Les comarques gironines han anat perdent embarcacions dedicades a la pesca de manera progressiva i constant. Si el 2008 la flota de la província comptava amb un total de 403 vaixells, deu anys després aquesta xifra se situa en 282 el darrer 2017, un 30% menys. Aquestes dades, proporcionades pel Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya, també desglossen els diferents tipus d'embarcacions que formen la flota actual amb 129 vaixells de pesca d'arts menors, 76 d'arrossegament, 25 d'encerclament, 24 d'auxiliars, 22 de fons i 6 de superfície. Entre les poblacions que disposen de més embarcacions hi ha Roses al capdavant amb 65, seguit de Palamós amb 64, Blanes amb 51, l'Escala amb 22 i Llançà amb 20.

Tal com explica el director de la Federació Territorial de Confraries de Pescadors de Girona, Antoni Abat, aquest descens es pot explicar a partir de molts factors, englobat tot plegat en el que es podria definir com la «duresa de la professió». Moltes hores fora de casa, un cost econòmic important i una competència ferotge pel que fa a l'oferta i la demanda. «Hem passat d'ofertar 100 caixes de gamba a tenir-ne 1.000 de diferents, moltes de fora de Catalunya. Això no és ni millor ni pitjor, però crec que els pescadors no ens hem preocupat prou de valorar el nostre producte», reconeix Abat.

Altres entrebancs amb els quals es poden trobar els pescadors són les pujades de preu del combustible, «una variable molt important perquè en tenim una total dependència», afirma el president, o bé l'enduriment de les pautes fixades per la Unió Europea. «Ens apliquen unes normatives que estan en pràctica a l'Atlàntic amb flotes que pesquen 365 dies a l'any les 24 hores», lamenta Abat, un fet que «poc té a veure amb les condicions que es poden trobar al Mediterrani». Davant d'un context, en moltes ocasions, insostenible alguns dels pescadors més veterans -als quals els queda poc per jubilar-se- pleguen un o dos anys abans d'hora.

On són els joves?

A tots aquests problemes esmentats se suma encara un altre de molt significatiu per tal de garantir la permanència de l'ofici al llarg dels pròxims anys, i aquest és el relleu generacional. «Ens costa trobar joves que es vulguin dedicar a la pesca. Si no són nascuts en una família que s'hi dediqui, no és senzill que estiguin familiaritzats amb aquest món», assegura Antoni Abat.

El president creu que la feina del pescador és «agraïda» i que permet disposar d'una certa llibertat, però a la vegada no és senzilla perquè més d'un 90% de la retribució prové d'allò que es pesca. «Al final tothom mira per arribar a final de mes, poder pagar la hipoteca i tenir els dissabtes lliures per anar a sopar. Els joves, doncs, acaben buscant altres tipus de feines», relata.

Aquesta manca d'interès, però, es complementa amb un altre tipus de personal ben diferent, la majoria, provinents de fora del país. Les comunitats de magrebins, per exemple, ja estan ben presents en modalitats com l'encerclament, i pel que fa a l'arrossegament, molts dels nous relleus provenen d'Amèrica del Sud així com del Senegal.