07 de març de 2021
07.03.2021
L'Empordà

PERE

08.03.2021 | 06:30
PERE

Fa mesos que és el president però es fa la caputxa buida del botxí quan la realitat l'estavella. És un suplent, la banqueta. Plantar el Rei i el president de SEAT és no voler manar. Pere, ets un subaltern, un bastaix, una minyona. Només les minyones creuen que plantar el Rei és més digne que rebre'l. Només les minyones no entenen l'agenda del president de SEAT. Ser suplent no és una circumstància, és estat de l'esperit. Els presidents van a veure els presidents de les multinacionals, els reis, i saben que fer política és saber-los forçar o saber-los convèncer. Els presidents i els reis, els projectes empresarials i els projectes productius. No ser-hi no és una protesta, ni cap acte d'afirmació nacional. No ser-hi és baixar de la Història. No ser-hi per contentar la CUP és la minyona espolsant-se el davantal al safareig, després d'esmorzar, per començar ben polida a fer la bugada. La minyona íntima, profunda, restreta, la minyona que fou també una confident de la policia. Cor de còfia, el suplent Pere. No ets el pitjor president que podríem tenir, però això no diu gaire de tu i més aviat retrata aquesta pobra terra. Aquesta terra de dissort, tota ets infortuni quan et governa Esquerra.

Tot el que importa passa en presència de reis, fins i tot quan els tallem el coll. Si ve el Rei només s'escau rebre'l i és encabat la teva tria d'home lliure el que li diguis o el que li facis. Sempre amb respecte i atenent el protocol. Es pot decapitar un rei atenent el protocol. Si no hi vas, el teu cap en una safata de plata, i no caldrà ni que corri la sang.

I el president de SEAT és per descomptat més important que el president de la Generalitat. Un país, i especialment un país que diu que aspira a tenir el seu propi Estat, ha d'entendre els codis de la representació i desplegar-los. El president Pujol ho fou «només» de la Generalitat, i la Generalitat és «només» el govern d'una comunitat autònoma. Però en cadascuna de les seves compareixences, de les seves trobades amb el Rei o amb el president de SEAT, i de tantes d'altres empreses, es comportava com un cap d'Estat. Entenia els codis, els desplegava, modulava el to, controlava l'escenificació, omplia l'espai i qualsevol reunió semblava bilateral, i equilibrada, encara que ell fos la banda feble de la jerarquia i de la balança. El president Pujol no només no plantà mai el rei Joan Carles, sinó que vetllava totes les seves estades a Barcelona, i a Catalunya, fossin públiques o privades, i aprofitava qualsevol avinentesa per trobar-s'hi i parlaven de les coses que els homes d'Estat parlen. El mateix va fer amb els presidents de les més significatives multinacionals. La política es fa sent-hi. Sent-hi sempre. No ser-hi és la tribu, el bruixot amb tapall, gent de fletxa i plomes, ball apatxe. La política es fa fent-la. No ser-hi és dimitir, renunciar. No hi és el deixat, el galifardeu, el babau. El suplent. Minyones sortint com ratolins de les parades del metro dels barris cars quan tot just clarejava i jo les veia les nits que tornava molt tard a casa. Exèrcits de bastaixos. Els que no volen manar.

El Pere negociant amb la CUP, fent-se la víctima amb Junts, plantant el Rei. El Pere plantant el president de SEAT, la fotografia del puny alçat amb l'Otegi. És cosa baixa ser representat per algú com el Pere, quincalleria maresmenca. Tu ara imagina't un debat electoral entre el president Pujol i el Pere. El president Pujol alçant el puny. El president Pujol amb l'Otegi. El president Pujol plantant el president de SEAT. Esquerra forçà fa uns anys una comissió d'investigació sobre els Pujol. Donem per descomptat que el president va robar, i els seus fills. Donem-ho per descomptat tot i que no hi ha cap sentència judicial ferma que ho estableixi.

Donem per descomptada també la xifra més escandalosa. I jo soc molt més el president de la deixa, el Júnior dels cotxes, el Josep «riquet» i la Marta dels missals que no pas el Pere honest que planta el Rei. M'estimo més el rei Joan Carles que tota la classe política catalana d'ençà que el president Pujol plegà. M'estimo més el rei Felip que el repertori sencer de la classe política espanyola d'ençà que el president Rajoy convidà els seus amics a dinar i a passar la tarda.

Esquerra, i en general l'independentisme, a la manera de Ciutadans, assenyalen els defectes dels altres com si ells no en tinguessin. Això acaba sempre amb la pira encesa. A mi no m'importen els defectes dels altres. Tothom té defectes, els dono per descomptats. Però on són les virtuts, el talent, el mèrit? El president Pujol tenia virtuts, el president Rajoy també en tenia. El rei Joan Carles tingué virtuts, i mèrits, i el seu fill ben igualment. Quines són les virtuts del Pere, d'Elisenda Paluzie, de Laura Borràs, o del zoo d'en Pitus de la CUP? Quines són les seves virtuts concretes, voldria jo saber, quin és, on és el seu full de serveis? El mateix em demano d'Albert Rivera o d'Inés Arrimadas.

Tantes lliçons, tantes gesticulacions, tanta paròdia de la grandesa espolsada al davantal de la minyona, a la sordidesa en què la cambrera agonitza vestida de carrer la tarda que té festa, amb el seu tabac de cargolar i la roba de paper d'estrassa que espantaria qualsevol dels clients que l'aclama a la barra durant el servei. Tanta pàtria espellifada, tant enredar de galifardeus de tercera jugant al joc dels grans, tanta deixadesa individual, tanta desfeta col·?lectiva.

I tu, Pere, corre, corre, a veure què vol la CUP. Corre, corre i que sobretot no s'enfadi Junts.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook