Ni els desafiaments meteorològics, ni els obstacles naturals de les rutes muntanyoses i ni la llarga distància que separa Roses de Fàtima no han impedit Juan M. Fernández, Ferdy, fer realitat la seva fita solidària.

Tot Roses va estar pendent de vostè quan l'imaginaven pedalant enmig de la cua de l'huracà Leslie, que va coincidir amb el seu viatge.

Va ser dur. Aquell dia, volia fer nit a Saragossa i vaig pensar que seria una bona idea passar pel pantà de Mequinensa. Em vaig ficar per uns camins de sorra, seguint el GPS, i semblava que estava fent una cursa de mountain bike pels Monegros, desafiant el vent, l'aigua i el fang. Vaig tenir sort que el meu fill, que estava a Barcelona treballant, va venir a trobar-me i em va acompanyar, ell en cotxe i jo en la bici.

El van acompanyar sovint en aquesta aventura?

No. Només els tres primers dies. El dia que vaig sortir, em van acompanyar fins a Castellfollit de la Roca set companys del Club Ciclista Roses. A partir d'allà, em va acompanyar el meu germà Miguel Ángel, part del primer dia i també del segon. I el meu fill va venir-me a atrapar per anar fins a Saragossa, quan jo estava enmig d'un temporal. La resta, tot sol.

El seu fill el va trobar enmig de la tempesta?

Així és. Em va trobar perquè al telèfon tenim el localitzador familiar Life360. Per a mi va ser una molt grata sorpresa perquè l'últim que m'esperava era veure'l per aquells camins perduts.

Quina va ser la dificultat més gran del recorregut?

Va ser dur. Per a aquesta vegada, em vaig proposar no trepitjar cap autovia, perquè m'estimava més anar per carreteres locals i per camins de muntanya, i és el que he fet. És fotut quan arribes a un poble de quatre cases i et diuen que falten quinze quilòmetres per arribar un altre poble, que està dalt d'una muntanya, on hi ha un hotel per poder dormir. La duresa va ser sobretot perquè vaig fer molta muntanya.

Quin va ser el tram més muntanyós?

Des de Salamanca, Ciudad Rodrigo, i tota aquella zona, tot ho vaig fer per muntanya, i la frontera de Portugal també la vaig travessar per muntanya. Quan portes la bicicleta amb alforges, encara que portes poc pes, són uns deu quilos de més, i en pujada es noten molt. Però no em queixo, perquè, si una cosa tenim els ciclistes, és que ens agrada patir.

Va sentir ganes de tirar la tovallola en algun moment?

El dia de Saragossa, si no hagués estat el meu fill amb mi, no sé si hauria llançat la tovallola, però sí que m'hauria quedat un dia a descansar, encara que hagués portat un dia de retard.

Val la pena el sacrifici físic?

Jo això ho faig per ajudar la Fundació Roses contra el Càncer, perquè considero que s'ho mereixen tot, per tota la feina que fan, que no té preu. Però una cosa és ajudar i una altra és jugar-te-la. El dia que havia d'arribar a Saragossa, amb una pluja i un vent molt bèsties, potser vaig passar quatre hores sense veure ningú, ni cotxes, ni gent, ni cases, ni res. Les alforges, tot i que són impermeables, se'm van omplir de fang. Aquell dia vaig plantejar-me si valia la pena passar tant, però, bé, és el sistema que vaig decidir tirar endavant per recollir diners, amb la venda de quilòmetres, i s'havien de fer quilòmetres.

Es va alimentat bé?

Amb això no tinc problema. Sí que és veritat que ara m'he de cuidar una mica més, perquè des de fa uns mesos tinc problemes de sucre i soc nou en aquest tema. Sempre porto a sobre l'aparell per controlar-me'l. També és nova per a mi la hipertensió.

N'ha parlat amb els seus metges d'aquestes expedicions ciclistes que s'organitza?

El meu metge em va dir que m'havia de mirar molt bé tot el que fes. Al cap de tres setmanes de dir-me això, vaig anar a fer la Transpir per carretera. No estic en condicions de deixar de fer res del que estic fent. Crec que s'ha de treure pit, aixecar el cap i, si calen medecines, te les prens, però has de seguir fent allò que t'agrada.

De quantes hores van ser les etapes que va anar fent?

La més curta va ser la de Saragossa, amb la climatologia tan dolenta, que vaig estar unes set hores, fins a la que va durar més que van ser més de deu hores. Si no ho recordo malament, la més curta van ser 115 quilòmetres i la més llarga 210.

De quina forma es guiava?

Portava el GPS a la bici i el del telèfon com a complement per si de cas. Vaig molt ben preparat. La meva bici porta instal·lades quatre llums a la part de davant. No les porto totes sempre, però, si cau la bici, les tinc disponibles a les alforges. I per a la part de darrere en porto tres. Si les poso totes, semblo una fira.

Què és el que més li ha agradat del viatge?

La sensació del moment en què arribes al destí. T'adones que t'has proposat fer 1.500 quilòmetres un any més, quan tu mateix ets un any més gran, sents el pes de l'edat i t'han sorgit problemes de salut que et fan pensar que ja no serveixes per a aquestes coses. Però quan arribes al destí, penses que potser no ets tan gran com et penses, ni estàs tan fet caldo.

Descrigui el moment en què arriba a Fàtima.

El moment d'arribar a Fàtima va ser d'alleugeriment. Veure aquella plaça tan gran, amb tanta gent que de ben segur, igual que jo, té un motiu per ser-hi. En aquell moment, penses que tot el que has hagut de passar per arribar fins allà ha valgut la pena. La meva conclusió és, en aquell moment: «Tornaria a repetir-ho».

De quina forma ha notat el seu cos tot l'esforç que ha fet?

L'esforç és molt gran. He baixat més de 60.000 calories. Crec que he perdut uns 4 o 5 quilos, perquè els pantalons em ballen una mica.

De què li ve fer cada any aquesta acció solidària?

A mi de sempre m'ha agradat dedicar vuit o nou dies a voltar en bici. El 2013, vaig tenir una mena d'embòlia i un cop em vaig recuperar vaig tornar a agafar la bici. Al principi, queia, perquè tenia vertigen i em marejava, però em vaig curar i no m'ha quedat cap seqüela. Això em va passar el mes d'agost, en plenes festes, i l'abril de l'any següent me'n vaig anar en mountain bike al meu poble, a Beas de Segura, a Jaén. Va ser en aquell moment en què vaig pensar que podia ser una bona idea el sistema de venda de quilòmetres pels malalts de càncer. Vaig escriure a Facebook que el meu viatge seria a favor dels malalts de càncer. L'endemà ja hi havia gairebé mil euros al compte. La Fundació Roses contra el Càncer es va posar molt contenta.

Aquesta ha estat la seva quarta expedició solidària.

Cert. Ja fa quatre anys. El primer any vaig anar a Sevilla. El segon, passant pels Picos de Europa, en una setmana de neu inoblidable, a Santiago de Compostel·la. L'any passat, vaig anar al Rocío, a Huelva. I, aquest últim, a Fàtima. Sempre vaig a llocs que toquen una mica la fibra sensible, que són de peregrinació.

I la gent col·labora?

El ritme d'ingressos encara no l'he mirat. Esperaré uns dies més. El número de compte és el de la Fundació. Farem un bàner perquè la gent del poble sàpiga quants diners s'han recollit i també farem una roda de premsa amb els mitjans locals.