L'estadística sobre la pandèmia té llacunes, però cada dia se sap quants contagiats i quants morts ha provocat la covid-19, així com la pressió sobre hospitals i les UCIs. Tot i això, aquesta estadística no reflecteix ni el col·lapse dels centres de salut, que són el primer punt d'atenció als infectats, ni tampoc com l'epidèmia està afectant els malalts d'altres patologies, que molt sovint sofreixen cancel·lacions de cites i retards en les proves i en els diagnòstics, la qual cosa pot agreujar la seva situació, amb desenllaços a vegades fatals.

No hi ha dades, però metges de família de diversos punts d'Espanya coincideixen a denunciar que els ambulatoris sofreixen una saturació similar o major que en anteriors ones, atès que encara que l'epidèmia dura ja mesos gairebé no s'han fet inversions o noves contractacions, la qual cosa està provocant una menor atenció de milers de malalts no covid-19.

I el problema és que plou sobre mullat i els pacients crònics, aquests que necessiten supervisió contínua dels seus metges de capçalera, van a poc a poc empitjorant. «Al març es podria assumir que deixéssim d'estar tan pendents de patologies estables per centrar-nos en la pandèmia, però ha passat un any i aquests malalts han anat empitjorant, per la qual cosa es dispararan les malalties cardiovasculars o la diabetis, però no podem desdoblegar-nos», lamenta el director del CAP Sant Martí de Provençals, David Martínez.

David Arribas, del CAP Mans a Barcelona, reconeix que hi ha «descontrol» en la patologia no covid, especialment d'aquells malalts que no acudeixen al centre de salut, o bé per por de contagiar-se, o bé perquè infravaloren la seva malaltia, perquè la seva preocupació és ara no infectar-se.

Segons dades de l'Associació Espanyola contra el Càncer, des que va arribar la pandèmia un de cada cinc pacients oncològics no ha estat diagnosticat o ha estat diagnosticat tard. A més, s'han duplicat les llistes d'espera per a operacions i citacions en l'especialista. I, per tot això, la porta d'entrada és l'atenció primària, que no s'ha recuperat mai de les retallades de la crisi econòmica, que es fan ara més palpables.

Per exemple, a Extremadura la doctora Ana Arroyo ha estat atenent en les últimes setmanes un centenar de pacients en un sol torn, entre atenció telefònica, presencial i domiciliària, quan els estàndards marquen que no hauria d'ocupar-se de més de 30. «La situació és extrema per la covid-19 i pel dèficit estructural de recursos humans. En el meu centre som vuit metges de família, en falten quatre i ningú els substitueix», explica. I és una constant en tot Espanya. A l'estiu i Nadal, va haver-hi professionals de vacances, als quals cal sumar les baixes, i els seus pacients van ser atesos per la resta de professionals, afegint-los a les seves ja inabastables agendes.

El centre de salut de Rierol, situat a Mèrida, «sobreviu gràcies als metges residents» i al fet que la labor altruista dels seus professionals sanitaris, «que es deixen la pell», segons aquesta facultativa, que gairebé cada dia allarga la jornada dues hores més, sense una pausa per menjar i amb un volum de treball superior al que va haver-hi en la primera i segona onada.

Rierol lamenta que en aquesta situació no els hagin alliberat de la «càrrega bestial i tediosa» que suposen tasques burocràtiques com donar la baixa als malalts covid, que suposen el 70% dels seus pacients. «Em sento malgastada, és un temps que podria estar destinant a l'assistència sanitària», lamenta.

«Col·lapse, frustració, ràbia i desesperació», afegeix Arribas des de Barcelona. En el seu cas, al CAP Mans, atén uns 40 pacients per torn, als quals caldria afegir les urgències i l'agenda comuna del centre. Es tracta d'un volum similar al de la segona onada, però no perquè hi hagi una xifra similar de contagis, sinó perquè ara hi ha menys professionals absents. I tots els metges consultats destaquen que les cites telefòniques, al contrari del que pogués semblar, no suposen menys temps i esforç. «Rara és la que es resol en menys de cinc minuts», explica Rierol.