Cristina Garmendia, exministra amb Zapatero: "La política professional, política i prou, és coixa"

Feia anys que la científica i empresària Cristina Garmendia (64 anys, Sant Sebastià) es dedicava a la biotecnologia quan José Luis Rodríguez Zapatero, el 2008, va trucar a la seva porta. Presidia la patronal del sector, havia fundat empreses i coneixia més bé un laboratori i un consell d’administració que no pas el Congrés. Va acceptar esdevenir ministra de Ciència i Innovació sense haver fet carrera en un partit i, 15 anys després d’abandonar el Govern, continua convençuda que aquesta falta d’experiència política va ser una de les seves fortaleses més grans. Avui presideix de manera altruista la Fundació Cotec (una organització privada que promou la innovació i elabora propostes per millorar les polítiques públiques), forma part del consell d’administració de CaixaBank i continua al capdavant de projectes empresarials relacionats amb la innovació.

Aquesta trajectòria, abans i després del seu pas per l’Executiu central, explica una de les seves afirmacions més rotundes durant la xerrada de gairebé una hora a la seu de Cotec, al centre de Madrid. "La política professional, política i prou, és coixa", diu. Garmendia afirma que les màximes responsabilitats públiques no haurien de recaure en persones que només coneixen la política des de dins d’un partit. "No s’haurien d’oferir altes responsabilitats polítiques a persones que només han fet política", afirma. Haver passat per l’empresa, la universitat o la recerca no garanteix governar més bé, però sí que aporta, segons el seu parer, una mirada més àmplia sobre els problemes que cal resoldre des de l’Estat.

Cada jornada compta

El moment més rotund de la conversa arriba quan li demanen per les informacions que les últimes setmanes han situat Zapatero al centre de l’actualitat per suposada corrupció. Respon que només sap el que ha anat veient en els mitjans i que necessitaria una "conversa" amb ell, per poder tenir una "opinió" ferma, tot i que sí que diu formar part del "grup de persones molt sorpreses". Es corregeix sobre la marxa: "No sorpreses, molt sorpreses". No afegeix res més. Garmendia va coincidir amb Zapatero entre 2008 i 2011, quan el PSOE va deixar la Moncloa després de perdre les eleccions generals d’aquell any. Després del parèntesi, la conversa torna a analitzar com funciona realment la política quan s’apaguen els focus.

No parla des del desencant. I ara. Si reivindica res del seu pas pel Govern és la utilitat de la política. "La solució als problemes passa per la política", considera. Haver ocupat un ministeri li va ensenyar que cada jornada compta i que les reformes únicament tiren endavant si es pensen amb perspectiva. "No pots treballar pensant que en sortiràs; has de treballar pensant que t’hi mantindràs per sempre", aconsella. Tot i que un ministre pugui caure demà, les polítiques públiques s’han de dissenyar com si haguessin de durar dècades.

També desmunta el tòpic d’una política reduïda al soroll i la cridòria. Reconeix que aquesta crispació existeix i ocupa gairebé tot l’aparador, però assegura que darrere hi ha una altra realitat: equips que negocien, diputats que busquen acords i converses discretes. Ho va viure durant la tramitació de la llei de la ciència. Rosa Díez (d’Unió, Progrés i Democràcia, l’extinta UPyD) li va confessar que presentaria una esmena a la totalitat perquè era "l’única possibilitat" que tenia per "sortir a parlar al Congrés". Per Garmendia, l’episodi resumeix fins a quin punt la política combina conviccions, estratègia i necessitat de fer-se visible. La llei de la ciència va ser aprovada el 2011 amb un consens extraordinàriament ampli: 289 vots a favor i només tres en contra, els de Díez (UPyD), Gaspar Llamazares (IU) i Núria Buenaventura (ICV).

Les interioritats del poder

L’exministra tampoc idealitza les interioritats del poder. En les primeres compareixences parlamentàries donava per fet que una pregunta mereixia una resposta i contestava exactament al que li plantejaven. Els seus assessors la van frenar: "No, no, no. S’ha de col·locar el missatge polític". Va descobrir que moltes preguntes no busquen tant una contestació com obrir el camí de l’argument que el Govern vol llançar aquell dia.

Va acabar aprenent el mecanisme, tot i que encara reivindica que "l’espontaneïtat sempre és el valor polític més gran". Aquesta barreja d’ingenuïtat i aprenentatge resumeix com va viure una etapa a què va arribar sense manual d’instruccions.

La seva mirada crítica s’atura també en el present. Considera que les xarxes socials han instal·lat una percepció molt més negativa de la política de la que es mereix. "La qualitat de la política és molt superior al que es percep", afirma. No nega els errors ni la desafecció ciutadana, però lamenta que el debat premiï gairebé sempre el conflicte sobre la gestió i que les mentides pesin més que els resultats.

Per això esmenta com a exemples de "moltíssim èxit polític i tècnic" el vicepresident i ministre d’Economia, Carlos Cuerpo; el titular d’Agricultura, Pesca i Alimentació, Luis Planas, i Diana Morant, ministra de Ciència, Innovació i Universitats, com a exemples de responsables públics la feina dels quals considera més bona que no reflecteix la conversa diària.