El nostre món és el món
Catalunya va a unes eleccions molt estranyes. La campanya serà freda, sense mítings. Hi haurà, això sí, crispats debats a TV. Més preocupant: seran unes eleccions amb absoluta falta de consens. Ni per la data electoral. Les va convocar la Generalitat el 22 de desembre per obligació estatutària, ja que durant dos mesos no hi havia hagut candidat a president per substituir l'inhabilitat Torra. Però el 15 de gener, un decret signat pel vicepresident en funcions de president, Pere Aragonès, «va deixar sense efecte» la convocatòria i va emplaçar a una altra per al 30 de maig si la pandèmia ho permetia. D'entrada, quatre mesos després.
L'estat d'alarma (fins al 9 de maig) era el mateix. Causa: l'empitjorament de la pandèmia després del Nadal i una mala previsió per al febrer. Podia fer-ho Aragonès? A diferència d'Euskadi i Galícia, les eleccions no van ser decidides per un president sinó obligades, precisament per l'absència de president. I no hi havia confinament domiciliari.
I sense acord general, com a Galícia o Euskadi, ja que no va comptar amb l'aval del PSC, que només acceptava un ajornament, sense nova convocatòria i possibles noves llistes, fins a finals de març. Hi ha hagut recursos davant el TSJC que han estat admesos. A més, entre la convocatòria (22 de desembre) i la desconvocatòria (15 de gener), el dissabte 9 El Periódico de Catalunya va publicar una enquesta que col·locava el PSC, per primera vegada, com el partit més votat i el seu nou candidat, Salvador Illa, com el president preferit.
La desconvocatòria es va deure a una raonable preocupació davant l'agreujament de la pandèmia o a un canvi de les expectatives electorals, tampoc segur, ja que el percentatge d'indecisos era alt? O a una barreja de les dues coses. És cert, la tercera onada és més forta, però tampoc és normal que el Govern decideixi suspendre unes eleccions mentre el seu conseller d'empreses vulgui anul·lar el confinament municipal amb permisos d'un dia per esquiar.
El més estrambòtic és que la manca de consens va obrir la porta als recursos al TSJC, que ha decidit de manera «cautelar» (no definitiva) que les eleccions siguin el 14 de febrer, però avisant que, per motius procedimentals, la decisió final no es coneixerà fins al 8 de febrer. O sigui, quan els partits estiguin en plena campanya, s'estigui votant per correu (que pujarà molt) i a pocs dies de la votació. Cal, doncs, un inici de campanya que després pot quedar suspesa per decisió del TSJC o perquè de les restriccions es passi a un nou confinament. Divendres 29 a les zero hores començarà una campanya amb risc d'interrupció.
El TSJC ho raona jurídicament. Votar el 14-F és, en principi, el raonable, ja que és un dret fonamental, no hi ha confinament i la provisionalitat de la Generalitat no ha de perllongar-se quatre mesos més. Però no decidirà fins al 8 de febrer i tot pot canviar si hi ha confinament domiciliari. Molt bé, TSJC, però per al ciutadà el panorama és kafkià.
I sobre Catalunya plou -o diluvia- incertesa i confusió des de fa ja molts anys. Des de la sentència del Constitucional de 2010 que «va raspallar» un Estatut aprovat en referèndum i per les Corts espanyoles. Des de la posterior deriva «brexitiana» d'Artur Mas en les eleccions anticipades del 2012. Des de la independència unilateral (per unes hores) de 2017 i el subseqüent 155. Des del judici del Suprem amb dures penes de condemna. I els tres últims presidents han acabat malament. Mas, que va guanyar el 2014 (en el quart lloc de la llista) va ser eliminat pels anticapitalistes. Puigdemont, a Waterloo. Torra, inhabilitat per la pancarta. I JxCat i ERC s'han barallat al Govern tota la legislatura. Estem aterrant en un rebombori. Segons l'Acadèmia Espanyola «una confusió gran, amb estrèpit i notable desordre». Aquesta vegada, amb toc de queda.
Alguna cosa no funciona. Només alguna cosa? És anormal que Catalunya, que aspira sempre (com a mínim) a més autogovern, hagi estat incapaç durant 40 anys de dotar-se d'una llei electoral pròpia per a la qual té competència. És una de les poques autonomies -no diguem ja països- que no la té. El tradicional seny s'ha eclipsat davant el rebombori?
