Montserrat Palma: «Mai n'hi ha de sobres, en formació»

Fa quaranta anys, era estudiant universitària?

Sí, devia estar fent segon de carrera, a Filosofia i Lletres secció Psicologia, que en dèiem aleshores, al Col·legi Universitari de Girona, que depenia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ara, és professora universitària. Com ha canviat la universitat en aquestes quatre dècades?

Algunes coses han canviat molt i, d'altres, gens. És evident que tota la revolució tecnològica ha canviat el model d'aprenentatge. Tot i això, jo diria que, a vegades, aquells tòpics que els joves són diferents, donant un sentit negatiu a la paraula diferent, són erronis. Hi ha nois a primer de carrera que busquen el seu lloc a la vida igual com ho fèiem nosaltres. N'hi ha de desorientats i despitats, altres que ho tenen tot molt clar, i això és molt igual a fa quaranta anys.

L'entorn social d'una època i una altra, però, és diferent. La universitat fa 40 anys va ser un punt de llum per a la foscor que ens havia precedit?

El context és diferent, però la universitat, ara, també és un punt de llum, perquè s'hi estan formant les generacions del futur. Hi ha debat, aclariments, reflexions i esperit crític. El context social potser és diferent, però tot això es manté.

En quantes lleis d'educació va intervenir com a diputada al Congrés?

Vaig participar directament en la LOE, del 2006, i a l'anterior, la LOCE, del 2003. Si comptes totes les lleis d'educació que s'han fet, n'hi ha moltes, però jo diria que les bàsiques són les quatre des dels anys 90 cap aquí.

Són moltes o són poques?

De fet, si ho mires bé, cada període, depenent del color del govern, cadascú ha fet la seva.

Destaqui alguna de les seves aportacions al món de l'educació que l'enorgulleix.

Recordo quan, l'any 1984, vaig ser membre fundadora del servei psicopedagògic municipal de l'Ajuntament de Figueres, gràcies a la implicació del regidor d'Educació, Francesc Calvet. En aquella època, a la Generalitat encara no hi havia els EAP. A Figueres, vam ser pioners posant en marxa aquest servei.

És bo que la professió docent depengui tant del voluntarisme?

Diuen que mestres i professors fan activitats basades en la vocació. Amb les vocacions, difícilment s'hi neix, les vocacions es formen. El sistema se n'ha aprofitat no reconeixent tota la feina que fan. Jo, que em dedico a la formació de docents d'Infantil, de Primària i de Secundària, veig que hi ha gent que té clar que vol fer de mestre, però a aquells que no ho tenen tan clar també se'ls ha de donar un marge perquè es desenvolupin professionalment.

Hi ha alguna situació generacional que l'hagi sorprès?

Sorprenentment, tinc alumnes del segle XXI, que van néixer l'any 2000. Tinc un vídeo muntat per introduir una assignatura que conté un fragment d'El club de los poetas muertos i uns dibuixos manga, amb música d'El murde Pink Floyd, per fer una al·legoria del sistema educatiu, dins el context social i polític en general, i hi ha alumnes que no identifiquen aquests referents. Són alumnes que no saben trobar el sentit ni al club dels poetes morts ni a la cançó de Pink Floyd, però és normal, perquè han passat molts anys.

Cada cop més, es demana més especialització i sembla que acabar un grau universitari no és suficient.

Aquest no és un problema del sistema educatiu. El problema és de mercat de treball. Hi ha persones amb graus i màsters que treballen en feines d'una qualificació més baixa a la seva preparació. Tot i que també penso que mai n'hi ha de sobres, en formació. No és tant per una qüestió de títols sinó d'enriquiment personal, pel gust per aprendre. La idea de formar-se al llarg de la vida cada cop és més potent.

En aquest sentit, sí que és diferent el panorama. Abans, acabar una carrera ja et garantia una feina.

Era tot més estable. Acabaves una carrera i feies allò que havies estudiat fins que et jubilaves.