Carta desesperada de dues germanes de Puigcerdà: «No podem tornar a la Cerdanya i ara ens faran pagar el túnel per visitar els pares»

Dues joves germanes de la Cerdanya, Mireia i Marta Barcons, han denunciat amb una carta que està sent compartida per les xarxes socials, la situació que pateixen molts joves de la vall: no poden tornar a la seva comarca i per visitar-la hauran de pagar el túnel del Cadí. Les dues germanes, nascudes els anys 97 i 99, treballen a Barcelona com a psicòloga i advocada, i amb el canvi de les condicions per l’abonament del túnel del Cadí n’han quedat fora. Fins ara podien accedir a l'abonament amb el registre al Servei d'Ocupació de Catalunya, però amb un contracte laboral i la nova obligació de vincular el vehicle a una app, es veuen obligades a pagar el peatge per visitar la família. Les germanes Barcons denuncien que el turisme està arrossegant la comarca i ho han fet amb una carta en la qual criden els joves de la vall a lluitar contra aquesta situació.

La Cerdanya no cuida el jovent

«Els darrers anys, la comarca ha iniciat una carrera desenfrenada només per construir cases i potenciar el turisme. Centrant-se en aquest objectiu, s’ha oblidat de cuidar el valor més preuat de qualsevol societat, els seus joves. La Cerdanya ha perdut una gran quantitat de gent jove, que davant la manca d’ofertes laborals, han apostat per buscar millors oportunitats lluny de casa. I ara, el problema és que treballen fora i no poden tornar ni a veure la família sense pagar un dels peatges més cars per quilòmetre d’Europa. I el més greu, és que les nostres institucions en comptes de posar-se del costat de la seva gent es posa al costat de la concessionària del túnel del Cadí.

Conviden a veïns de la Cerdanya a canviar els seus habitatges per "cases molt xules a l'Empordà"

El Consell Comarcal de la Cerdanya denega la sol·licitud de la renovació de gratuïtat del túnel a la gent que no treballa a la comarca. Així doncs, si fa uns anys els joves vam haver de marxar de la Cerdanya per anar a cursar estudis superiors, ara són aquests mateixos estudis els que fan que valorin que no som prou cerdanes per a merèixer l’accés a la comarca sense un cost elevadíssim. Es veu que això de donar targetes fa perdre diners a una multinacional dels peatges, que recordem-ho ha allargat la concessió fins al 2037, malgrat que fa anys que ja deuen haver amortitzat el seu cost.

I com quasi sempre, a la Cerdanya, els primers a sortir-ne escaldats hem estat els joves. Per nosaltres, aquesta resposta negativa (a la renovació) del Consell Comarcal simbolitza molt. No és senzillament pagar quasi 28 euros per tornar a casa, sinó una vegada més, una expulsió d’una comarca que cada dia ens allunya més i més.

És el turisme, precisament, el que ha fet que a Cerdanya les professions vagin limitant-se únicament a contractes de temporada o a professions dedicades als serveis bàsics. Així doncs, l’única alternativa de molts dels joves de la comarca, una vegada finalitzats els estudis, no és altra que haver de sacrificar-se i viure fora de casa i buscar feina a les grans ciutats. Desitgem tornar a viure a la Cerdanya o sentir que continuem sent de la Cerdanya visitant la nostra gent. Volem reivindicar aquest sentiment, perquè tot i l’amor-odi que sentim cada vegada que fem quatre hores per arribar en tren a Puigcerdà; perquè de nou una avaria o una gamberrada torna a fer que hi hagi un retard a l’R3, o bé les tres hores en cotxe que hem de fer perquè és temporada d’hivern i puja tot Barcelona a esquiar a la Cerdanya, tot i això, Cerdanya és on ho tenim tot: família, amics i records.

Volem que aquestes ratlles ressonin en els diversos plens dels ajuntaments de la Cerdanya, al Consell Comarcal, al Departament de Territori i on faci falta per encetar el meló que fa dies que roman tancat. Els joves molt sovint quedem callats, i n’hem conegut molts que s’han resignat a dir: «hauré de començar a demanar la targeta als pares per pujar a casa». Però nosaltres ens hi neguem. Ens oposem a admetre que ens fan fora de la comarca on hem nascut, on hem començat la nostra etapa educativa, on hem col·laborat en fomentar activitats de lleure, on ens hem iniciat en el món laboral, on hem participat en activitats socials i, on hem crescut. També és on continuem tenint l’hospital de referència, l’Hospital de Cerdanya i el nostre gestor del banc, per posar dos exemples.

Ha arribat el moment que les administracions vegin quin futur desitgen pels joves de la comarca. Ens volen o no? Obrim el debat: si sempre se’ns ha demanat als joves que finalitzats els estudis tornem a viure a la comarca, per què no us plantegeu ajudar-nos a tenir el màxim d’oportunitats i eines per tornar-hi?

"Només us demanem una cosa, que deixem de callar"

Joves de Cerdanya. Només us demanem una cosa, que deixem de callar. Que surti la realitat de la comarca, de tots els joves que fa mesos o fins i tot anys que ens van denegar la gratuïtat del túnel, que ens treuen dia rere dia les ganes de pujar a la comarca que ens ha vist créixer. No val resignar-nos i no lluitar pel canvi, perquè tot i que el canvi no sempre és possible, com a mínim que s’assabentin que els ciutadans n’estem farts.

Fa anys ens vau fer marxar a fora de casa per estudiar, donat que aquí no teníem opcions a fer-ho, ara no tingueu la barra de retreure’ns que no estudiem/treballem a casa. Oferiu-nos opcions per tornar i potser hi viurem els 365 dies de l’any.

Demanem doncs que la resposta de les administracions no continuï provocant la limitació actual, que ens priva de mantenir el vincle familiar i sentimental amb la comarca. Aquesta limitació, no només té origen en la denegació de la bonificació del Túnel del Cadí, sinó també en les mancances i penúries de les altres alternatives de transport, com és l’obsolet servei de Rodalies o autobusos amb horaris limitats i desconnectats de la realitat. No hi ha alternativa en transport públic, ni tren, ni autobusos dignes i barats. Si n’esteu farts, feu-ne difusió!»