Gran apagada, adolescents sense mòbil: "Va ser divertit, no m'importaria que es repetís"

Tant parlar de l’addicció dels menors a la tecnologia i ha calgut una apagada descomunal per desterrar la seva suposada nomofòbia, terme que no està recollit a l’Institut d’Estudis Catalans però sí a Fundéu per anomenar l’angoixa de quedar incomunicat sense mòbil. L’electricitat, les pantalles i el wifi van desaparèixer dilluns 28 d’abril i, lluny del que molts adults pessimistes esperaven, infants i adolescents en van sortir indemnes. Ni més irritables, ni més desobedients, ni més apagats tot i no tenir el seu objecte de desig principal: el mòbil.

El Risk va tornar a la taula del menjador. També l’Scattergories i, per als més petits, les manualitats. Els llibres de paper i les passejades pel barri i els parcs van entrar en escena. També hi va haver espai per al tresor robat a la infància i adolescència del segle XXI: l’avorriment i el fet de no fer res, “activitats” imprescindibles per a un cervell sa. En llars ultraconnectades on fins i tot per saber quin temps fa al carrer preguntem a l’Alexa en lloc d’obrir la finestra, pares i mares van recuperar les ràdios a piles dels avis per saber què passava. Els seus fills, mentrestant, van descobrir les bondats de la vida analògica dels pares: jocs de taula, llibres de paper i passejades.

“Va ser divertit, molt divertit”

A casa d’en Roberto, consultor financer de Barcelona i pare de tres fills de 19, 16 i 9 anys, feia un parell d’anys que el Risk, joc d’estratègia militar, estava cobert de pols. El van treure i s’hi van entregar. “Va ser divertit, molt divertit”, recorda en Roberto, que va guanyar la partida amb la seva filla petita conquerint Amèrica del Nord i Àfrica.

“Els meus fills són de la generació pantalles, però vaig veure que es van adaptar molt bé a l’apagada. Vam jugar al Risk i vam passar una tarda molt maca en família. Si haguéssim tingut llum i connexió no ho hauríem fet”, explica el pare.

Després que els dos fills grans arribessin a casa caminant des de la universitat i l’institut i la petita baixés de l’autobús escolar amb només un lleu retard, en Roberto va preparar una sopa per a tots a la cuina de gas. Van començar a jugar al Risk amb llum natural i s’hi van enganxar tant que van acabar jugant amb espelmes.

Si hi va haver una mica d’angoixa a casa d’en Roberto no va ser per la manca d’internet, sinó per una raó física. La mare era a la feina i no havien pogut comunicar-se amb ella. “Intuíem que estava bé, però la meva filla petita es va preocupar i només es va quedar tranquil·la quan, a les deu de la nit, va arribar a casa”, subratlla.

Lògicament, i tot i gaudir del contacte físic amb els fills, en Roberto també va sentir preocupació. No només per la seva dona, sinó per una apagada inèdita a la qual ningú donava explicacions i sobre la qual flotava l’ombra d’un ciberatac. “No podem idealitzar aquestes situacions, que són complicadíssimes. Hem de ser conscients de la gravetat de la crisi i esperem que no es repeteixi”, sentencia.

Polseres de gomets

Un cop acabada l’escola, la Cristina i l’Ana, germanes de 12 i 10 anys que viuen a Madrid, van passar la tarda a casa amb la seva mare. La Cristina, que ja té mòbil propi, i l’Ana, que li el “roba” per veure TikTok i YouTube, van optar per jugar a l’Scattergories. Incapaces de trobar el joc de taula (acabaven de fer una reforma i la casa encara era un caos), van agafar llapis i paper i van fer les fitxes per omplir paraules que comencen amb la mateixa lletra.

Després de mitja hora, van treure els enormes kits de polseres DIY (Do It Yourself, fes-ho tu mateix) per fer bijuteria amb gomes de colors i comptes. “La mama ens va proposar fer una volta fora, però a mi em feien molta por els carrers sense semàfors, així que li vaig dir que no”, explica la Cristina, que va aprofitar la llum natural per llegir, en paper, Assassinat per a principiants de Holly Jackson. La seva germana va fer el mateix amb L’Escola del Bé i del Mal de Soman Chainani.

Cridar a crits

L’apagada va agafar l’Adriana, madrilenya de 16 anys, a l’institut on estudia primer de batxillerat. Va caminar fins a casa seva, on la seva mare, que havia hagut de deixar de teletreballar quan va marxar la llum, estava menjant una amanida i unes sardines de llauna. El mateix menú fred va menjar l’Adriana, que adora el seu mòbil i que va decidir fer una cosa que poques vegades (mai?) fa: abandonar l’aparell inservible i sortir al carrer a buscar la seva amiga Rebeca, que viu molt a prop, i fer una llarga passejada. No li va enviar cap WhatsApp, evidentment. Quan va arribar al seu portal tampoc li va poder tocar el porter automàtic. Sort que viu en un primer pis i la va poder cridar a crits, un gest gravat a foc en la generació EGB, l’última que va dominar els carrers.

“Em va agradar viure una tarda així. Vaig pensar en el meu pare quan era petit i em va fer il·lusió fer el que ell feia a la meva edat: passejar, menjar pipes i parlar amb els amics. Va ser divertit perquè la Rebeca i jo ens vam trobar, per casualitat, amb amics de classe que havien fet el mateix que nosaltres: sortir a passejar pel barri”, explica l’Adriana, que confessa, amb tota la ingenuïtat dels seus 16 anys, que no li importaria viure una altra apagada.