Al llarg de 40 anys, Josep Maria Frigola Serra (Borrassà, 1949), més conegut com a Jom Friser, ha fet classe a quasi 8.000 alumnes. El seu llibre «Entropia educativa» és la biografia d'un professor al llarg de les 9 lleis educatives que s'han aplicat a l'ensenyament espanyol des que ell va començar a impartir classes, quan tenia 21 anys.

Aquest dijous, 9 de novembre, a dos quarts de vuit del vespre, a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres, presenta el llibre, que, de fet, té el llarguíssim títol d'«Entropia educativa. De la Reforma a la contrareforma, del desordre al desgavell. Biografia d'un professor al llarg de nou lleis educatives. Tècniques estimulants i emotives, cronologia i contextualització».

Jom Friser es va jubilar el 2009 de catedràtic de Física i Química de l'Institut Ramon Muntaner de Figueres, on durant les seves dues últimes dècades de professor va fer classes a nocturn.

Què li suggereix el número 8.000?

És un número rodó. En aquest cas la xifra és d'aproximadament 8.000 i correspon als alumnes que he tingut al llarg de la meva vida. Vaig començar sent professor molt jove. Vaig acabar Física Teòrica a València als 21 anys i el mateix dia que vaig acabar la carrera ja em van nomenar professor. No vaig parar fins que em vaig jubilar, amb classes particulars, amb classes a la universitat, als instituts...

Recorda com van ser els seus inicis com a professor?

El primer dia que vaig entrar a fer la meva primera classe a la universitat, em van assignar un curs de nocturn d'Anàlisis Matemàtiques II per a economistes. Va ser a l'Aula Magna de la Universitat Central de València, era una aula monstruosa i fins i tot hi havia un bidell. Quan vaig arribar, li vaig preguntar: "És aquí que es fa la classe d'Anàlisis Matemàtiques II?" I el bidell va assentir, dient-me que estaven esperant el professor. M'havia confós amb un alumne de tan jove com era. Vaig pujar a una mena d'escenari i vaig fer la classe com jo sempre he estat acostumat, portant poca cosa i improvisant sobre la marxa.

Tothom el recorda entrant a fer classe a l'Institut Ramon Muntaner amb una sola cosa a la mà: el guix.

El guix i prou, és veritat. Jo vinc d'una escola en què em van preparar, a física, per pensar i per deduir. La física és com el jazz, a mesura que toques, les notes van sortint soles. En física passa el mateix, tu saps totes les fórmules, de memòria, i n'hi ha moltes, però, curiosament, has d'aturar-te a pensar, fer pensar i mostrar-les amb emotivitat als alumnes.

Sembla fàcil.

La física i la química són molt dures, i els alumnes tendeixen a avorrir-se. Per això, sempre m'ha agradat aturar-me a la classe i explicar als alumnes que una fórmula la poden tenir en aquell mateix instant davant dels ulls, sense veure-la. "Si aneu a les fires, veureu que aquella volta que gira és la velocitat angular, la velocitat circular", els deia. Amb experiments de la vida ordinària, els feia veure que la física està a tot arreu.

El llibre Entropia educativa està farcit d'anècdotes viscudes com a professor, però amb un fil conductor, les lleis de reformes educatives.

Quan vaig decidir fer el llibre, vaig pensar que podia agafar moltes lleis, però que allò es convertiria en només una sopa de lletres. Explicar lleis no és amè, és avorrit. Aleshores, se'm va acudir fer-ne una contextualització històrica. Vaig pensar en els meus inicis i en què estava passant en aquell moment. I, així, successivament, els anys 60, els anys 70, els 80, els 90... L'evolució és molt llarga i vaig pensar fer-ne capítols cronològics.

De les múltiples anècdotes, digui'n una.

Sempre, quan començava les classes, m'agradava dir als meus alumnes: "Hola, el meu nom és Josep Maria Frigola, soc llicenciat en Física Teòrica i vinc a guanyar amistats als instituts".

Com va viure el Maig del 68?

Un episodi important. Precisament, l'any que ve se'n celebren els 50 anys. Quan vaig entrar als primers cursos de la universitat, vaig establir contacte amb allò que s'anomenava la contracultura, un moviment del tardofranquisme. A mi sempre m'havia agradat molt la poesia. En aquella època vaig començar a viatjar per Europa, fent autoestop, no al maig, perquè encara hi havia classes, sinó que ja estàvem al juny. Se'm va obrir un món nou, el de la contracultura, i se'm van ajuntar tres vèrtexs d'un triangle que van influir en mi. Un va ser el corrent filosòfic d'Herbert Marcuse; l'altre, les cançons de protesta de Bob Dylan i Joan Baez, i, per altra part, els poetes de la Big Generations, que m'entusiasmaven.

I com és que no va triar una carrera de Lletres?

Jo escrivia poesia, i m'agradava molt, però veia que amb poc esforç treia molt bones notes de física i de matemàtiques. La poesia em sortia espontània. El meu pare em va proposar d'anar a classes particulars de llatí. Però, tot i així, sense cap esforç, feia un examen de física i treia vuits i nous, però en els exàmens de literatura em baixaven punts si hi havia alguna falta i, d'un examen que podia treure un vuit, acabava amb un cinc pelat. Això em desmoralitzava. Però el cuc de la poesia i de la literatura l'he portat sempre.

Què vol dir entropia educativa?

L'entropia, físicament, pot introduir-se com una distribució aleatòria d'un sistema, que en mesura el grau de desordre. A escala educativa, les lleis d'ensenyament introduïdes en temps relativament curts, sense canvis generacionals justificats, han produït un grau de desordre de forma que, a efectes macrosocials, el sistema educatiu es comporta com un estat desestructurat i fluctuant amb comportaments caòtics.

Què aporta el llibre?

Vivències de quaranta anys com a professor, amb una cronologia de fets, contextualització, justificacions i reflexions, amb base científica, pedagògica, metafísica, entenedores per a alumnes, mares, pares, professors i educadors.