La venda de cupons és la cara més visible de l'ONCE. La persona simpàtica que, dia rere dia, et trobes a la mateixa plaça o façana de l'espai públic, a l'aire lliure o a dins d'una caseta. Encara que pugui semblar que és la seva única activitat, realment la venda de butlletes de joc és només l'eina a través de la qual l'entitat finança tots els serveis socials que presta a les persones cegues o amb discapacitat visual. "A darrere de cada butlleta, hi ha un munt d'activitats de caràcter social i solidari que ajuden els afiliats a facilitar-los la vida, fomentar l'oci i crear comunitat", explica el president de l'ONCE de Figueres, Manel Caballero.

La font principal d'ingressos de l'entitat està en la venda de cupons. Darrere d'aquest servei, existeixen unes infraestructures, una dinàmica concreta i, el que és més important, un lloc de treball. Les persones que ocupen els llocs de treball, a diferència del que passa amb els afiliats, són persones amb discapacitat visual, però també s'hi poden unir les persones amb discapacitat física o altres discapacitats sensorials. Amb aquest servei d'integració laboral, el venedor es guanya el seu sou i, a part, aporta un tant per cent a l'associació per poder prestar serveis. "Sentir-se realitzat, útil, i que aportes alguna cosa a allò que t'envolta és el més important" explica Caballero.

La normativa apunta que els membres de l'ONCE han de ser cecs o tenir deficiències visuals greus. La seva agudesa visual obtinguda amb la millor correcció òptica possible ha de ser igual o inferior a 0,1, una xifra que correspon al 10% de l'escala Wecker, o bé tenir un camp visual disminuït a 10 graus o menys.

70 venedors en 17 municipis

A l'agència de Figueres, al carrer Sant Francesc de Paula, s'encarreguen de la gestió de l'Alt Empordà i la Garrotxa. D'aquesta seu en depenen 70 venedors repartits en 17 municipis, i és el punt de referència dels seus 158 afiliats. "Quan arriben a l'ONCE és perquè la medicina ha fracassat i ja no hi ha cura", apunta Caballero. La majoria de vegades són els mateixos metges oftalmòlegs qui recomana als pacients amb problemes visuals que s'hi posin en contacte. Qui arriba a l'ONCE, doncs, és perquè ho vol i ho necessita. "Quan artriben aquí la nostra missió és ajudar-los", diu el director. El primer pas és examinar la necessitat d'anar al psicòleg, ja que hi ha molta gent que la pèrdua de visió el pot afectar molt en l'àmbit personal.

Àmplia cartera de serveis

Un cop afiliats a l'ONCE, als socis se'ls ofereix una àmplia gamma de serveis per tal d'ajudar la seva vida diària i les seves necessitats. L'any passat, per exemple, a Figueres, es van registrar 38 peticions de servei per part dels afiliats, i es van organitzar una vintena de trobades i tallers.

El primer pas, quan arriben, és la rehabilitació. La treballadora social és l'encarregada de fer una entrevista a l'usuari i li explica tots els serveis que hi ha. A continuació, i a través d'un pla individual d'atenció, li recomana tot allò que necessita. Si li fa falta ajuda amb la mobilitat, per exemple, un tècnic se li acosta i l'ajuda a moure's pels seus llocs habituals buscant sempre el camí més segur. Si el que necessita és ajuda en relació amb la vida diària, també li poden enviar un tècnic a casa seva per ajudar-lo a cuinar, sortir a comprar o donar-li trucs per ajudar-lo en les qüestions rutinàries. "Aquí fem coses que el metge no farà mai. Donem el bastó i, a més a més, ensenyem com s'ha de fer servir", explica orgullós Manel Caballero.

Si cal, en aquesta fase de rehabilitació també es pot adaptar el lloc de treball i es pot donar un gos pigall.

Braille i tiflotecnologia

Als socis, també se'ls brinda l'oportunitat de fer activitats socioculturals. Aquest any s'ha organitzat un taller de memòria cada dimecres al matí per millorar en aquesta línia, però també aprofitaven l'avinentesa per preparar nadales o fer tertúlia.

Per altra banda, també existeixen tallers organitzats itinerantment. Aquest seria el cas del Taller de Braille, que es fa sempre que hi ha persones interessades, i se'ls ensenya a llegir en aquest llenguatge. Com a novetat, també destaca el taller de tiflotecnologia, que són totes aquelles tecnologies que ajuden a millorar la vida diària de les persones amb poca visibilitat. En aquests tallers, s'ensenya com utilitzar aquestes tecnologies que s'adapten a les seves necessitats.

Els socis també s'uneixen periòdicament per fer sortides. Ja han anat a visitar el nucli antic de Castellfollit de la Roca, el Museu del Joguet, el Museu de l'Empordà, Montserrat, Santa Llúcia, el Santuari del Far, la Fageda i els volcans d'Olot, entre altres. Aquestes activitats a l'aire lliure són el pretext ideal perquè la gent surti de casa, es relacionin i creïn comunitat entre si.

A part d'aquestes activitats de caràcter social, els socis també disposen d'altres avantatges de formar part del col·lectiu. Es tracta de les prestacions econòmiques exclusives i l'assessorament bancari, o bé el material adaptat que tenen a la venda com ara bastons, rellotges, pel·lícules audiodescrites, llibres o lectors de carrers.

"El que vaig coneixent ho visualitzo a partir dels records que tinc"

Manel Caballero. Director de l'ONCE de Figueres

Quan entro a la sala de direcció de l'ONCE em trobo en Manel Caballero i l'Antoni Jounou, director i exdirector de la seu figuerenca. Fan broma sobre per què l'Antoni ha topat amb uns nois pel carrer. En Manel, li deia que s'havia despistat i no sabia que els tenia davant. L'Antoni li contestava dient que ja sabia que hi eren, però els volia fer fora de la vorera. Amb aquest pretext, Caballero m'explica que va anar perdent la vista progressivament a partir dels trenta anys i que descobrir l'ONCE li va canviar la vida. Des que li van diagnosticar disfunció visual, ha anat construint mentalment tot allò que va coneixent de nou a través dels records que té. "No veig la Coca-Cola. El que veig és el record que tinc de l'última que vaig tenir a les mans quan tenia vista", explica.

«Ser director de l'ONCE és més difícil que ser director d'un banc»

Antoni Jounou, ex-director de l'ONCE de Figueres

L'Antoni Jounou és cec total a causa de l'afectació de la retinosi. Venia de Vilanova de l'Aguda, un poblet molt petit i rural del costat de Lleida. Després de veure com progressivament anava perdent la vista, va anar a parar a l'ONCE, i en va ser director durant 27 anys.

- Com va començar a l'ONCE?

- Des dels dotze anys ja tenia problemes de visió, i per aquest motiu em va costar molt aprendre. Gràcies al sacerdot del poble vaig conèixer la institució, i amb 22 anys ja m'hi vaig afiliar, a Lleida. El primer dia de ser allà ja vaig començar a vendre cupons.

- Com s'afronta el primer dia de venda?

- Doncs em van donar un paquet de cupons, una bossa pel canvi i em van dir el preu de cada cupó: 50 pessetes. Després d'això, cap al carrer, al barri xino de Lleida. Al principi va ser difícil, però va acabar convertint-se amb una feina que m'entusiasmava.

- Té bon record de l'etapa?

- Molt. Vaig entrar a l'ONCE en una etapa en què estava molt angoixat en veure com anava perdent la vista, i que progressivament ja no podia portar el tractor. Ser-hi em va permetre sortir de casa, valdre'm per mi mateix i tenir el meu propi sou. Em sentia útil. Vaig viure molt bona època venent cupons al carrer. M'agradava tant que, fins i tot, sortia fora de la meva caseta per poder parlar amb la gent. Tinc moltes anècdotes d'aquells dos anys de venedor... Em recordo d'un dia de 1986 que fins i tot vaig donar un premi de 40 milions de pessetes!

- I de la venda al carrer va saltar al lloc de director.

- Sí. Quan van sortir oposicions de director, m'hi vaig presentar, amb 24 anys, i em van agafar de seguida. A Madrid, vaig conèixer un xurrero que em va parlar molt bé de Figueres, i vaig escollir-ho com a destí. Em vaig instal·lar a l'oficina del carrer Eres d'en Vila.

- Com es va sentir gestionant aquella posició?

- Va ser difícil. Crec que és una feina més complicada que ser director d'un banc. Em vaig trobar que havia de gestionar moltes coses alhora. No hi havia treballadors socials i, per tant, jo m'encar­regava de fer el pla individual d'atenció a cada possible afiliat, els recomanava centres on podien anar a fer rehabilitació i, en el cas dels nens, parlava amb els mestres de les escoles. El 90% de la feina anava relacionada amb tot el que implica la venda de cupons. Ja siguin robatoris, accidents de treball o baixes mèdiques. També he de dir que la feina ara ha canviat molt. Ara es fa tot digitalment, però quan vaig entrar tot es feia a mà, la relació amb el banc era diària i gestionàvem el cobrament de premis.

- Quin és l'atribut imprescindible per la feina?

- S'ha de ser mig psicòleg. T'enfrontes a moltes situacions diferents i has de tenir paciència. El que em posava més nerviós era la gent que venia sense ganes de treballar. Amb això no podia.

- Els joves era el col·lectiu que més s'havia de cuidar?

- Sí. Sempre els recomanava que s'afiliessin, quan arribaven a l'oficina. Encara que tinguessin una mica de visió, la majoria de malalties visuals són degeneratives i se sol perdre la vista. Després d'això els derivava a rehabilitació, psicòleg, o els recomanava l'ús de tiflotecnologia. A l'ONCE, els recursos humans són gratuïts, però els elements com ara rellotges o tauletes amb veu s'han de comprar. Ser-hi afiliat, però, és la millor manera de mantenir-se atent a les novetats.

- Entrar a l'ONCE va ser un canvi positiu per a vostè?

- Totalment. La meva vida es divideix en tres etapes. Abans de treballar, que és quan anava a l'escola del poble amb moltes dificultats i era un marginat perquè no jugava a futbol ni portava cotxe. Quan començo a treballar, que és un punt d'inflexió. I l'altre és ara, que estic jubilat.

- Hi ha algun mèrit del qual se senti especialment orgullós?

- Dels semàfors adaptats per cecs. A petició de la nostra entitat, l'Ajuntament de Figueres ens va donar comandaments per activar la senyalització acústica de semàfors i panells informatius. D'aquesta manera, els vianants poden saber quina informació apareix a les pantalles de l'autobús o per on han de passar exactament al pas de vianants.