El mal manteniment i una fallada del drenatge podrien ser els causants de la caiguda del mur de Gelida

Què va fer enfonsar el mur de Gelida que va matar un maquinista i va desencadenar la crisi aguda en què la xarxa de Rodalies s’ha vist immersa? A falta que un informe definitiu en determini les causes, dos enginyers consultats coincideixen que una hipotètica fallada del sistema de desaigüe de la paret, per l’erosió de l’aigua acumulada, i un potencial manteniment deficient, unit a un pla de revisions potser millorable, s’intueixen com a causes possibles per explicar l’ensorrament que va aixafar la cabina d’un tren de Rodalies el dimarts 20 de gener.

"El que està moll té menys resistència que el que està sec", il·lustra Marcos Arroyo, professor de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria de Camins, Canals i Ports de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Precisa que als murs de contenció, com el que es va ensorrar a Gelida, s’obren uns forats que connecten amb una canalització per expulsar el líquid. "Una hipòtesi del que pot haver passat és que aquests sistemes de drenatge poden deixar de funcionar bé amb el pas del temps", observa el docent. "L’aigua, en circular cap a la paret, va arrossegant material i aquests dipòsits, a poc a poc, van atapeint els drens, els fan menys eficients i poden arribar a bloquejar-los", alerta.

"La variable de l’aigua és la que acostuma a jugar un efecte desencadenant més gran", afirma un enginyer en actiu, que prefereix guardar l’anonimat. "Tots els despreniments i caigudes de murs són en dies de pluja –destaca–. L’aigua és el gran enemic de l’estabilitat de les obres de terra. Quan hi poses aigua, comencen els problemes, per això intentem que no n’hi hagi mai. És com tenir humitats a casa: es poden tenir localitzades i tapar-les, però després apareixen més enllà. Perquè l’aigua és molt pacient i sempre treballa, fent el seu camí. I si quan apareix es dona un altre factor de risc, pot causar problemes".

El mur que es va esfondrar a Gelida es va edificar en paral·lel a l’AP-7, construïda a la dècada dels setanta del segle passat, i discorre en paral·lel a la via al tram del sinistre. Arroyo no creu que l’augment del pas de vehicles de gran tonatge per l’AP-7 després de l’aixecament dels peatges desencadenés la caiguda. "El pneumàtic d’un camió, d’uns 30 centímetres, influeix en un metre, més o menys. L’efecte del rodolament és molt superficial", analitza. El professor planteja que "les preguntes han d’anar més aviat sobre el programa de manteniment". Recorda que les tasques de conservació adquireixen importància "a mesura que les estructures envelleixen".

El ministre de Transports, Óscar Puente, va revelar que, des del maig del 2023, es van efectuar dues revisions bàsiques a la tàpia i una de superior el febrer del 2025. "Es milloraria molt amb més freqüència d’inspecció", opina el segon enginyer consultat. "Si el manteniment i la inspecció es fan amb més intensitat, els problemes s’han de poder acotar i, fent-ho amb més freqüència, permet veure en quines zones cal investigar amb aparells per detectar-hi patologies no tan apreciables".

Arroyo comparteix que no n’hi ha prou amb els exàmens visuals. "Són molt útils i, si són sistemàtics, es té una nota de com de bé o malament està cada mur –ressalta–. Llavors, es poden posar sensors i altres dispositius per fer monitoratge. Aquest és el següent pas i el que cal fer en alguns llocs. Anar ara molt de pressa, quan passa un accident, per mirar de posar-hi remei... això és diferent d’un programa de manteniment, que requereix constància".

"Dins que fallen molt poc, els murs són de les estructures que fallen més", assegura el professor universitari. Una de les comprovacions a efectuar en els controls és que la canonada de les parets de contenció no estigui obstruïda. "Si s’atapeeix del tot, es pot estar en una situació en què hi ha molta més càrrega sobre el mur que la que inicialment es va projectar", assenyala.

Envelliment

"No té per què trencar-se de cop i aquí comença a aparèixer un altre aspecte lligat a l’envelliment de les estructures", prossegueix. "Quan es comença a esquerdar, l’aigua pot arribar a l’acer dins del formigó armat i corroir-lo. Ja tenim una situació en què l’envelliment fa que l’element resistent cada vegada resisteixi menys".

El professor rebat que la pluja intensa que va descarregar a Gelida el dia dels fets justifiqui l’enfonsament de la tàpia per si sola. "Aquesta mateixa tempesta fa dos, tres, cinc o deu anys l’hauria aguantada. Per què? Perquè el drenatge era millor", respon.