Pilar Rahola: "La correcció política de l’extrema esquerra és una greu censura"

L’escriptora i columnista Pilar Rahola va presentar dimecres a Girona Cornèlius, l’almogàver, la novel·la amb què va guanyar el darrer premi Prudenci Bertrana, un relat que transporta el lector a una època d’intrigues, batalles èpiques i aliances traïdores.

Pilar Rahola guanya el premi Bertrana de Girona amb un relat d'almogàvers construït amb un nom i un somni

Ha explicat que el seu protagonista, Cornèlius, va néixer d’un somni.

Sí, estava amb Ocell d’aire i de foc, una novel·la del final dels maquis que vaig escriure molt torturada. Em va doldre acostar-me a la meva època i necessitava anar-me’n lluny. I vaig somiar amb el nom grec de Cornèlius Papapoulus i vaig veure que havia de ser el personatge d’una novel·la. Si volia vincular-ho a la història de Catalunya havia d’anar als almogàvers. És un personatge petitó que viu grans moments i coneix grans personatges. Neix a Famagusta, a Xipre, lloc estratègic per als almogàvers, base dels templers. Ramon Llull va estar allà escrivint i coneix a Roger de Flor.

Quin paper van jugar els almogàvers?

Formen part d’un moment de la història de Catalunya molt potent en termes de diplomàcia i expansió comercial pel Mediterrani. Van ser un gran exèrcit, la infanteria més reconeguda i temuda d’Europa durant dos segles. El gruix eren catalans, valencians i alguns aragonesos, gent del camp que robava i matava als sarraïns. Jaume I els va llogar per a conquistar Mallorca com a exèrcit professional al servei de la Corona catalana.

Dedica la novel·la a "cada generació de catalans que ha lluitat i resistit". Volia recordar antigues victòries per a oblidar l’actual desencís independentista?

No la vaig situar en època de gesta heroica ara que hem tingut una gesta fallida. Pot ser que inconscientment fes una ‘liaison’. Sí que era una època en què els catalans decidíem sobre el nostre destí, però és difícil comparar l’èpica almogàver amb l’actualitat. L’únic element que enllaçaria és la resiliència. Eren supervivents nats, gent desarrapada que acaba sent un exèrcit poderós. I nosaltres avui som uns desarrapats tocats que malgrat tot mantenim una certa resiliència.

"És difícil comparar l’èpica almogàver amb l’actualitat. L’únic element que enllaçaria és la resiliència"

Fa poc deia a X: "La meva família va sofrir la violència del feixisme de dretes i d’esquerres".

Al meu avi Manel, republicà i catalanista, gairebé el mata un escamot de la FAI. I el meu besoncle, Carles Rahola, va morir en la primera condemna a mort signada per Franco. Jo he sofert escarnis i amenaces per les meves opinions, anessin sobre Catalunya, per tema islàmic per llibres on defenso a les musulmanes, i pel tema d’Israel, que m’ha portat maldecaps. 

L’últim fa poc, quan li van llançar pintura vermella en una conferència i la van acusar de ‘sionista’.

L’atac a una persona per les seves opinions intenta destruir el debat i acaba destruint la llibertat. El tema d’Orient Mitjà és molt complex, i quan veig com es redueix a la mínima expressió per a criminalitzar a uns i exaltar a uns altres em rebel·lo i això em converteix en el pitjor. M’és igual que uns illetrats em tirin pintura. Em vaig rentar la cara i vaig fer la meva conferència. Si m’haguessin dit "volem un debat", jo encantada. Però si volen silenciar-me no se’n sortiran. 

Aquesta agressió va generar una forta reacció a les xarxes. 

Jo no sempre tinc raó, però em faig preguntes. La gent que em vol fer callar només té respostes. Estic contra els salafistes i la seva opressió, no contra l’islam. El problema no són els exaltats de la pintura sinó les veus molt d’esquerra, progres i molt "visca la llibertat" que aplaudeixen aquests actes a internet.

"Jo he demostrat que pots diferenciar entre la lluita pel dret a la llibertat dels musulmans i la lluita contra una ideologia totalitària que els oprimeix i la deriva gihadista que els mata"

La societat espanyola i catalana s’ha tornat més intransigent?

La llibertat d’expressió ha restringit els límits. L’extrema dreta sempre està en contra, però no tenim tan clar que la correcció política també s’ha convertit en una greu forma de censura. L’extrema esquerra ha començat a imposar tabús i temes que no pots debatre. Si debats sobre l’islam ets islamòfob. Si debats sobre la immigració, xenòfob. Si dius que el conflicte d’Orient Mitjà és més complicat, sionista. Si defenses als cristians, fatxa. Jo he demostrat que pots diferenciar entre la lluita pel dret a la llibertat dels musulmans i la lluita contra una ideologia totalitària que els oprimeix i la deriva gihadista que els mata. No es pot debatre sobre Israel. O dius que són genocides o no hi ha debat, només atacs. Cada agressió em reforça. I vull afegir una altra cosa. Reivindico el dret al lliurepensament. Cal fer-se preguntes. Netanyahu ho fa tot bé? No. Hamàs és una germaneta de la caritat? No. Totes les víctimes són civils? No. És un genocidi? No. Què és? Una guerra terrible. Entre Israel i Palestina? No, amb l’Iran. Han mort civils? Segur. Els palestins tenen dret a un Estat? Evidentment. Estic farta del reduccionisme.

Subscriu-te per seguir llegint