Les Fires de Figueres semblen un microcosmos. Funcionen amb un ritme propi, s'hi estableix una jerarquia complexa, hi ha picabaralles històriques entre famílies o "clans", i estan subjectes a uns codis socials propis, inexplicables i gairebé imperceptibles per als que som aliens a aquest món. "La Fira és un món propi". Qui m'ho explica és Giovanni Lupotto, propietari del Vaixell Pirata i firaire des que era a la panxa de la seva mare. La seva ascendència posiciona els Lupotto en la família firaire amb més història de Catalunya, i també com una de les més antigues d'Espanya. L'origen prové de la seva rebesàvia, que es planta a les fires venent paelles i joguines. Després varen venir els mítics caballitos i balancins, i la primera nòria. Un avi que venia d'Itàlia va portar els autos de xoc, en una època en la qual encara no hi havia cotxes. Va ser tota una sensació. Tots els germans Lupotto s'han dedicat a la fira, i en Giovanni ha estat propietari de set atraccions. La joia, però, és, sens dubte, el Vaixell Pirata, el tresor que vigila des de fa 22 anys.

Veig les proves d'aquest vaixell terrestre. El vaivé accelerat d'unes gàbies buides que, d'aquí a uns dies, estaran plenes de joves sentint el metall de les reixes als seus punys, i l'aire a la cara. Em sembla un pèl inestable, així tan buit i a la llum del dia. "Pensa que és més segur que les atraccions de Port Aventura", em tranquil·litza en Giovanni. I té raó. La instal·lació es munta i es desmunta constantment, i en cada procés es revisen totes les peces. A més, abans d'obrir, les atraccions passen les regulacions de seguretat dels enginyers municipals. Li pregunto quant tarda a muntar-la. "Sis hores", respon. "Puc obrir un dia a un lloc, i l'endemà a un altre. Costa molt, i implica no dormir, però es pot fer", diu. El sistema ha evolucionat i ara es fa gairebé tot automàticament. Anys enrere, però, cada peça s'havia de col·locar a través de treball manual.

Figueres és la primera parada de molts firaires. Ell hi va arribar una setmana abans d'inaugurar per muntar amb calma, assegurar el que fes falta, posar-se al dia amb els firaires i celebrar amb ells el ja habitual sopar d'inici de temporada. Després d'aquest àpat, mans a la feina. "Aquesta és una fira que funciona bastant bé, però és difícil fer previsió de com anirà", assegura. Prefereix fer comptes al final. Els problemes de Figueres solen estar sempre relacionats amb la tramuntana, que pot causar grans desgavells. Un any, per exemple, quan les fires encara es feien a la zona de l'Hospital de Figueres, un cop de vent va tirar un grup electrogen de 3.000 quilos a sobre de la pista dels autos de xoc.

Després de Figueres voltarà per Catalunya: Badalona, Granollers, Girona i Sabadell, la reina de les Fires. Cada Fira té les seves peculiaritats i clients habituals. Amb els anys, els firaires veuen passar per les instal·lacions generacions de famílies senceres, amb les quals s'acaba establint amistat.

Una vida sobre rodes

Els firaires viuen sobre rodes. Literalment. Pràcticament tots resideixen en autocaravanes estacionades a prop de la seva atracció. La caravana d'en Giovanni és molt gran, i està totalment equipada. Això explica perquè, quan el firaire està a casa seva, segueix dormint a la caravana. "M'encanta la meva caravana! I més ara que hi ha aires condicionats! Abans no s'hi podia estar, en ple mes d'agost..."., explica. És important descansar bé, en una feina tan estressant com la de firaire, en la qual no hi ha horaris. A totes hores tenen coses a fer i gent per atendre. Treballen des que s'aixequen fins que se'n van a dormir, i van de la taquilla a la caravana, i de la caravana a la taquilla. L'únic moment de descans és quan tanquen les fires i tots els firaires es troben al farolillo per sopar.

Tot i que hi ha trifulgues històriques entre clans, els firaires són una gran família. "Això sempre ha estat així, però en els últims temps, s'ha unit a la fira gent molt individualista". M'assegura que el 70% de firaires són de nacionalitat estrangera, i que molts no compleixen les normatives. "Això fa que el col·lectiu agafem mala fama. Ens posen a tots al mateix sac", apunta, recordant amb recança els anys daurats en què els tenien ben valorats. Allò que més el preocupa, però, són les traves que posen els ajuntaments. Serra les dents en explicar-me la quantitat de burocràcia que hi ha el darrere de cada fira i els impostos i inspeccions que s'han de pagar per, després, haver de girar el cap en veure que els de l'atracció del costat no compleixen les normatives. "Els firaires no tenim drets, només obligacions", em diu. Cada any els apugen les taxes, i no els asseguren lloc a les Fires de sempre. L'any passat, per exemple, quan els firaires van arribar a l'Estartit, els tècnics els van dir que no farien fires. Tot i que es van manifestar amb una marxa lenta, no ho van aconseguir. La cara li canvia quan li pregunto què seria, si tornés a néixer. "Firaire", m'assegura, i afegeix: "però només fins als vint anys". Quan ets jove deu estar molt bé, això de viure en el si d'una família de firaires.

Si tota la història firaire dels Lupotto s'hagués de reunir en un espai concret, tinc clar quin seria. A la casa familiar que tenen a Santa Coloma de Farners, totes les generacions de firaires hi han acumulat peces sobrants de les instal·lacions. Quan passeges per la nau, on celebren àpats familiars, et sents com en un parc d'atraccions. Un auto de xoc sense volant, una taquilla antiga plena d'abrics, una peça de la nòria amb cent anys d'antiguitat i fins i tot un frame de la pel·lícula Historias de la Feria, de l'any 58, on apareix una atracció seva... No se m'acut una millor immersió que aquesta per descobrir, des de dins, com és la vida d'un firaire.