Jorge Trujillo, docent: "Hola, soc fill de colombians i aquest curs seré el vostre professor de català"

Es pot presentar?

Sóc en Jorge Trujillo, professor de Llengua i Literatura Catalana al batxillerat de l’Institut Anna Gironella de Mundet, a Barcelona. Fill d'immigrants colombians que van arribar a Espanya als anys 90. Concretament, a Astúries. Vinc del món de la comunicació i del cinema, i he fet el salt a la docència. La meva idea era ser professor d’audiovisuals, però la manca de docents de català m’ha dut fins aquí. Al principi va ser un repte perquè no és la meva llengua materna i perquè no sóc filòleg, però em sento orgullós de la feina feta. Sóc el primer universitari de la meva família.

Quan va arribar a Catalunya?

El 2009, per estudiar Comunicació Audiovisual. Sempre he estat vinculat als moviments socials, i allà vaig crear un vincle que em va fer connectar amb el català com a llengua de relació… Em moc i em movia pel meu barri, Sants, en català, i defenso la llengua. Per a la primera generació, la que migra, és més difícil, però per nosaltres, tot i no haver nascut aquí, és diferent. Per a mi l'escola, l'educació, és el pilar per crear arrels. Jo em puc sentir en part català, en part asturià, en part espanyol, però potser la meva mare no.

I una part colombiana, no?

Sí, és clar. A l'adolescència era el més colombià de tots. Em va passar com a molts adolescents. És el moment en què busques la teva identitat i vols formar part del grup. És molt humà i, en no tenir referents, t'aferras als teus orígens. Reivindicava moltíssim la meva colombianitat, però quan hi vaig viatjar amb 18 anys em vaig adonar que no coneixia aquell país. No sabia com agafar un autobús, ni un taxi... Va ser un 'shock'. Entenc molts joves que reivindiquen tant la seva colombianitat perquè jo ho he viscut. Per a mi, el 15-M, que vaig viure a la universitat, va ser un punt d'inflexió. Vaig adonar-me que vivia aquí, m'havia criat aquí i patiria la precarietat aquí, igual que la meva família i els meus amics, i vaig començar a reivindicar-me com 'd'aquí'. A vegades tenim por i pensem "ai, si dic que sóc català o espanyol, pel meu aspecte es veurà que no", però aleshores vaig perdre aquesta por.

Què falla perquè molts nois i noies no facin aquest 'clic'?

El model social. No és només dels joves. Com a societat, quina importància donem a l'educació? Quins recursos li destinem? Com la valorem, si tenim 35 alumnes per aula?

35 per aula?

Bé, a la meva classe més nombrosa en tinc 32.

Vostè que acaba d’arribar com a docent d’institut, s’imaginava que els adolescents serien com són?

No (riu). Vaig començar un doctorat sobre els referents dels fills de migrants en l'audiovisual. Vaig créixer sense referents, ni a l'escola ni a la televisió. Amb la cantant Chanel va ser la primera vegada, després d'anys, que vaig sentir que algú que s'assemblava una mica a mi representava el meu país. Abans de començar a treballar pensava que potser connectarien amb mi en veure que m'hi assemblo, però no. Potser perquè estava molt allunyat de com és el tracte amb adolescents...

S'imaginava que seria més fàcil...

Sí. Havia vist molt 'Merlí' (riu). És un model de professor que m'agradaria ser. Potser en altres instituts és més fàcil. La classe social també es veu a l'escola. Infants que han viscut un desnonament o que els seus pares treballen de vuit a vuit... L’escola és un mirall de com viuen als barris. I no tenim prou recursos. El professorat també pateix molt la pressió de tenir 32 alumnes en una aula.

Potser també és perquè és el professor de català, i el català és una assignatura qüestionada per molts adolescents.

És possible. Però és curiós: l'únic alumne que m'ha dit literalment que el català no li interessava, que l'avorria, és un noi de pares catalans, i era un molt bon alumne.

Li ho deia en català o en castellà?

En castellà.

Li passa sovint que li parlin en castellà encara que estiguin a classe de català?

Potser un 30% mantenen el català, però la majoria canvien al castellà.

Què s'hauria de fer perquè l'alumnat sentís el català com una llengua útil i tingués ganes d'aprendre'l?

Convèncer-los que no existeixen les pureses. Som resultat d'una barreja. Intento transmetre'ls que el català és una riquesa, que som afortunats de parlar dues llengües. Els dic que jo puc treballar a la institució pública perquè vaig aprendre català. Però això és la teoria...

I la pràctica?

Es barregen moltes coses. Només tenim dues hores de català a la setmana al batxillerat. El 12 de juny tenen la selectivitat i vaig de bòlit perquè no puc acabar tot el temari. És impossible. La generació clau és la que està ara a l'escola i l'institut. Puc entendre que pares que arriben de grans no aprenguin català, però els seus fills, que creixen a l'escola catalana, l’han de sentir com a seva. Però, com es fa això?

Això li pregunto jo a vostè...

No ho sé! Si ho sabés... Però hem de caminar cap aquí.

Un tema important és la llengua, però un altre és la plena ciutadania dels infants crescuts aquí. El darrer informe PISA deia que hem normalitzat que l’alumnat migrant tregui pitjors notes. Com trenquem això?

El repte és evitar ser com França, un país on els néts de migrants segueixen sense sentir-se francesos. No estem allà, però necessitem una bona política per evitar arribar a ser una societat dividida com la francesa.

Què podem fer per no arribar-hi?

El primer dia de classe els vaig dir: "Per a mi sou barcelonins; per a mi sou d’aquí". Cadascú té la seva vivència i història familiar, però sou d’aquí. Som una espècie social, necessitem sentir que pertanyem. Si no ho fem i recordem constantment que "no són d'aquí", es creen nínxols. Cal tenir referents, veure professors negres, d'origen llatinoamericà... Sempre em presento: "Sóc en Jorge, fill de migrants colombians i el vostre professor de català."

Sempre es presenta així? És molt ‘merlinià’...

Sí? (riu) Venia amb la idea dels referents. Recordo una noia, d’origen llatinoamericà, que es va emocionar...

És optimista? Vol seguir sent docent?

Sí, sí, vull seguir. Tot i que he passat molta por. Al principi em tremolava la veu. Intentava que no es notés, però la primera vegada que vaig expulsar un alumne de classe perquè no callava estava fet un flam. Però sé que venen anys complicats. Extrema dreta, odi, la migració en el punt de mira... No sóc optimista, però ens hem d'aferrar a l'esperança. Si no, apaga i anem-nos-en.

Creu que el català pot tornar a ser llengua de cohesió?

Ha de ser-ho.