10 de gener de 2021
10.01.2021
L'Empordà

Arrimadas: tenim un problema

11.01.2021 | 06:30
Arrimadas: tenim un problema

La lectura general del baròmetre del CIS de desembre va ser que la coalició PSOE-Podem perdia força. Era correcte comparant-lo amb el baròmetre anterior (novembre), però miop. Respecte a les eleccions de 2019 -el punt correcte de referència-, mentre el PP, Vox i Podem baixaven, només dos partits pujaven: el PSOE, un 1,2%, i Cs, un mai significatiu 3,6%.

A més, Arrimadas tenia una valoració dues dècimes per sobre de Casado i en les preferències a presidir el Govern gairebé empatava amb el líder popular (8,3% davant del 9,7%), tots dos a distància de Pedro Sánchez (26%). A Cs el beneficiava diferenciar-se del bloc de la dreta i negociar a fons amb el PSOE. De vegades amb èxit (pròrrogues de l'estat d'alarma) i altres sense (els pressupostos), però intentant evitar la partició d'Espanya en dues meitats antagòniques. L'electorat aplaudia la tornada al centre abandonat per Rivera.

No obstant això, els sondejos sobre Catalunya -on Arrimadas va guanyar les autonòmiques de desembre de 2017 (les del 155), que van permetre a Rivera treure pit a les espanyoles de 2019- apunten en una direcció contrària. L'enquesta del CEO (el CIS de la Generalitat) de desembre preveia un fort descens de la formació taronja. Li donava una estimació de vot de només el 10% i 13 o 14 escons davant del 25,4% i 36 diputats del 2017. Cs passava així de la primera a la quarta força del Parlament català.

I l'enquesta publicada per El Periódico aprofundeix la reculada, ja que li atribueix només un 9,8% i 12 o 13 diputats, la tercera part dels de 2017 i molt per darrere de PSC, ERC i JxCat, que encapçalen, per aquest ordre, les expectatives.

Per què Cs puja amb certa empenta al total d'Espanya mentre s'ensorra a Catalunya? Hi ha una raó cronològica. Cs puja a Espanya després del desastre d'Albert Rivera al novembre de 2019, quan després de negar-se a negociar amb el PSOE va caure de 57 a 10 diputats. Per contra, a Catalunya la comparació és amb les eleccions de dos anys abans, les de 2017, quan Cs estava en un punt màxim i va recollir el vot de molts catalans atribolats per la declaració unilateral d'independència amb només el 47% dels vots. I a més a Catalunya hi ha un rebot del PSC, que se sol donar quan el PSOE governa a Madrid i que la setmana passada la candidatura d'Illa ha engrandit.

Però hi ha alguna cosa més de fons. Totes les enquestes indiquen que tant a Espanya com a Catalunya batega un cansament amb la gairebé eterna crispació (entre esquerres i dretes, o entre independentisme i constitucionalisme) i un anhel de normalització política.

I davant aquest desig -difícil amb l'actual bipolarització- Cs actua de forma contradictòria. A Madrid aposta per ser la frontissa flexible, capaç de pactar a la dreta o a l'esquerra, en funció dels interessos d'un centre liberal. En una recent entrevista a El Mundo, Arrimadas insistia que mentre el PP, que forma part del PPE, és un partit conservador, Cs és una formació lligada als reformistes i liberals europeus (referència Macron).

Per contra, a Catalunya, Cs no ha sabut inflexionar cap a una posició menys polaritzada que el seu paper de 2017, quan es va convertir en el refugi del vot turmentat per un independentisme que creia poder cruspir-se el món. I ara, que s'ha vist que allò era i és impossible, Ciutadans segueix apostant per ser la punta de llança d'un bloc antiindependentista quan bona part de Catalunya aspira que aparegui la distensió.

Hi ha altres causes, però les enquestes esmentades permeten enunciar un teorema: Cs és premiat allà on es presenta com una frontissa pactista (Espanya) i és castigat quan vol ser l'eix d'un bloc que no vol veure una altra solució que la derrota total del contrari i la confessió de la seva culpabilitat.

El greu per a Arrimadas és que el seu fracàs a Catalunya a les eleccions del 14-F, força previsible, pot perjudicar-la seriosament a Madrid, on Pablo Casado (i segurament l'avui «semidorment» Albert Rivera i els contraris al seu lideratge) estan més que molestos amb la seva política de diàleg amb el «sanchisme». D'aquesta forma, ser pactista a Madrid i radical a Catalunya hauria estat així no només un error, sinó també un mal negoci.

El nostre món és el món

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook