12 de agost de 2018
12.08.2018
Castelló d'Empúries

Els Aiguamolls de l'Empordà, quaranta anys de l'acampada que els va salvar de la mort

Jordi Sargatal i Josep Espigulé recorden la lluita contra Port Llevant i l'anècdota del telegrama a Adolfo Suárez

12.08.2018 | 09:29
L´acampada de 1978 davant les màquines de Port Llevant.

Aquest estiu es compleixen quaranta anys d´una decisió agosarada que, amb el temps, s´ha acabat convertint en un fet històric en els annals de la comarca. El 25 de juliol de 1978, els membres del Grup de Defensa dels Aiguamolls de l´Empordà van iniciar una acampada a les maresmes de Castelló d´Empúries, amenaçades pel projecte urbanístic de Port Llevant. Aquella acampada –protagonitzada exclusivament per naturalistes, a diferència d´una anterior–, va marcar el punt d´inflexió d´una campa­nya iniciada anys abans.

Al cor de la badia de Roses, en els terrenys salabrosos de primera línia de mar, els efectes del boom turístic es van començar a veure amb tota la seva magnitud amb la creació de les urbanitzacions de Santa Margarida i Empuriabrava. A principi dels setanta, diversos inversors lligats al Banco de Madrid van aconseguir la major part de les propietats de les maresmes que anaven de la Muga al Fluvià a través d´una societat que es deia Port Llevant. Allà pretenien crear una urbanització per a 64.000 residents (Figueres, avui, encara no arriba als 50.000 habitants).
A la comarca, el pensament generalitzat de l´època associava aquests terrenys humits amb problemes de salubritat i mosquits. Només un petit grup de naturalistes i gent del territori es van adonar que aquell desenvolupament faria desaparèixer un valuós patrimoni ecològic.

Aquestes inquietuds van sortir a la llum quan, el 17 de juliol de 1976, el jove estudiant figuerenc Jordi Sargatal publicava a Presència l´article "Els Aiguamolls de l´Empordà amenaçats". Aquell mateix any, Sargatal i tres joves més –Martí Boada, Francesc Giró i Enric Foixench– van anar amb cotxe fins a la ciutat belga de Lieja per participar en un col·loqui internacional on hi havia alguns dels principals experts en ornitologia del moment. Després d´una intervenció que Sargatal i Boada han recordat, en diverses ocasions, "com un moment d´innocència juvenil carregada d´arguments", quatre-centes persones, entre elles destacats científics i investigadors europeus, van signar una petició de protecció dels Aiguamolls. El Ministeri d´Exteriors de Bèlgica va enviar el document directament al Govern espanyol. L´afer havia deixat de ser un assumpte local.

El novembre de 1976 es va constituir el Grup de Defensa dels Aiguamolls de l´Empordà (GDAE) format, inicialment, per Jordi Coll, Lluïsa Carles, els germans Font, Narcís Genís, Jordi Gratacós, Francesc Giró, Francesc Guillamet, Manel Huguet, Rosa Llinàs, Jordi Sargatal, Toni Strubell i Joan Tibau. A l´estiu, hi havia hagut el Debat Costa Brava i el desembre d´aquell mateix any es va presentar a Torroella de Montgrí la ponència Els Aiguamolls de l´Empordà, reserva necessària, que va generar una exposició itinerant de molta repercussió.

L´estiu de 1977, Port Llevant va iniciar els primers moviments de terra. Hi va haver una primera acampada de protesta, però hi havia més activistes polítics que naturalistes i el GDAE va decidir aturar l´ocupació. Entremig, l´empresa i diferents ministeris estatals van jugar a l´estira-i-arronsa per aturar les obres. El juliol de 1978 es va fer la segona acampada, la que marcaria definitivament la preservació dels Aiguamolls. El 28 d´octubre de 1983, es va publicar la Llei que convertia aquest espai en Paratge protegit, que dos anys més tard passaria a anomenar-se Parc Natural.

Josep Espigulé: "Vaig veure una mortaldat de llisses a l´estany d´en Túries i allò em va impactar molt"
Josep Espigulé (Figueres, 1956) va ser un dels joves inconformistes que van iniciar la lluita per salvaguardar el patrimoni natural dels Aiguamolls en els inicis de la Transició. És un dels tècnics de referència de l´Àrea d´Educació Ambiental i ús públic del Parc Natural, espai que va dirigir. "Des de petit coneixia bé tot aquest paratge. El meu pare era granaire, marxant de gra i palla, a la plaça del Sol, i amb ell visitava sovint els pagesos de Castelló i Sant Pere Pescador. També venia amb bicicleta a la platja. Ens coneixíem amb en Sargatal i ens va demanar un cop de mà per intentar salvar aquesta zona humida meravellosa".

Entrevista a Jordi Sargatal

"Inicialment no teníem cap suport, només la nostra il·lusió pels ocells"
Jordi Sargatal i Vicens (Figueres, 1957) va ser un dels principals actors de la campanya de salvaguarda dels Aiguamolls de l´Empordà i va dirigir, durant els primers catorze anys, el Parc Natural. Ornitòleg reconegut, va formar part de l´equip fundador de la Iaeden i de l´Apnae, entitat que presideix. Entre altres càrrecs, va ser director de la Fundació Territori i Paisatge i president de la Institució Catalana d´Història Natural. Ara és el director general del Grup Mascort.

En aquesta vida tot té un origen. Quin és el seu en l´àmbit naturalista?
­Col·leccionava els fascicles d´aquell mite que era Félix Rodríguez de la Fuente. A la contraportada, hi havia uns articles impagables que em sabia de memòria. En un d´ells, Peter Jackson explicava com s´havia fet una reserva d´ocells a Nova Delhi. Aquell text em va impressionar. Gràcies a Sebastià Delclós, Pitruc, i Just Casero, vaig poder contactar amb Narcís Jordi Aragó, director de Presència, i el 1976 vam publicar el famós article que va donar peu a l´inici de la campanya de salvaguarda dels Aiguamolls.

Veient les fotos i coneixent el moment en què vivia Espanya, ni eren molts ni tenien gaire suport al seu costat, inicialment.
Ben cert. Érem una colla d´amics, de coneguts, que teníem la mateixa inquietud després de veure què havia passat a Empuriabrava. El projecte de Port Llevant, que afectava tot el tram de costa entre les desembocadures de la Muga i el Fluvià, era un punt final. S´havia d´evitar i només érem catorze, de bon començament, per aconseguir-ho.

El moment polític va ajudar?
Tot s´accelerava. Hi va haver fets molt importants, com el Debat Costa Brava o el Congrés de Cultura Catalana. Quan vam començar a moure´ns, si hem de ser sincers, no teníem cap suport específic, només teníem la nostra il·lusió pels ocells.

La història escrita diu que l´aturada de les obres de Port Llevant va tenir un aliat per una declaració que els promotors havien obviat.
Ben cert, quan el 1978 comencen les obres de veritat de la nova urbanització, els promotors tenien tots els permisos legals per fer-les. Nosaltres només érem una colla de joves sense cap força aparent, ni coneixements legals. Vam recollir milers de firmes i el nou govern de Madrid veia que aquell era un projecte aprovat durant el franquisme, amb totes les connotacions que tenia aquest fet. Vam tenir un cop de sort. Des del Museu de Zoologia ens van ajudar. És just recordar Salvador Filella i l´advocat Santi Anglada, els seus moviments i d´altra gent van ser l´embrió de Depana. La zona tenia la declaració de Paisaje Pintoresco i els promotors és l´única cosa que no van tenir en compte. Ens hi vam agafar. Vam enviar un telegrama a Adolfo Suárez, el president del Govern, per demanar aturar les obres.

Anaven forts, vostès.
Amb la còpia d´aquell telegrama, els guàrdies civils que ens vigilava va començar a tenir dubtes. Els caps que eren allà trucaven als seus superiors: "Oiga, que han hablado con el Presidente...". Al final, els agents es van interposar entre nosaltres i els maquinistes de Port Llevant. Amb el temps, tres dels maquinistes van ser els primers treballadors del Parc. En un moment donat, la promotora va enviar un notari i ens van posar una querella criminal, ens demanaven anys de presó "por altas cotas de criminalidad". Per sort, anàvem sumant aliats. Sempre vam tenir moral de victòria. Pérez Capella, president de l´Audiència, va retardar el judici des del 1978 fins al 1983, ja que veia que el Parlament acabaria legislant.

El moviment va créixer amb un important suport popular.
L´any 1980 passa un fet transcendental per a la comarca: es crea la Institució Altempordanesa per a la Defensa i Estudi de la Natura, Iaeden. El Grup de Defensa dels Aiguamolls no érem res, la Iaeden, sí. Aviat va tenir sis-cents socis. Sense la Iaeden, l´Empordà avui no seria com és.

Hi ha altres noms.
En Xicu Brossa, alcalde de Castelló, amb la complicitat de l´Esteve Ripoll i altres regidors. Van fer un decret per fer aturar les obres en un moment delicat. Després, des de la Generalitat i la Junta Rectora del Parc, també van ser fonamentals Joaquim Maluquer i Salvador Alemany, entre molts altres.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema