Estem d’enhorabona perquè s’ha trobat el refugi antiaeri de l’estació de Figueres. Una troballa que no pot ser considerada ni casual, ni fortuïta. Per la meva banda, estic satisfet perquè s’ha trobat justament, un any després, on l’havia situat. Així ho vaig publicar a «La ubicació del gran refugi de la guerra a l’estació de Figueres deixa de ser un secret» (Setmanari de l’Alt Empordà, 17/10/2017).

En aquell article escrivia: «Per situar-nos, i situar actualment el refugi, aquest estaria en el passeig de l’estació, sota un rectangle imaginari amb una amplada que aniria de la vorera de la plaça fins a la façana de l’actual estació, i una llargada que aniria d’un pas de vianants (el que condueix a l’entrada de l’estació) a l’altre (el situat al sud)». Confesso que ha estat emocionant veure com una recerca feta a través de llibres, arxius, documents, imatges aèries, cartografia, testimonis... finalitza amb la manifestació tangible d’allò que es buscava. Caldrà afegir-ho a la 2a edició actualitzada i ampliada d’Ales Negres i Xampi­nyons.

Però, què s’ha trobat?

Un refugi dels que va dibuixar i portar a terme la Junta Local de Defensa Passiva de Figueres durant la Guerra Civil per protegir la ciutadania dels bombardeigs. Una obra construïda durant el 1938 i que va servir fins al darrer dia de la guerra a la ciutat (08/02/1939). Una construcció subterrània, una galeria de mina revestida de maons amb volta catalana, longitudinal al passeig de l’estació, d’unes mides aproximades de 15 x 2 x 2 metres, de la qual, segurament, en surten dos accessos esglaonats oposats, un cap al nord-oest, i un altre cap al sud-est, i que podria comptar amb algun servei auxiliar.

Aquest refugi està colgat de terra i restes de formigó en massa, segurament provinent del desmantellament de la part exterior (la capa de terra de 2,5 metres d’alçada continguda per murs d’aquell formigó) després de la guerra. I tot protegit, superiorment, per una llosa rectangular de formigó, de baixa qualitat. S’ha trobat tot això, però també s’ha trobat un espai de memòria, la manifestació visible de la lluita de la població civil contra les bombes, l’escenari de dramàtics relats -com el que l’Àlvar d’Orriols explica a les Fogueres del Pertús-, patrimoni, un actiu històric, cultural i turístic per a la ciutat i la ciutadania. Tot això s’ha trobat.

I, com s’ha trobat?

Tornant a l’esmentat article, també deia: «Només un treball arqueològic, o una exploració amb georadar, o unes noves obres! (aquest estiu es van quedar a escassos metres del teòric límit sud del refugi) aportarien més informació que la que tenim avui». Doncs sí, ha estat durant unes obres, unes obres que, inexplicablement, no havien previst l’existència d’aquest refugi. La cronologia dels fets ha estat, més o menys, la següent: el 17 d’octubre (casualment un any després de la publicació del ja esmentat article), el periodista Santi Coll passa per l’estació i troba que estan fent obres allà on estaria el refugi, i m’ho comenta. Intercanviem impressions i decidim informar.

Pel meu compte, envio correus electrònics a les persones que considero que haurien de saber que s’està treballant sobre un refugi, o, com a mínim, on hi hauria hagut un refugi. Paral·lelament, visito les obres, com un jubilat, el 17 i el 18, trobant algunes restes de maons trencats, com els que es troben en altres refugis de la ciutat i, també, en refugis dels antics aeròdroms propers. S’informa. La comunicació és fluida.

El 19, sembla que durant les obres, que se seguien realitzant, tot i que d’una manera més curosa, apareix la volta superior de la galeria principal del refugi i tot s’atura. El 22, arquitectes, tècnics, operaris i l’arqueòloga, constaten l’existència del refugi, el periodista pren unes imatges que apareixeran en molts mitjans de comunicació, i, com a historiador local de torn, confirmo la seva hipòtesi i contextualitzo la trobada.

Després llenço una altra conjectura, basada en la possibilitat que aquell refugi sigui el dibuixat en un dels plànols de la JLDP de Figueres, que encara no havia estat relacionat amb cap refugi conegut, i que encaixaria, per context i per distribució, amb aquest. És un plànol, còpia d’un original, que conserva un arxiu particular i que, molt amablement, fa uns mesos, Josep Maria Bernils em va deixar veure i fotografiar per poder-lo treballar. El treball arqueològic (una mena d’intervenció d’urgència) que Anna Maria Puig començarà aviat, confirmarà o no aquesta conjectura, i, ben segur, que ens descobrirà en la seva plenitud l’interior de l’obra.

I ara, què?

Deixar treballar els professionals. Intervenció arqueològica, segur. Després... ja es veurà. El que és clar és que tots els actors, l’Ajuntament el primer, pel que sembla, faran tots els esforços possibles per preservar-lo i recuperar-lo, minimitzant l’impacte que pugui ocasionar la dilatació del període d’obres. Aquest fet, les possibles molèsties als veïns, és l’única pega de tot plegat...

Per finalitzar aquesta mena d’acta notarial (fa temps que intento anar deixant constància de les passes endavant que es van materialitzant), repetir que tots, amants de la història, obsessionats per la Guerra Civil, aquells que tenim un lligam emocional amb Figueres i l’Empordà, els que creiem en allò de la memòria històrica i pensem que fent difusió i pedagogia del passat es poden oferir eines per encarar el futur,... fins i tot els veïns afectats, hem d’estar d’enhorabona, veure aquest episodi a través d’un filtre positiu i, amb paciència, esperar a veure com va respirant tot plegat.

El que és clar és que Figueres compta amb els ingredients necessaris per crear un actiu més, amb el temps podria convertir-se en una ciutat amb una xarxa de refugis visitable, per exemple. Com a mínim, ara, Figueres coneix una part més del seu passat immediat.