Joan Tardà i Coma (Cornellà de Llobregat, 1953) és un polític i professor de secundària, militant d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Llicenciat en Filosofia i Lletres, és catedràtic de Llengua i Literatura Catalanes a l'institut públic Esteve Terradas, de Cornellà.
Militant del PSUC (1974-1976), Joan Tardà va passar per l’Assemblea de Batlles i Regidors Nacionalistes d’Esquerra, s’integrà en l’organització política Nacionalistes d’Esquerra (NE) i en el Comitè de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, creat a Cornellà al principi dels anys vuitanta. En dissoldre’s NE, s’afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).
Després de 15 anys al Congrés, ara s’ha retirat. Com es veu la política des de la banqueta?
Bé, ara sóc un observador des de la meva secció local, com a militant d’ERC, i també com a membre del Consell Nacional, però és evident que ho veig amb una certa llunyania, perquè ja no estic implicat amb una responsabilitat directa com a diputat. Crec que partim d’un escenari que és inqüestionable i mai havíem estat tants com ara i mai havíem arribat tant lluny com ara. Ningú pot negar que vam derrotar l’estat, l’1 d’octubre. Però tant cert és que el vam derrotar com cert és que el vam derrotar un dia.
Què vol dir amb això?
Doncs que som en un escenari en el que cal acumular forces. Hem de ser capaços de construir un camí ample perquè hi càpiga molta gent, sobretot gent diferent. Cal fer realitat una estratègia que tingui com a objectius prioritaris liderar un govern cada cop més representatiu de les classes populars catalanes, conquerir un escenari de diàleg i negociació amb l’Estat espanyol i ser capaços de construir un front ampli dels partits d’esquerres, sobiranistes, per tal de sumar, més enllà de l’independentisme, tots aquells ciutadans que estan per exercir el dret a l’autodeterminació a través d’un referèndum. Si volem ser un sol poble, si volem guanyar, és imprescindible mantenir la cohesió social i això implica fer realitat polítiques socials d’esquerres. Seria ideal que el Govern tingués un centre de gravetat cap a l’esquerra. Hem de poder avançar cap a un escenari de l’exercici de l’autodeterminació.
Hem passat d'una guerra de moviments a una guerra de posicions
L’independentisme està en hores baixes amb el Procés decaigut?
En absolut. Hem passat d’una guerra de moviments a una guerra de posicions. Durant alguns anys, hem acumulat molta força, fins i tot no prevista. A vegades, la història s’accelera tant... però tot canvia molt. En pocs anys, hem avançat moltíssim. Vol dir que anàvem a 300 quilòmetres per hora, mentre que ara anem a 20 quilòmetres per hora. Hi ha qui creu que anar així és tornar enrere. No, ara, el que hem fet és falcar-nos per anar al campament base. No hem fet el cim, és cert, però la repressió espanyola no ha aconseguit fer-nos fora del campament base. En les dues comtesses electorals al Parlament, l’objectiu dels partits espanyols era fer-nos fora del campament base i que no hi hagués una majoria independentista al Parlament, però no ho han aconseguit. Què ha fet ERC? Doncs, contemplar el cim i preguntar-nos com i de quina manera havíem de fer el camí més ràpid per arribar-hi. I hem arribat a la conclusió que el camí més ràpid és aquell que ens permeti poder-lo fer amb altres forces polítiques que, tot i no ser independentistes, poden coincidir amb nosaltres en l’exercici del dret a l’autodeterminació. Aquesta és l’estratègia d’ERC i no la canviarem. Avui, malgrat la repressió, es demostra que l’independentisme, encara que no tingui la majoria social, sí que té la majoria política al Parlament. Aquesta majoria no hauria estat possible sense els avenços d’ERC en els àmbits metropolitans. Per a nosaltres, la consigna no és nacionalisme sinó que és republicanisme.
La política catalana és igual que quan va començar vostè?
Hauríem volgut un govern de quatre potes, de front ampli, amb Junts, la CUP i els Comuns, perquè entenem que un govern de quatre potes és més estable que no pas un de dues. Els reptes més immediats que tenim són gegantins, com ara reconstruir el país en clau social, després de la pandèmia, desjudicialitzar el Procés i construir, també, un escenari de negociació per exercir el dret a l’autodeterminació. Són reptes tan gegantins que hauria estat bé un govern de quatre potes. No ho hem aconseguit, malgrat que hi ha experiències interessants, com el pacte a què hem arribat amb la CUP, i els pressupostos que en Pere (Aragonès) va negociar amb En Comú-Podem.
