Mon Bonaterra, alcalde de Vilamaniscle, ocupa l’alcaldia des del 2007, en representació de la candidatura de CiU, guanyadora en el format de llistes obertes, la que correspon al cens electoral del municipi. Bonaterra té clar que viure a poble «no té preu» i reivindica «més llibertat de decisió». Quan se li pregunta si sent empordanès, no dubta en donar una resposta absolutament afirmativa, malgrat que en una part dels seus records encara hi ha un racó per al seu Martinet de Cerdanya natal. Ramon Bonaterra va néixer el 1967, però viu a la nostra comarca des que tenia catorze anys. Soci d’una empresa de comunicació, reconeix que la política municipal «és un exercici de vocació de servei».

Entrem en la recta final d’aquest mandat, que per a vostè ja és el tercer a l’alcaldia de Vilamaniscle. Sent complerts els seus objectius?

Sempre hi ha coses pendents, però crec que arribem amb la majoria de punts del programa assolits. Ara, no puc amagar que, després de molts anys de lluita i d’esforç, el nostre principal èxit ha estat aconseguir resoldre la connexió d’aigua en alta amb la xarxa de l’Albera. Hem tancat un malson històric per al poble. Ens gastàvem la majoria de recursos propis en fer venir l’aigua. Fa tres anys, 145.000 dels 175.000 euros del pressupost ordinari estaven destinats a l’abastament. Ens ho hem hagut de treballar, i no ha estat fàcil... I la gestió és pública.

Ho diu amb recança.

Hi ha un tema que no aborda ningú i que, per a mi, és fonamental, com és la relació entre administracions. La manera de relacionar-se ara, des dels ens locals fins als ens superiors, no funciona, així de clar. Hi ha massa tràmits, falta agilitat i això, en pobles petits com el nostre, acaba frenant iniciatives. Als pobles petits ens cal més autonomia per prendre decisions amb agilitat.

És una queixa contundent.

Segur que molts altres alcaldes i alcaldesses de pobles petits pensen com jo. Quan algú vol fer alguna inversió positiva per al poble, i no parlo d’especulacions urbanístiques ni operacions semblants, costa molt avançar abans no s’han superat tots els tràmits. Sovint, projectes clars com l’aigua, que s’acaben materialitzant perquè compleixen tot el que han de complir, sostenibilitat inclosa, es troben un camí massa feixuc. A Vilamaniscle, per exemple, tenim dos cellers que volien fer unes instal·lacions que s’han acabat materialitzant, i un tercer que ha ampliat la seva superfície de vinya. Doncs costa de creure els entrebancs que han tingut. Costa tant d’entendre que a Vilamaniscle, un poblet de l’Albera, diverses iniciatives empresarial vulguin viure de la vinya i el vi? Doncs...

És una qüestió d’excés d’administracions?

No, el problema que patim els pobles és el de la mala relació entre administracions. Hi ha un fantasma que deu creure que amb els pobles petits no s’ha de córrer. Aquest fantasma administratiu ens perjudica i té un caràcter paternalista que no té raó de ser en el segle XXI.

Alliberats del pes pressupostari del cost de l’aigua, toca invertir.

Sempre amb moderació i cobrint les necessitats reals que tenim. Aquesta nova situació ens ha permès afrontar l’adequació de la planta superior de l’Ajuntament per a fer-hi un doble espai polivalent per a la gent gran i les activitats del poble. L’estrenarem durant aquestes festes.

Les darreres dades d’atur diuen que a Vilamaniscle no hi ha cap persona empadronada sense feina. Els veïns parlen de qualitat de vida.

Des del primer dia d’entrar a governar, vam buscar aquesta qualitat de vida, que no vol dir tenir luxes ni grans zones residencials. Volíem qualitat de vida per als veïns i per a tot l’any. Pensa que, quan vam començar, l’enllumenat encara anava a 125 i l’aigua sortia de pous. Sobretot hem intentat que no hi hagués diferència entre viure aquí o viure en un poble veí. Fa vuit anys érem 110 veïns, i ara som 210. El gran handicap és que ens costa tenir serveis: botiga, bar, restaurant... Ens aniria molt bé per consolidar aquesta qualitat de vida que comentem. Ara, no puc amagar que la peça bàsica d’aquesta qualitat és la mateixa gent.

M’ho deu dir per com funciona la Jazzejada d’estiu amb una fórmula de la qual vostès en van ser pioners: música, gastronomia, vins...

Sí, aquest esdeveniment està consolidat i ens va posar en el mapa. Vam començar el 2008 i no ha perdut el seu aspecte diferenciador i d’autenticitat. I per tirar-lo endavant tenim 104 voluntaris del poble. Si fem números, amb 210 habitants... Bé, algun és resident estival, és clar.

Vilamaniscle és un dels petits tresors de l’Albera, especialment per aquest paisatge de vi­nyes i la seva situació privilegiada. Això ajuda.

Tenim la sort de comptar amb tres cellers que produeixen aquí: AV Bodeguers, Mas Pòlit i Oliveda. A més de fer grans vinyes, ens ajuden a tenir un paisatge increïble i que cada vegada és millor. Tots aquests poblets de l’Albera, des de Capmany cap aquí, som un tresor. I ho notem com a receptors del canvi del turisme de qualitat, que va marxant de la costa per buscar nous espais, menys massificats i més autèntics.

No sé si demanar-li el seu nivell de satisfacció amb el transport públic que tenen.

Podríem parlar-ne molt. Recordo unes dades de fa tres anys: en un any, la línia que arriba al poble va transportar vint-i-tres persones... La ruta Vilamaniscle-Figueres dura una hora i cinquanta-cinc minuts. En cotxe en fem prou amb un quart d’hora. Però si som realistes, tampoc podem exigir una línia directa i ràpida.

I en ple segle XXI les tecnologies arriben a Vilamaniscle com un coet o com una tartana?

(Riu). No tenim ni ADSL ni fibra òptica... Hauria de ser un servei públic bàsic general per tenir aquest tema resolt. Funcionem via satèl·lit o via ràdio, amb esforç propi.

Reculo un moment: quina relació tenen amb el Paratge de l’Albera? No l’hauria de presidir algun alcalde, regidor o representant del territori i no pas un polític des de Girona?

Primer de tot, el Paratge té pendent el Pla director, no sé què espera la Generalitat... També li calen recursos. Encara que Vilamaniscle no té ni un pam de terreny dins del Paratge, cosa que potser ens hauria agradat, sí que ens afecten totes les figures de protecció. Parlaré clar: els alcaldes estem farts que tot es gestioni des de fora. La gent d’aquí hem de poder decidir en aquests òrgans rectors. Els càrrecs electes dels pobles ens estimem els nostres municipis i estem aquí en vocació de servei, però representem la nostra gent i el nostre territori.

Rehabilitar el castell de Vilamaniscle és un repte pendent?

És un edifici del segle XVII molt valuós i amb molta història. Va passar a ser propietat municipal fa quatre anys, gràcies a una permuta. Cal evitar que s’enruni, però, amb el nostre pressupost, és impossible. Consta com a immoble d’equipaments. Vam demanar un ajut europeu que se’ns va concedir. Ens donaven set-cents mil euros, però n’havíem d’afegir nou-cents mil més i això, per a un ajuntament com el nostre, és missió impossible. Aquí l’administració superior té un paper a jugar, si no volem perdre aquesta part de la nostra història. D’idees en tenim, falten recursos.

Tenen problemes de seguretat ciutadana que siguin preocupants?

No, no n’hi ha de greus. Només patim, de tant en tant, el robatori del cable de telefònica i, quan això passa, és un fet reiterat durant unes setmanes. Fa anar malament i és perillós per a la gent gran que té l’avisador per a casos d’emergència, ja que sense línia el sistema no funciona.

Ja té pensat que farà a les eleccions municipals de 2019?

Primer de tot, deixar clar que funcionem amb llistes obertes i que reivindico absolutament que totes les eleccions haurien de ser així. Ens estalviaríem molts mals de caps. Dit això, l’equip que som volem seguir, encara tenim idees, però estem oberts a noves incorporacions de gent que pensi en el poble com nosaltres.