16 de febrer de 2017
16.02.2017
Figueres

Alba Castellví: «Quan parles a un fill amb serenitat, et respon de forma col·laborativa»

L'autora del llibre «Educar sense cridar» diu que "els valors educatius s'aconsegueixen si estem tranquils"

16.02.2017 | 16:02
Alba Castellví ha vingut a Figueres a fer una xerrada.

Alba Castellví ha fet una conferència a l'escola La Salle Figueres, en el marc de la presentació del seu llibre «Educar sense cridar» (Angle Editorial). Mare, mestra, sociòloga i mediadora de conflictes, afirma que "els resultats i els valors educatius s'aconsegueixen quan estem tranquils". Alba Castellví és de l'opinió que, en l'etapa dels 4 als 12 anys, els fills es deixen educar, quan educar significa, segons ella, "acompanyar, a un ritme acompassat, animant, ajudant i cooperant".

El llibre «Educar sense cridar» conté eines que, en el si d'una família, poden ajudar a fer que les relacions entre pares i fills siguin més fluïdes. "Com més eines i com més diverses siguin, millor, perquè no totes serveixen per a tot. Les eines s'han d'aprendre a fer servir i us animo a persistir quan no funcionen a la primera", afirmava Alba Castellví en la seva conferència a La Salle Figueres, un acte en què va reunir un centenar i mig de persones.

L'acabo de conèixer i un dels trets personals que més m'han cridat l'atenció de vostè és el seu to de veu, baix. És important mantenir sempre el mateix to?

Aquest to de veu forma part del meu perfil ara, però no sempre ha estat així. Jo he cridat, força, i he decidit que no surt a compte. He après a fer les coses d'una altra manera. Pensa que, a més de ser mare, soc mestra. Hi havia un temps en què arribava a casa molt cansada, i no m'agradava. Aleshores, vaig començar a pensar com podia dir o fer les coses sense que fos necessari posar el crit al cel. Buscar un canvi d'estratègia també et va canviant el to, i, a partir del to, també és millor la sensació que tens per dins. Tothom pot aprendre a tenir un to de veu més relaxat.

Com més amables són les paraules, més bé se sent un amb ell mateix?

Es viu molt més bé. Quan tens un to més aviat agressiu, les respostes que reps sempre són d'acord amb el teu to de veu. Ser amable i ser considerat amb els altres sempre té recompensa en forma d'un millor tracte dels altres cap a tu. Val la pena.

Com podem descriure aquest escenari quan estem davant dels fills?

En el cas dels nens, quan els parles amb serenitat, ells responen d'una manera més col·laborativa. No és fàcil parlar-los sempre amb serenitat, perquè sovint ens deixem portar per la inèrcia.

I per què passa això?

Acostumem a ser persones molt ocupades que quan arribem a casa venim de fer moltíssimes coses. Sembla que tota aquesta càrrega de responsabilitats i de tensions acumulades al llarg del dia ens ha d'afectar quan traspassem la porta de casa.

Què podem fer per evitar que ens afecti davant dels fills?

Hi ha una cosa que podem fer: abans de passar el llindar de la porta de casa, cal que ens aturem dos minuts de rellotge, col·locant l'esquena contra la paret i esperar que passin aquests dos minuts, respirant tranquil·lament. Si ho fas, pots estar absolutament convençuda que, un cop a casa, les coses no t'afectaran de la mateixa manera. Si trobes la bossa d'esport per terra, que no l'ha desfet ningú, reacciones d'una forma si t'atures abans d'entrar a casa, i d'una altra molt diferent si no ho has fet.

En aquest mateix context de la bossa d'esport, se m'acut que, possiblement, a l'oficina, un company de feina es deixarà la bossa al mig d'un passadís i el nostre to, en demanar que la tregui d'allà, potser no serà el mateix que amb un fill.

Hi ha una cosa que fa que sovint cridem als nens, i és que tenim la idea que han de ser i fer com nosaltres voldríem que fossin i fessin. Els nens, a vegades, són el nostre projecte. I, és clar, quan el nostre projecte no ens està sortint com a nosaltres ens agradaria, això ens exaspera. Aleshores, sembla que els hem de rectificar perquè siguin d'aquella manera que nosaltres volem.

És necessari repetir les coses cinquanta vegades a un fill perquè reaccioni per recollir, per exemple, la bossa d'esport?

Els nens saben que nosaltres, els pares, a còpia de repetir-nos, arriba un moment en què perdem la compostura, el moment en què cridem per veure si desbloquegem aquella situació. S'acostumen a esperar que això passi, perquè saben que poden esgotar prou la situació fins que arriba el moment de l'ultimàtum.

Podem entendre els fills quan no obeeixen? Ells també potser estan cansats.

Això és molt important, sobretot com més grans es fan els fills. En el cas dels adolescents, per exemple, xoquem molt pares i fills perquè a ells no els agrada rebre ordres i nosaltres no suportem que les coses no es facin com ens agrada a casa nostra. Si ens acostumem a relaxar-nos davant de segons quines situacions, no tindrem tant de conflicte. I, a vegades, és molt millor cedir en segons què, si no és tan important, que no topar una vegada i una altra amb els fills, perquè al final és un malviure.

Els pares donen més ordres de les necessàries?

Hi ha moltes ordres que potser no caldria que donéssim, aquelles que són poc rellevants. Prou en tenim amb l'energia que desprenem en fer fer coses que sí que són importants. Val la pena reservar l'energia per als casos que realment són importants i fer els ulls grossos quan no és necessari.

Per saber gestionar tot això, aconsella tècniques de coach aplicades al pare i a la mare?

Ningú ens ensenya a fer de pares. Si en volem aprendre, ho hem de fer fixant-nos en tot allò que fem, i mirant d'anar modificant la nostra manera de fer des de l'observació i el sentit comú. També podem aprendre buscant recursos i eines en llibres especialitzats. Amb el meu llibre, Educar sense cridar, he procurat recollir tècniques, estratègies i maneres de fer en moments de la vida quotidiana. Què podem fer, per exemple, quan, al matí, hem d'anar a escola, i hem de dir cinquanta vegades que farem tard? Hi ha eines que ajuden a evitar que ens enfadem i que cridem en situacions com aquesta.

Les paraules dites han de ser raonades i justificades?

Els fills han de veure que allò que nosaltres diem no deriva del nostre caprici arbitrari. Però això no vol dir que hàgim de justificar totes les decisions que prenem davant dels fills. Els pares tenim dret a prendre decisions que ells no comparteixin, que no siguin del seu grat o, fins i tot, que no puguin entendre en aquests moments. Potser les entendran quan hagin de prendre aquest tipus de decisions més endavant. Voler explicar les nostres raons no vol dir haver-nos de justificar.

La carència de valors es pot associar a la falta de límits?

Moltes vegades, marcar límits implica entrar en conflicte i hi ha pares que s'estimen més estalviar-se'ls, els conflictes. Però un nen necessita els límits per sentir-se segur. Hi ha una explicació psicològica per la qual això és així. Els pares hem de fer aquest esforç, hem de fixar unes normes del joc i les hem de fer complir encara que això comporti, a vegades, tensions i estira-i-arronsa amb els fills.

Més informació

Alba Castellví és l'autora d'un bloc en què parla sobre els serveis educatius que ofereix, les xerrades, els tallers, els cursos i les consultes personalitzades, i sobre el seu llibre «Educar sense cridar».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
anteriorsegüent