat?

M'agradaria que fos diferent. Allà on vaig defenso que l'Empordà és un model en construcció que pot esdevenir exemplar. Però soc conscient que la realitat està plena de febleses i que cal millorar les condicions de vida de les persones, tant d'origen immigrant com no immigrant. Crec que cal fer el pas de coexistir a conviure. Quan siguem capaços, com a comarca, de passar de compartir espais i recursos a arribar a la humanitat, al cara a cara, a les persones, aconseguirem conviure.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
anteriorsegüent