02 de març de 2021
02.03.2021
L'Empordà

Per veure què arramba

02.03.2021 | 06:30
Per veure què arramba

Diijous 25 de novembre, en un restaurant de l'Upper Diagonal, José Antich, l'home més preocupat de Catalunya perquè Junts no sigui al proper Govern, convocà a dinar Núria Llorach, presidenta de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Brauli Duart, que la precedí en el càrrec, i Francesc Pena, vell empleat d'Artur Mas i actual responsable de comunicació de Junts. Antich començà a parlar, fins i tot a cridar, i no deixà de fer-ho durant tot el dinar. La resta de comensals amb prou feines podia prendre la paraula. Núria Llorach amb prou feines va ploriquejar. Està espantada del judici que li espera per la seva participació en l'1 d'octubre i creu que anirà a la presó.

Però més enllà dels gemecs frívols d'una pobra dona que mai no estigué compensada, qui està veritablement en pànic és l'Antich. No era el primer dinar que organitzava per adoctrinar convergents en la imperiosa necessitat de ser al proper Govern. En els darrers 15 dies s'havia entaulat, en un altre restaurant de l'upper, més formal, amb Laura Borràs i Albert Batet. A Laura Borràs volgué exhibir-la, per fer-se el que dina amb ella, i demanà la taula a la sala principal; amb Batet, que és tot ell un trist afer, demanà un reservat.

Antich sap que amb Esquerra se li ha esgotat el crèdit i que un govern amb Comuns seria la fi del riu de subvencions directes i indirectes que li permeten mantenir la seva família i la ficció que encara és algú en el submón periodístic i polític de Catalunya. L'enemic a batre del dinar amb Llorach, Pena i Duart fou Vicent Sanchis, director de TV3. Antich té una autèntica obsessió amb Sanchis. Primer perquè considera que el director de TV3 hauria de ser ell. I segon perquè es queixa que Sanchis no convida prou periodistes d'El Nacional a les tertúlies, ni té prou hores en antena Pilar Rahola, ni ell mateix hi va prou ni n'obté els diners que voldria.

També Llorach fou especialment desagradable en els insults a Sanchis, amb destripades de comtessa arruïnada que ja no pot controlar els que creu que són els seus esclaus; Duart més aviat reia, per la vella camaraderia entre valencians, dient que el Vicent és «indomable»; i Pena, sense ser gran cosa, perquè ell no ha estat mai gran cosa, feia seguidisme del que Antich bramava, també amb la sensació que per la seva perllongada obediència convergent hauria merescut més càrrec i més diners.

Hi ha alguna possibilitat de fer patir l'Antich de veritat? No. En el fons crec que no. Esquerra hauria de ser prou hàbil per mantenir la seva posició en la negociació amb Junts, bandejant la CUP, i mostrant l'alternativa real d'un Govern amb comuns amb el suport extern del PSC; i explorar fins on està disposat Puigdemont a dur la seva ràbia per haver perdut la presidència de la Generalitat, i si s'atreveix a anar a noves eleccions, i doblar l'aposta, o li pot més la por de l'Antich i acaba pactant a meitat de preu a canvi que els raters de sempre puguin mantenir llurs paguetes, prebendes i sous. Aquesta seria no només l'única estratègia guanyadora d'ERC sinó l'única que li permetria situar-se al centre de la política catalana, però no veig que Pere Aragonès entengui altra cosa que la por i la petitor, la negociació a la menuda, el pànic al què diran; i, per descomptat, és demanar-li que sigui una altra persona que entengui que el rival d'Esquerra no és Espanya, sinó Junts, que Junqueras no és a la presó pel jutge Marchena, sinó per haver fet cas Puigdemont, i que qualsevol vaticini de qualsevol república són ganes d'enredar els catalans, i d'enredar-se ells mateixos, si és que s'ho creuen.

Antich és l'últim reducte del vell «sector negocis» de Convergència, l'últim gran recaptador, el vell de l'Oliver Twist ensenyant-li al nen a furtar mocadors de seda i rellotges. Hi ha una ètica catalana traïda per l'estètica, que Antich encarna i representa. És tan inmoral el que fa com la manera que té de fer-ho. És tan humiliant que sigui l'estrateg dels convergents com que els convergents no tinguin ningú millor. En l'ampli espectre de la degradació catalana, la política, els carrers i el Barça, Antich és l'últim pirata de la política, el que quan ja tot està perdut, assalta a l'abordatge les runes de les runes per veure què arramba.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook