El poder de convocatòria del politòleg Ramón Cotarelo es va confirmar fa poc a Figueres, on, amb motiu de la presentació del seu llibre España quedó atrás (Ara Llibres), va aconseguir omplir l'Auditori dels Caputxins. El periodista Narcís Genís, encarregat de conduir l'acte, va dir d'ell que és "un dels escassos intel·lectuals espanyols que han mirat amb simpatia el procés català, una simpatia que ha anat més enllà amb el seu compromís ferm per la causa". Cotarelo s'ha convertit, de fet, en un activista referent, en especial per la seva influència a Twitter, on compta amb més de 176.000 seguidors. Amb el seu editor, ja té plans per publicar un nou llibre, perquè "el procés que està en marxa és molt viu".

Quin és el seu missatge?

Es tracta de donar continuïtat a allò de sempre. Estem enmig d'un procés i hem d'anar donant compte de com avança.

És un procés optimista, segons la seva opinió?

Per a mi, és optimista. El procés avança d'una forma molt segura, molt de pressa i fent les coses bé.

Pel camí, però, hi ha obstacles, presó, exili. Com ho valora?

Depèn del territori al qual ens referim. L'humà o el polític. Si parlem del territori humà, és molt lamentable i indignant que hi hagi persones a la presó i a l'exili per defensar les seves idees. Això no té perdó, és d'una injustícia i d'una crueltat extraordinàries. Hi ha una clara voluntat de les autoritats de l'Estat d'humiliar i d'ofendre aquestes persones. En canvi, si ho mirem des del territori polític, la cosa és molt diferent.

Ho pot explicar?

Doncs, precisament, perquè el pitjor que pot fer l'Estat és justament tot el que està fent. Està donant raons morals a l'independentisme per ampliar-se, per afermar-se, per expandir-se. L'exili, en concret, ha estat una jugada extremadament mortal per a l'Estat, perquè ha permès internacionalitzar la qüestió, fer visible Catalunya a tot el món i donar-li un pes i una solidesa que l'Estat no va esperar mai que es pogués produir. Des del punt de vista polític, podem valorar aquesta situació com un avantatge que hem sabut aprofitar molt bé.

Ha estat casual que les coses anessin així?

El que és clar és que el president Carles Puigdemont ha sabut donar la volta al relat, fent comprensibles les raons i les aspiracions catalanes davant d'Europa i davant del món i, en darrer terme, aquesta és la promesa més ferma que els presos sortiran quan aquest procés acabi, quan s'instauri la República. Això ha de passar en poc temps.

El gir que s'ha produït al Govern de l'Estat, amb un PP desbancat del poder i un lideratge socialista, hauria d'afavorir la situació catalana?

Si ens atenim a les idees tradicionals i convencionals sobre la dreta i l'esquerra, per circumstàncies històriques de les relacions entre Catalunya i Espanya, a l'Estat espanyol aquestes són idees que no operen. No hi ha una diferència entre dreta i esquerra. És clar que hauria d'afavorir el canvi de govern, però només es nota d'una forma purament retòrica. L'actual govern parla molt de dialogar, d'estendre la mà, de buscar una entesa. En algunes coses, ens vol vendre, fins i tot, que ha fet alguna concessió, com, per exemple, apropar els presos a les seves cases, però en cap cas no ha estat una concessió sinó una obligació que el PP incomplia. Pel que fa a la resta, les mesures segueixen sent les mateixes que hi havia abans, la judicialització del procés segueix igual i els d'ara, a més, estan tolerant que s'incrementi la repressió contra Catalunya i contra l'independentisme.

Des d'un bon principi, vostè s'ha mostrat molt compromès amb la causa catalana. Què el va motivar a establir aquest lligam amb l'independentisme?

En la meva opinió, qualsevol espanyol que tingui una mínima sensibilitat sap que els drets dels altres han de ser sempre més importants i més sagrats per a tu que els teus propis. Un mateix ha de saber si està disposat a formar part d'un sistema que oprimeix una part dels ciutadans. No és el meu cas. Jo no em sento part d'un país o d'una nació que obliga una altra part a ser part d'ella en contra de la seva voluntat. Si em donen a triar entre una part que abusa i una part que és abusada, entre una part que utilitza la violència i la força i una altra part que reacciona a través del discurs i de la paraula democràticament i pacíficament, prenc partit per la segona part. Si no prens part en un conflicte com aquest, vol dir que estàs del cantó del més fort, del poderós.

Com s'entén que entre la mateixa ciutadania estiguin aflorant extremismes que semblava que romanien adormits, o que fins i tot haurien d'estar enterrats?

No comparteixo que estiguessin adormits o enterrats. Crec que aquest tipus de sentiments sempre han estat presents i, a més, han estat visibles. El que passa és que fins fa poc no es recorria a mètodes extremadament violents perquè no es considerava que existís amenaça. Ens hem acostumat a veure normal que hi hagi un Valle de los Caídos, que hi hagi una Fundación Francisco Franco, però són valls i fundacions poblades d'energúmens que tenen una mentalitat feixista. El que passa és que, ara, tots aquests energúmens estan fent allò que els demana el cos, i és, en aquestes circumstàncies, precisament, quan ens estem adonant que no estaven ni adormits ni enterrats. Alhora, s'està despertant un moviment republicà a Espanya que a mi em sembla que té tan poc futur com el renaixement del nazisme.