El professorat català va a la vaga aquest dimecres pels sous, les ràtios i els recursos per atendre l’alumnat: "El sistema està completament desbordat"

La mobilització amb motiu de la vaga convocada per a aquest dimecres, 11 de febrer, es respira en l’ambient de les escoles i instituts catalans des de fa dies. No només per les reivindicatives samarretes grogues que llueixen cada dijous i per les pancartes penjades a les façanes dels centres. El malestar és generalitzat, igual que la sensació que ha arribat el moment de dir prou. Entre les demandes concretes del col·lectiu n’hi ha una de transversal: l’augment de sou. Reclamen una pujada del 25%, que és, diuen, el poder adquisitiu que han perdut des del 2009. Els docents remarquen que Catalunya és la comunitat autònoma en la qual, en el tram 1 (sou base, sense triennis), estan més mal pagats.

El professorat català està format per funcionaris de l’Estat —depenen del Ministeri d’Educació—, però els seus sous els paga la Generalitat, ja que l’educació és una competència transferida a les comunitats autònomes.

La segona reivindicació és la baixada de ràtios. Per això un dels seus lemes més repetits és "apugem sous, abaixem ràtios". Fa anys que el professorat denuncia que les escoles no estan dissenyades per a les noves realitats. La matrícula viva fa que, sobretot a les escoles i instituts d’alta i màxima complexitat de l’àrea metropolitana, es trobin ràtios d’entre 28 i 30 alumnes a secundària. Una sobrerràtio que ja dificulta les coses per si sola, a la qual s’ha d’afegir que cada curs hi ha més nens amb necessitats educatives especials. Situacions com tenir 28 alumnes en una aula, dels quals tres tenen trastorns greus, estan disparant les baixes per ansietat entre els docents.

Els alumnes diagnosticats amb autisme han augmentat gairebé un 400% a Espanya en l’última dècada. El col·lectiu ha passat de 19.023 menors el curs 2011-2012 a més de 91.800 el 2023-2024. Circumstàncies que, lligades a la falta generalitzada de recursos, provoquen situacions en les quals una sola mestra no arriba. Quan les codocències permeten ser dos per aula, s’avança matèria; les hores en què no, només es poden apagar focs.

Baixes que no es cobreixen

Des dels centres denuncien situacions com que mestres han d’acompanyar alumnat amb discapacitats greus al lavabo. Altres mestres es neguen a fer-ho i el problema empitjora. També denuncien retards de setmanes per cobrir baixes de monitors de suport perquè les borses estan buides per les males condicions laborals del sector social.

Un altre dels temes que més surt i que preocupa el professorat són els docents desplaçats després del macroprocés d’estabilització: persones que s’han tret l’oposició i les han enviat a treballar a 200 quilòmetres de casa seva.

Les veus dels docents

L’Eva i el Ferran són docents de secundària de català en un centre de Badalona i han decidit afegir-se a la vaga per diferents motius, tot i que subratllen la seva situació laboral i les condicions en què han d’atendre l’alumnat. "Som tres docents per cobrir tota la docència de català de secundària i, a més, l’aula d’acollida, en un centre de màxima complexitat amb molta matrícula viva. Rebem alumnat d’altres països de manera contínua, amb la complexitat lingüística i emocional que això suposa", expliquen. La realitat diària a les aules, asseguren, és "inassumible" si es vol oferir la qualitat que l’alumnat mereix i l’atenció a la diversitat, tal com marca la llei.

"Tenim alumnes de nivell zero que acaben d’arribar dels seus països, amb llengües maternes com l’urdú o el panjabi; amb d’altres procedents de llengües romàniques, però amb un nivell d’escolarització molt baix, en molts casos; amb alumnat que ha estat escolaritzat sempre aquí, tot això en el mateix grup", detallen. "Quan el grup comença a estar més o menys estable, arriba un nou alumne d’un altre país, amb dol migratori, i que ha d’aprendre una o dues llengües completament noves: el català, que és la llengua vehicular del centre, i el castellà, i sents que tornes a començar de zero amb tot el grup", denuncien.

Estan convençuts que el sistema es manté amb pinces, "gràcies al sobreesforç del professorat". "L’escola se sosté per la bona voluntat del claustre, no pels recursos del sistema, que està completament desbordat", asseguren. "Tota aquesta situació —afegeixen— provoca estrès i ansietat: com a equip educatiu ens veiem desbordats i ens sentim impotents i frustrats per no poder atendre les necessitats dels alumnes".

El docent Carlos també se sumarà a l’aturada convocada pel conjunt dels sindicats del sector aquest pròxim dimecres, 11 de febrer. "Em sobren raons per exigir millores laborals: des del sou fins a la conciliació familiar, que el departament m’impedeix", denuncia. En el seu cas, la indignació s’agreuja per la distància que ha de recórrer cada dia per anar al seu lloc de treball. "Tinc 155 quilòmetres des de casa meva, a Benicarló, fins a Tarragona, on m’han assignat la plaça. És més d’una hora i quart al matí i el mateix a la tarda per anar i tornar de la feina", explica.

A més, assegura que va conèixer el seu destí en ple estiu. "Les adjudicacions definitives van arribar l’última setmana de juliol. Amb tot just un mes i una setmana de marge has de buscar transport, pis si ho necessites, i reorganitzar tota la teva vida personal", afegeix.

Contradiccions del sistema

L’Iris és mestra a Castelldefels i denuncia les contradiccions del sistema educatiu en matèria de recursos. "El curs passat ens van instal·lar pantalles noves i d’última generació a les aules, procedents dels fons europeus. Aquest any ens les han retirat perquè ara estan prohibides a infantil", explica. Per ella, aquesta situació reflecteix un clar desajust entre les prioritats administratives i les necessitats reals dels centres. Mentrestant, remarca, els problemes estructurals persisteixen. "Tenim aules amb ràtios altíssimes i sense mestres de suport ni monitores de suport educatiu", lamenta. Segons el seu parer, la política de recursos resulta incoherent: "S’inverteix en tecnologia que després es retira, mentre falten professionals dins de l’aula. És un disbarat", conclou.

La Sandra treballa en una aula SIEI a Tarragona i també se suma a la vaga per denunciar la falta de recursos en l’atenció a l’alumnat amb necessitats educatives especials. Segons el seu parer, el decret d’inclusió "és molt bonic sobre el paper, però sense recursos suposa condemnar l’alumnat a una educació sense qualitat i llançar els docents als peus dels cavalls". Entre les principals carències, assenyala la falta de personal. "No hi ha prou monitores de suport educatiu ni educadores per atendre correctament tot l’alumnat i, a més, ho fan en condicions laborals pèssimes", denuncia. En aquest sentit, posa el focus en la situació del personal auxiliar educatiu (PAE), així com en les tècniques d’educació infantil.